Un Partido en busca de identidad : la difícil trayectoria del eurocomunismo español (1975 - 1982)
Treglia, Emanuele

Historia del Presente. (Madrid. Núm 18 (2011) p. 25-42)

Aquest article analitza el projecte eurocomunista desenvolupat pel PCE durant els anys setanta. La direcció del PCE tractà de desenvolupar un model de comunisme compatible amb els valors del pluralisme i la llibertat, però es trobà amb moltes dificultats. Durant els anys de clandestinitat i Exili, al PCE s'havien adoptat models ideològics i organitzatius heterogenis que es basaven en cultures polítiques antagòniques; el fracàs per aconseguir una síntesi es féu evident després de la legalització, i més encara després del tancament de l'etapa de "consens", que determinà el declivi de l'eurocomunisme espanyol.

La Elección de la vía nacional : la Primavera de Praga y la evolución política del PCE
Treglia, Emanuele

Historia del Presente. (Madrid. Núm 16 (2011) p. 83-96)

Aquest article analitza l'actitud del PCE fins a la Primavera de Praga, i la seva reacció davant la invasió de Txecoslovàquia per part de les tropes del Pacte de Varsòvia. La crítica a l'actuació de la Unió Soviètica realitzada en aquella ocasió s'inseria en una determinada trajectòria política dirigida a la legitimació del partit a Espanya. De fet, des de 1956 la política interna i exterior del PCE havia començat a seguir camins divergents. Els esdeveniments de Praga, per tant, van posar al PCE davant la necessitat de fer una elecció immediata entre les exigències dictades per la seva estratègia nacional i les obligacions imposades per la disciplina del moviment comunista internacional.

Fuera de las catacumbas : la política del PCE y el movimiento obrero
Treglia, Emanuele

Madrid : Eneida, 2012.
ISBN 9788415458036

L'obra present analitza la història del PCE des de la fi de la Guerra Civil fins la seua legalització, el "Dissabte Sant roig" de 1977. L'estudi cobreix, per tant, els decisius anys de la dictadura i arriba fins als primers de la transició. L'activitat de les forces d'oposició, i en particular del PCE, el "partit de l'antifranquisme" per antonomàsia, anà erosionant les bases socials, econòmiques i polítiques del Règim, i a partir dels anys cinquanta obrí nous espais de llibertat que contribuïren de manera decisiva a l'evolució de les actituds de la població espanyola fins a fer-les incompatibles amb l'estat autoritari. El PCE i CCOO, aquestes des de la seua constitució en la dècada dels seixanta, representaren les dues vessants fonamentals -la política i la sindical- de la lluita contra la dictadura, autèntics subjectes de la ruptura, una lluita que va permetre al Partit Comunista sortir de les catacumbes i configurar-se com un actor clau de la transició a la democràcia a Espanya.

Unidad y diversidad en la oposición comunista al franquismo
Solé Tura, Jordi

En: España bajo el franquismo. Barcelona : Crítica, 1986
ISBN 848432057X

Segons l'autor, parlar d'"unitat" i "diversitat" en l'oposició comunista al franquisme vol dir fugir d'algunes interpretacions simplificadores que veuen la trajectòria del PCE-PSUC (el conjunt dels comunistes de l'Estat) sota el franquisme com un tot homogeni en l'espai i en el temps. La trajectòria és llegida més aviat com una combinació de moments d'uniformitat i de diversitat, podent-se distingir clarament diverses fases en l'elaboració de la política comunista, amb una aplicació d'aquesta política que no va ser uniforme i amb una implantació del propi partit comunista en tot moment caracteritzada per la diversitat i la desigualtat. La implantació organitzativa dels comunistes es va centrar a Catalunya, Madrid, Andalusia, Astúries i el País Valencià. A la resta d'Espanya hi va haver nuclis dispersos, que en alguns moments van adquirir importància però que no van arribar a estabilitzar-se com a tals. I va haver àmplies zones de l'Estat en què el comunisme amb prou feines va penetrar. L'autor considera important reflexionar sobre aquesta qüestió perquè, en realitat, sota el franquisme es va forjar la identitat política i orgànica del comunisme espanyol i perquè els avatars del PCE-PSUC permeten entendre la debilitat i la força de l'oposició al franquisme. Solé Tura opina indubtablement que el PCE-PSUC va constituir el nucli essencial -i en alguns moments, únic- d'aquesta oposició i que, per aquesta mateixa raó, la seva força i la seva debilitat expressen i resumeixen la força i la debilitat del conjunt de l'oposició antifranquista. L'autor segueix les línies generals d'aquesta unitat i d'aquesta diversitat dels comunistes sota el franquisme.

PSOE, PCE, UGT y CCOO durante la transición en Galicia (1975 - 1981)
Santidrián Arias, Víctor Manuel

Historia del Presente. (Madrid. Núm 25 (2015) p. 63-80)

Quan el 20 de novembre de 1975 morí Franco, les forces de l'oposició antifranquista d'àmbit estatal mostraven un desenvolupament molt diferent entre elles. La implantació i institucionalització d'aquestes organitzacions polítiques i sindicals es produí en el marc d'una estructura d'oportunitats polítiques en transformació. L'existència de cultures polítiques diferents al si de les forces "estatals" (generació de la guerra i nova militància nascuda als seixanta; militància de l'Exili enfront de la militància de l'interior, etc.) i, sobretot, la competència amb organitzacions nacionalistes serveixen per a explicar el panorama polític i sindical nascut amb l'aprovació de l'Estat d'Autonomia i les primeres eleccions gallegues de 1981.

El Moviment obrer durant la transició democràtica al País Valencià
Santacreu Soler, Josep Maria

En: La transició democràtica als Països Catalans. València : Publicacions de la Universitat de València, 2005, p. 295-314
ISBN 9788437086804

Aquest capítol de llibre exposa i defensa tres tesis sobre el moviment obrer al País Valencià durant la transició. La primera, que el sindicalisme no va tenir exclusivament una línia d'acció centrada en les reivindicacions obreres durant la transició democràtica al País Valencià, sinó que també va assumir responsabilitats polítiques i socials. La segona, que les responsabilitats polítiques, laborals i socials assumides pels sindicats, la repressió que van patir els dirigents i militants dels Sindicats i la dinàmica negociadora oberta per la legalitat del règim van facilitar que s'hi desenvolupessin polítics destacats de l'esquerra, sobretot advocats laboralistes. Molts d'ells van aconseguir ser dirigents de partits polítics d'esquerres i diputats. I la tercera, que els Sindicats d'esquerra no van plantejar un projecte d'organització social alternativa al capitalisme liberal durant la transició com ho havien fet els sindicats d'abans de l'arribada de la dictadura de Franco el 1939 al País Valencià.

Teoría y práctica democrática en el PCE (1956 - 1982)
Sánchez Rodríguez, Jesús

Madrid : Fundación de Investigaciones Marxistas, 2004
ISBN 8487098428

L'obra analitza la trajectòria del Partido Comunista de España entre els anys 1956 i 1982 prenent com a eix de referència la relació que sosté amb la Democràcia en un triple pla: el del paper jugat en la lluita contra la dictadura franquista i per la conquesta d'un règim de llibertats, en segon lloc en l'articulació d'una via democràtica al socialisme, i per últim en la pràctica democràtica en la vida interna del partit. A aquest efecte, el llibre presta atenció a una doble seqüència d'esdeveniments, els que es desenvolupen en el pla nacional, és a dir, la lluita contra la dictadura i la transició democràtica, i els que tenen lloc en el si del moviment comunista internacional, considerant alguns esdeveniments clau en l'escena internacional com són l'experiència de la Unidad Popular a Xile, la revolució dels clavells a Portugal, etc. Tot i la seva articulació cronològica, tanmateix, l'obra té una clara naturalesa politològica més que historiogràfica, centrant-se en la investigació de la trajectòria política i ideològica del Partido Comunista de España, raó per la qual es dedica una atenció especial al fenomen de l'eurocomunisme com a condensació última de les transformacions ocorregudes, i culminació teòrica de la via democràtica al socialisme proposada pel PCE, junt amb altres partits comunistes (especialment el francès i l'italià). Com a conseqüència de dita orientació, el llibre conté, en la seva primera part, una anàlisi de tres aspectes importants per a la seva comprensió: la naturalesa dels partits comunistes, la relació teòrica i pràctica del comunisme com a doctrina i com a sistema polític amb la Democràcia, i la evolució i naturalesa del franquisme. Iniciada el 1956 amb l'adopció de la Política de Reconciliación Nacional, la trajectòria seguida pel PCE la va a portar a un canvi profund de la seva línia política i d'alguns dels valors que la sostenen.

Camino de libertad
Sánchez Montero, Simón

Madrid : Temas de Hoy, 1997
ISBN 8478808744

Simón Sánchez Montero (Nuño Gómez, Toledo, 1915 - Madrid, 2006) realitza en aquest llibre una aproximació autobiogràfica. Fou membre del Comitè Central del PCE, partit al qual s'incorporà el 1936 i on milità durant 37 anys. Així mateix, fou un dels seus màxims dirigents a l'interior, malgrat les constants detencions i empresonaments. Nascut al si d'una família camperola, es traslladà a Madrid quan tenia 12 anys, on treballà primer com a sastre i de forner després. Va lluitar a la Guerra Civil en un batalló format pel sindicat de forners. Va passar llargues temporades a presons franquistes, la més extensa entre 1945 i 1952 i entre 1959 i 1966. En les eleccions de 1977 i 1979 fou escollit diputat per Madrid. Va romandre a la direcció del PCE fins 1991, quan deixà el Comitè Central al mateix temps que Nicolás Sartorius, un altre dirigent històric. Aquest testimoniatge d'una de les figures claus del PCE, ofereix aspectes interessants de cara a realitzar una aproximació a la percepció d'una part de la direcció en relació amb el canvi polític i les seues implicacions.

Las Culturas políticas socialista y comunista ante la Ruptura pactada : acción colectiva, consenso y desencanto en la transición española : 1975 - 1979
Sabio, Alberto

En: Historia de las culturas políticas en España y América Latina : Del franquismo a la democracia, 1936 - 2013. Zaragoza : Marcial Pons ; Prensas Universitarias de Zaragoza, 2015. p. 327-360
ISBN 8415963769

El present capítol analitza les cultures polítiques socialista i comunista en una primera fase de la transició espanyola. En aquest sentit, pretén ajudar a aprofundir l'anàlisi de les bases militants socialistes i comunistes durant la transició, i no només de les elits dirigents, de manera que amplia la dimensió de la cosa política més enllà de la seua vessant estrictament orgànica i institucional. L'autor cerca, a través del concepte de cultura política, emplenar el buit entre la interpretació psicològica del comportament individual i la visió macrosociològica de la comunitat política en tant que identitat col·lectiva. Així, analitza la cultura política socialista, tot assenyalant el seu viratge cap a posicions més pragmàtiques i moderades. Així mateix, analitza la relació entre la cultura política comunista i la impossibilitat d'implementar la "Ruptura democràtica" tal i com s'havia plantejat des d'aquesta opció. En aquest sentit, aprofundeix, per tant, també en els efectes dels límits del procés de transició i els fenòmens de desencís associats.

La Memoria incómoda : los abogados de Atocha
Ruiz-Huerta Carbonell, Alejandro

Burgos : Dossoles, 2002
ISBN 8487528392

El present llibre és un testimoni personal d'un dels advocats que va sobreviure a aquella matança atribuïda a l'extrema dreta i que va tenir lloc a Madrid el gener de 1977, en un despatx d'advocats propers a les Comissions Obreres. Cinc persones -quatre advocades i una administrativa- van resultar mortes i unes altres quatre ferides de gravetat. El llibre, escrit amb la pulsió de l'instant i la serenor del record, conta aquells fets i d'altres -com ara la gènesi d'aquest grup de laboralistes- conseqüència d'aquells temps de canvi polític. Constitueix, en definitiva, un interessant testimoni del procés de transició així com de les seues ombres, alhora que realitza un homenatge a les persones assassinades.

Coyunturas críticas : la izquierda y la idea de España durante la Transición
Quiroga Fernández de Soto, Alejandro

Historia del Presente. (Madrid. Núm 13 (2009) p. 21-40)

L'article se centra en l'anàlisi dels posicionaments de l'esquerra espanyola en l'àmbit estatal durant el període de la transició democràtica, particularment dels socialistes i comunistes, tot abordant d'un mode empíric la calculada "renúncia" al dret d'autodeterminació de les nacionalitats i al federalisme que figurava en els seus textos congressuals des del tardofranquisme, així com les tensions que aquella renúncia va provocar, particularment en les seccions catalana i basca dels principals partits de l'esquerra espanyola, que van bascular d'un mode constant entre la idea d'autogovern i la defensa de la solidaritat entre els pobles d'Espanya.

Amistades peligrosas : la izquierda y los nacionalismos catalanes y vascos (1975 - 2008)
Quiroga Fernández de Soto, Alejandro

Historia y Política. (Madrid. Núm 20 (2008) p. 97-127)

L'article analitza la relació de l'esquerra d'àmbit estatal amb els nacionalismes perifèrics des de la mort de Franco fins el final de la primera legislatura de José Luis Rodríguez Zapatero. Es sosté aquí que, juntament a interessos electorals, la clau per entendre la relació entre l'esquerra i els nacionalismes català i basc es troba en la fragmentada i canviant idea que els partits d'esquerra tenen de la nació espanyola i de l'arquitectura de l'Estat. El reconeixement del PSOE i del PCE del dret d'autodeterminació dels pobles d'Espanya durant els últims anys del franquisme va donar pas posteriorment a tota una gamma de postures, que van des del federalisme asimètric fins a la defensa de l'actual sistema autonòmic recollida en la Constitució de 1978. En aquest article s'analitza com aquestes diferents tendències competeixen entre si, a la vegada que s'interrelacionen amb els nacionalismes perifèrics a l'hora de crear pactes i aliançes. A les conclusions s'assenyala la importància d'una mitologia nacionalista i d'una memòria històrica compartida en el cas de Catalunya i el País Basc i dels problemes que ha suposat per a l'esquerra la seva incapacitat a l'hora de renovar els símbols, els rituals i la memòria del nacionalisme espanyol progressista.

Orto y ocaso de la izquierda revolucionaria en España (1959 - 1994)
Pérez Serrano, Julio

En: Los partidos en la Transición : Las organizaciones políticas en la construcción de la democracia española. Madrid : Biblioteca Nueva, 2013, p. 249-289
ISBN 9788499406299

Aquest capítol incorpora una aproximació de conjunt força completa a la trajectòria de l'esquerra revolucionària espanyola durant bona part de la segona meitat del segle XX. L'autor agrupa els diferents partits per corrents ideològics, establint una divisió principal d'aquests en dos blocs. El primer bloc comprèn els partits que vénen del PCE: el primer maoisme amb el PCE (m-l) i el PCE (r), el segon maoïsme amb el PTE, l'OCE (BR), l'ORT i l'MCE, i la dissidència leninista i prosoviètica amb el PCE (VIII-IX Congrés), el PCOE, el PCT, les Cèl·lules Comunistes i el PCPE. El segon bloc comprèn els partits que vénen del Marxisme revolucionari: els corrents d'inspiració consellista amb l'AC, el POUM i l'OICE, les tendències trotskistes amb la LCR, el PORE, el POSI i el PST, i altres grups trostkistes. L'autor relaciona l'auge de l'esquerra revolucionària amb el procés de l'agudització de la lluita de classes a Espanya, entre l'inici de la liberalització econòmica i la culminació de la transició. El treball distingeix diverses etapes. La primera s'emmarca entre el procés de formació dels partits radicals des de finals dels anys cinquanta fins el 1973. A partir de llavors, una part d'aquests partits assumeix l'estratègia de Ruptura democràtica i difumina el discurs revolucionari, mentre que l'altra opta per una lluita armada sense recorregut. L'any 1977, des de la il·legalitat, la majoria d'organitzacions de la primera via participaren en les eleccions, tot reconeixent el triomf del reformisme; s'inicià llavors un declivi que el 1980 s'expressà en la dissolució dels dos principals partits maoistes. L'última batalla de l'Esquerra radical acabarà en derrota el 1986, amb la incorporació d'Espanya a la OTAN, condemnant les organitzacions supervivents, ja als noranta, a la desaparició.

El Inicio del fin del mito soviético : los comunistas occidentales ante la Primavera de Praga
Pala, Giaime

Manresa : El Viejo Tipo, 2008
ISBN 9788496831780

El 20 d'agost de 1968 les tropes soviètiques, amb el suport de cinc països membres del Pacte de Varsòvia, van entrar en Txecoslovàquia, restablint una administració afí a Moscou i avortant un moviment democratitzador guiat per la idea d'un "socialisme amb rostre humà" que podria haver-se estès a d'altres països del bloc de l'Est. El període de renovació en el socialisme que protagonitzà el Partit Comunista txecoslovac ha quedat registrat com la "Primavera de Praga". Aquells fets van desencadenar en Occident una forta condemna de la invasió de l'exèrcit soviètic i un intens debat al si dels partits comunistes europeus que a la llarga comportaren conseqüències tant en les relacions entre aquests partits com amb es seus vincles amb el PCUS. Aquest llibre se centra en els debats desenvolupats en el PCI, en el PCF i en l'àmbit del comunisme espanyol (PCE i PSUC) davant la invasió de Praga. És aquesta una visió comparada que permetrà al lector aproximar-se a les dinàmiques internes d'aquests partits, mentre es posen de manifest les diferències i similituds que es donaren en aquestes organitzacions hereves de la comú tradició política que es remunta a la Revolució d'Octubre de 1917. La decisió d'analitzar les actituds d'aquests quatre partits no és casual: es tracta dels partits que el març de 1977 es reuniren a Madrid per tal de discutir sobre l'anomenat "eurocomunisme", una proposta -patrocinada pels comunistes italians- dirigida a crear un socialisme europeu no alineat amb els dictàmens de Moscou i compatible amb la democràcia parlamentària i el pluralisme polític.

Nosotros los comunistas : Memoria, identidad e historia social


Madrid ; Sevilla : Fundación de Investigaciones Marxistas : Atrapasueños, 2009
ISBN 9788487098529

L'obra té l'objectiu de narrar la història del PCE centrant-se en les posicions i experiències dels militants. La publicació recull les ponències del II Congrés d'Història del PCE (22-24 de novembre de 2007) organitzat per la Fundació d'Investigacions Marxistes, dedicades a aspectes fins al moment poc atesos de l'organització comunista. En aquest sentit, l'estudi de la doctrina i de la identitat del partit és treballada per David Ginard, Xavier Domènech, Francisco Erice i Francisco Sevillano, mentre que la "qüestió femenina" és analitzada per Claudia Cabrero i Irene Abad. Carme Molinero, Sergio Rodríguez Tejada i Rubén Vega analitzen l'oposició comunista a la dictadura -el PCE ha estat fonamentalment reconegut per la seva visualització particular com a plataforma aglutinadora de bona part de l'antifranquisme-, i el projecte cultural dels comunistes espanyols és estudiat per Manuel Aznar Soler. Finalment, el llibre planteja també una reflexió sobre el model de democràcia a què aspirava el PCE (Francisco Fernández Buey) i algunes conclusions sobre la situació amb què el partit arribà als transcendentals moments de la transició democràtica (Josep Fontana).

Comisiones Obreras en la dictadura
Moreno, Juan

Madrid : Fundación 1§ de mayo, 2012
ISBN 9788487527272

Aquest llibre narra les lluites de les inicials Comissions Obreres més o menys espontànies fins a la legalització, l'abril de l'any 1977, de la Confederació Sindical de CCOO, recorrent les seves mobilitzacions i l'actuació dels seus militants i dirigents. Comissions Obreres en la dictadura és un estudi centrat en la dimensió general de CCOO, però explica també l'expansió de les Comissions Obreres per tot l'Estat, basant-se en els testimonis i aportacions d'històrics militants, així com dels investigadors vinculats als arxius i fundacions de CCOO. Al llarg de més de 600 pàgines es posa de relleu que Comissions Obreres, com demostren els arxius del Tribunal de Orden Público, va ser l'organització social més destacada i colpejada durant bona part de la dictadura franquista. Les nombroses Vagues en els diversos sectors: metall, construcció, mineria, tèxtil, etc., en diverses províncies i els continus processos, com el "1001" o el de "els 23 de Ferrol", foren decisius en el combat per la llibertat sindical, per l'amnistia i per la democràcia.

Grandeza y miseria del Partido Comunista de España, 1939 - 1985
Morán, Gregorio

Barcelona : Planeta, 1986
ISBN 9788432058523

Aquest treball és el fruit d'anys de recerca a l'arxiu del PCE, enriquida per les relacions i trajectòria de l'autor, que tingué accés a documentacions repartides en mans de diverses persones. Tot i estar redactat en un to periodístic -cosa que, per altra banda, fa més amena la lectura-, el llibre compta amb una bona base documental. Vincula el seguiment dels avatars de la direcció Exiliada amb les seves interioritats de funcionament i l'interior, així com les oscil·lacions de la política de la Unió Soviètica i dels Partits Comunistes. Segueix tant les diferents polítiques del PCE des del final de la guerra (Unión Nacional, guerrilla, etc.) com la seva situació en les diferents emigracions (Unió Soviètica, Mèxic, Europa). Descriu els diferents processos de purgues i depuració del PCE: a l'interior, contra Quiñones, Monzón, Comorera... (i també els assassinats, com el de Trilla, etc.), i a l'exterior (Hernández, Antón, Uribe...). Tracta igualment les crisi de la direcció, el seu funcionament real, les trajectòries polítiques i personals d'Ibarruri, Carrillo, Claudín, Semprún, López Raimundo... També aborda les relacions del PCE amb el PCUS, Ceaucescu, Kim Il Sung... De la mateixa manera tracta amb detall la lluita a l'interior, tan des del punt de vista humà com organitzatiu i polític, i la relació entre interior i Exili, detenint-se en el seguiment de figures com Manuel Sacristán, entre altres. Així mateix inclou detallat relat de la gestació de la política del PCE durant la Transició.

La Política de reconciliación nacional : su contenido durante el franquismo, su lectura en la Transición
Molinero Ruiz, Carme

Ayer. (Madrid. Núm 66 (2007) p. 201-225)

La Constitució de 1978 ha estat denominada com la constitució de la reconciliació. Des de fa alguns anys, però, amb certa freqüència s'ha tergiversat el sentit del concepte. En aquestes pàgines s'analitzaran els pressupostos i objectius de la política de "reconciliació nacional" en la trajectòria del PCE, tractant de mostrar a través de la documentació interna per què la direcció comunista buscaba abolir la fractura originada per la Guerra Civil. Es tractava de concentrar totes les energies en l'objectiu d'acabar amb la dictadura, de cap manera reconciliar-s'hi. A la part final de l'article es fa referència a la Llei d'Amnistia de 1977 i el seu vincle amb les posicions polítiques de l'antifranquisme.

La Izquierda en los años setenta
Molinero Ruiz, Carme

Historia y Política. (Madrid. Núm 20 (2008) p. 21-42)

Al llarg de la primera meitat de la dècada dels setanta es va desenvolupar una intensa mobilització social i el PCE va consolidar el seu lideratge. En el pla polític, la "Ruptura democràtica" va ser la proposta de canvi de l'esquerra, una "Ruptura" que, no obstant, no es va materialitzar de la manera com s'havia previst. Tot i això, les eleccions del 15 de juny de 1977 van obrir un procés constituent en el que, novament, el paper de l'esquerra va ser fonamental. Per altra banda, el 15-J va definir una nova relació de forces en el sí de les esquerres, amb el PSOE com a força majoritària que, després de la crisis del XXVIII Congrés i la eliminació de la retòrica revolucionària, es va dirigir decididament a la conquesta del govern. Contràriament, al PCE, després de comprovar com la presència social i la capacitat de mobilització no es traduïa en una important representació institucional, van créixer les tensions internes que van derivar al 1981 en un espectacular procés d'autodestrucció.

La Izquierda revolucionaria de ámbito estatal, de los sesenta a los ochenta : una brevísima historia
Martínez i Muntada, Ricard

Viento Sur. (Madrid. Núm 126 (2013) p. 108-118)

Aquest article és una breu i documentada síntesi sobre la història de l'esquerra revolucionària durant el franquisme i la transició a l'Estat espanyol. Situant els contextos polítics internacional i nacional que la determinen, descriu les trajectòries de les principals organitzacions que en van formar part. Així, hi són presents el PCE(m-l), el PCE(i) (que després esdevindrà el PTE), BR, la ORT, la LCR, l'MCE i l'OICE. Compta amb algunes propostes interpretatives a mode de conclusió.