¿Una Sociedad pasiva? Actitudes, activismo y conflictividad social en el franquismo tardío
Ysàs i Solanes, Pere

Ayer. (Madrid. Núm 68 (2007) p. 31-57)

Determinades visions i interpretacions del tardofranquisme han establert que la societat espanyola va acceptar passivament el règim dictatorial, fins al punt que això ha esdevingut un toposrecurrent. D'acord amb aquesta tesi, el franquisme ?definitivament consolidat i admès internacionalment al llarg de la primera meitat de la dècada de 1950? persistí en una societat que gaudia dels beneficis del desenvolupament econòmic i que assistia com a mera espectadora al canvi polític que es materialitzà a la segona meitat dels anys setanta. Sens dubte, un estudi més minuciós de la societat espanyola des de l'inici de la dècada de 1960 fins a la segona meitat dels setanta troba que aquesta passivitat política coexistí amb una notable Conflictivitat social ?en especial obrera i estudiantil i, de manera una mica més tardana, també ciutadana i veïnal? i amb freqüents manifestacions crítiques amb la dictadura, en un marc de creixent suport opositor malgrat la pressió dissuasiva del formidable aparell repressiu franquista. Aquest article explica els fonaments, les característiques i els efectes d'un conjunt de fenòmens que no solament desmenten la imatge d'una societat passiva, sinó que tingueren un paper molt rellevant en la vida sociopolítica dels tres darrers lustres de la dictadura.

Romper el consenso : la izquierda radical en la transición (1975 - 1982)
Wilhelmi Casanova, Gonzalo

Madrid : Siglo XXI, 2016
ISBN 9788432317989

Malgrat que Franco morí al llit el 20 de novembre de 1975, el franquisme va morir al carrer: la mobilització a fàbriques, barris, universitats i carrers, impulsada pel Partit Comunista d'Espanya i per l'esquerra revolucionària; els diferents corrents marxistes, llibertaris, defensors de l'autonomia obrera i cristians anticapitalistes foren els que posaren la làpida damunt del dictador. Les organitzacions anticapitalistes van desenvolupar un paper decisiu en l'evolució dels moviments socials, des dels més forts com l'obrer, el veïnal, l'estudiantil, el feminista i el pacifista; fins als més petits com el d'alliberament homosexual, el de minusvàlids, l'ecologista o el dels presos comuns. En llur constitució defensaren diferents projectes polítics amb elements comuns, com la defensa d'una Ruptura amb la dictadura, la reducció de la pobresa i de les desigualtats, el final de la subordinació de les dones als homes, una sortida a la crisi que alleugés l'atur per mitjà de la creació d'ocupació i l'establiment d'una estructura territorial respectuosa amb les diferents identitats nacionals presents a Espanya. L'obra exposa la història dels milers d'homes i de dones que s'enfrontaren a la tortura, la presó o àdhuc la mort per a acabar amb la dictadura. Milers de militants que van intentar una altra transició diferent a la que finalment s'imposà i desembocà en una Democràcia similar a la dels països de l'entorn.

Fuera de las catacumbas : la política del PCE y el movimiento obrero
Treglia, Emanuele

Madrid : Eneida, 2012.
ISBN 9788415458036

L'obra present analitza la història del PCE des de la fi de la Guerra Civil fins la seua legalització, el "Dissabte Sant roig" de 1977. L'estudi cobreix, per tant, els decisius anys de la dictadura i arriba fins als primers de la transició. L'activitat de les forces d'oposició, i en particular del PCE, el "partit de l'antifranquisme" per antonomàsia, anà erosionant les bases socials, econòmiques i polítiques del Règim, i a partir dels anys cinquanta obrí nous espais de llibertat que contribuïren de manera decisiva a l'evolució de les actituds de la població espanyola fins a fer-les incompatibles amb l'estat autoritari. El PCE i CCOO, aquestes des de la seua constitució en la dècada dels seixanta, representaren les dues vessants fonamentals -la política i la sindical- de la lluita contra la dictadura, autèntics subjectes de la ruptura, una lluita que va permetre al Partit Comunista sortir de les catacumbes i configurar-se com un actor clau de la transició a la democràcia a Espanya.

De las Cortes orgánicas a las Cortes democráticas
Soto Carmona, Álvaro

Ayer. (Madrid. Núm 15 (1994) p. 109-134)

L'article "De las Cortes orgánicas a las Cortes democráticas" d'Álvaro Soto Carmona estudia el pas de la dictadura a la Democràcia que s'experimentà a Espanya durant la dècada de 1970 a partir del sistema parlamentari. Així, admetent que les Corts són òrgans col·lectius amb funcions legislatives però sense implicar necessàriament l'existència d'una realitat democràtica, l'article analitza la participació, les lleis i el procés polític a partir de l'observació de tres fenòmens, a saber: 1) La universalització de la participació. 2) L'acceptació de les demandes ciutadanes. 3) La divisió de poders efectiva que convertí el poder legislatiu en dipositari de la sobirania nacional i desplaçà el monopoli executiu del franquisme. El document se centra en el període de transformació esdevingut entre 1976 i 1979, malgrat que de manera marginal es fan també al·lusions al funcionament franquista previ i al transcurs de la I Legislatura (1979-1982).

One Hundred Years of Socialism : The West European Left in the Twentieth Century
Sassoon, Donald

London ; New York : Tauris, 2014
ISBN 9781780767611

En aquesta obra, Sassoon traça el recorregut dels partits d'esquerra a Europa Occidental a través de 14 països, des de la fundació de la II Internacional el 1889 fins a la caiguda del Mur de Berlín el 1989. Cal especificar, però, que el seu objecte preferent són els partits socialdemòcrates, tot i que també presta atenció als partits comunistes més forts, com ara el francès i l'italià. L'obra està dividida en tres blocs i vint-i-quatre capítols. Al primer, format per quatre capítols, s'hi analitza el socialisme previ a 1914, el del període comprès entre 1914-1940 i els casos concrets que van des de l'SPD i el Labour fins als austro-marxistes i els comunistes italians. El darrer capítol d'aquest bloc se centra en el context de la Segona Guerra Mundial, la resistència i la postguerra. Un segon bloc, d'onze capítols, aborda la consolidació. El primer capítol tracta els socialistes després de 1945. Un segon, en canvi, analitza la construcció d'un "capitalisme social" entre 1945 i 1950. El tercer se centra en les polítiques exteriors. El tres capítols següents analitzen l'esquerra en el context de l'època daurada del capitalisme, entre la neutralitat i l'atlantisme i els fonaments d'allò que l'autor anomena un "nou revisionisme". Els dos següents se centren en la conjuntura dels seixanta, marcat pel "retorn de l'esquerra" i l'establiment d'un consens en matèria internacional. Els tres capítols finals abasten la nova conjuntura oberta des del 1973 fins la caiguda del mur de Berlín. S'hi analitza la crisi de l'esquerra; la Socialdemocràcia en Àustria, Suècia, els Països Baixos i Bèlgica; l'SPD i el Labour en el govern; l'experiència del PSF; la crisi del comunisme italià i la fi dels règims dictatorials a Portugal, Grècia i Espanya. Finalment, els tres darrers capítols analitzen la relació amb el moviment obrer, de dones i ecologistes, i, tot seguit la nova conjuntura dels vuitanta, en un context d'hegemonia neoliberal i de crisi generalitzada d'una esquerra que aprofundeix en el seu "revisionisme" i les perspectives de la qual apareixen incertes.

El Moviment obrer durant la transició democràtica al País Valencià
Santacreu Soler, Josep Maria

En: La transició democràtica als Països Catalans. València : Publicacions de la Universitat de València, 2005, p. 295-314
ISBN 9788437086804

Aquest capítol de llibre exposa i defensa tres tesis sobre el moviment obrer al País Valencià durant la transició. La primera, que el sindicalisme no va tenir exclusivament una línia d'acció centrada en les reivindicacions obreres durant la transició democràtica al País Valencià, sinó que també va assumir responsabilitats polítiques i socials. La segona, que les responsabilitats polítiques, laborals i socials assumides pels sindicats, la repressió que van patir els dirigents i militants dels Sindicats i la dinàmica negociadora oberta per la legalitat del règim van facilitar que s'hi desenvolupessin polítics destacats de l'esquerra, sobretot advocats laboralistes. Molts d'ells van aconseguir ser dirigents de partits polítics d'esquerres i diputats. I la tercera, que els Sindicats d'esquerra no van plantejar un projecte d'organització social alternativa al capitalisme liberal durant la transició com ho havien fet els sindicats d'abans de l'arribada de la dictadura de Franco el 1939 al País Valencià.

L'Organització d'Esquerra Comunista en el moviment obrer : les Plataformes i Comissions Obreres Anticapitalistes (1971 - 1977)
Sans Molas, Joel

En: VIII Encuentro de Investigadores del Franquismo (CD-ROM). Barcelona : Centre d'Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica : Fundació Cipriano García, 2013.
ISBN 9788469586549

En els moments del canvi de dècada dels anys 60 als 70 es va viure l'aparició de diferents projectes polítics a l'esquerra del PSUC que plantejaven una alternativa revolucionària. Respecte del moviment obrer, hom va trobar-se amb la problemàtica de com afrontar el predomini del PSUC dins de Comissions Obreres i la seva política moderada que no compartien. Les organitzacions van seguir diversos camins. Algunes organitzacions van sortir de CCOO per crear projectes propis. Aquesta comunicació s'apropa a la política envers el moviment obrer dels Círculos Obreros Comunistas (COC) i l'Organització d'Esquerra Comunista (OEC o OIC en les sigles en castellà, més conegudes), escassament estudiada. L'OIC va ser una organització de l'esquerra revolucionària formada el 1974 a partir dels COC i que va involucrar-se intensament en les lluites obreres. L'especificitat d'aquestes organitzacions és que van potenciar uns espais obrers alternatius a les CCOO, de caràcter no sindical i que unien les reivindicacions laborals i una política anticapitalista: les Plataformes o Comissions Obreres d'Empresa.

Entre las instituciones y la movilización: la crisis de la izquierda radical durante la transición
Sans Molas, Joel

En: V Congreso Internacional de Historia de la Transición en España : Las organizaciones políticas. Almería : Universidad de Almería, (CD.), 2011, p. 649-665
ISBN 9788469490761

A l'hora d'analitzar el procés polític de la transició és d'utilitat considerar l'evolució de les organitzacions de l'esquerra radical i la relació d'aquestes amb la construcció del nou marc institucional. El conjunt divers de les organitzacions a l'esquerra del PCE i del PSUC s'havia situat com la segona força de l'oposició a la dictadura durant els anys setanta. Des de l'inici de la dècada s'havia produït un creixement sostingut de l'esquerra radical vinculat a l'increment de les lluites i a la radicalització política. El socialisme revolucionari estava guanyant una influència que no havia tingut des de feia dècades. Les principals organitzacions de l'esquerra radical (PTE, ORT, MC, LCR i OIC) van arribar a sumar conjuntament una afiliació significativa, d'unes 25 000-30 000 persones. Tanmateix, malgrat el seu arrelament, aquestes organitzacions no van ser capaces d'afrontar amb èxit els canvis polítics de la transició. Entre 1977 i 1981 moltes d'elles van desaparèixer. Les organitzacions que van sobreviure van haver d'afrontar una crisi d'orientació i de militància. Aquesta comunicació, a partir d'una mirada global documentada i una interpretació rica i complexa, tracta de dotar d'un marc interpretatiu a la crisi de l'esquerra revolucionària, tot proposant diversos factors explicatius i relacionant-la amb el canvi de context polític i econòmic, així com amb la baixada de la mobilització social.

La Memoria incómoda : los abogados de Atocha
Ruiz-Huerta Carbonell, Alejandro

Burgos : Dossoles, 2002
ISBN 8487528392

El present llibre és un testimoni personal d'un dels advocats que va sobreviure a aquella matança atribuïda a l'extrema dreta i que va tenir lloc a Madrid el gener de 1977, en un despatx d'advocats propers a les Comissions Obreres. Cinc persones -quatre advocades i una administrativa- van resultar mortes i unes altres quatre ferides de gravetat. El llibre, escrit amb la pulsió de l'instant i la serenor del record, conta aquells fets i d'altres -com ara la gènesi d'aquest grup de laboralistes- conseqüència d'aquells temps de canvi polític. Constitueix, en definitiva, un interessant testimoni del procés de transició així com de les seues ombres, alhora que realitza un homenatge a les persones assassinades.

The Red Flag : Communism and the Making of the Modern World = Bandera roja : historia política y cultural del comunismo
Priestland, David

Londres ; Barcelona : Penguin : Crítica, 2009 : 2010
ISBN 9788498920734

El comunisme ha estat un dels més moviments polítics i intel·lectuals més poderosos del món contemporani, capaç de suscitar una àmplia esperança col·lectiva en la possibilitat de crear una societat més justa. Una vegada transcorreguts vint anys del seu esfondrament, ha arribat el moment d'estudiar-lo objectivament, no només en el context de guerra freda, sinó en tota la seva història i en la seva dimensió universal. Això és possible gràcies a la quantitat de documentació secreta que s'ha desclassificat els últims anys, com la que Priestland ha pogut utilitzar en els arxius de Moscou i de Beijing. Aquest és, a més, el moment oportú per revisar les seves conquestes i els seus fracassos, quan, en plena crisis de l'economia del capitalisme, no està clar que una part dels seus plantejament hagin perdut tota la seva vigència. Priestland ens ofereix un panorama fascinant, que no es limita a la política, sinó que utilitza l'anàlisi de la cultura -pel·lícules, novel·les- per fer-nos reviure les perspectives i il·lusions dels seus protagonistes.

Orto y ocaso de la izquierda revolucionaria en España (1959 - 1994)
Pérez Serrano, Julio

En: Los partidos en la Transición : Las organizaciones políticas en la construcción de la democracia española. Madrid : Biblioteca Nueva, 2013, p. 249-289
ISBN 9788499406299

Aquest capítol incorpora una aproximació de conjunt força completa a la trajectòria de l'esquerra revolucionària espanyola durant bona part de la segona meitat del segle XX. L'autor agrupa els diferents partits per corrents ideològics, establint una divisió principal d'aquests en dos blocs. El primer bloc comprèn els partits que vénen del PCE: el primer maoisme amb el PCE (m-l) i el PCE (r), el segon maoïsme amb el PTE, l'OCE (BR), l'ORT i l'MCE, i la dissidència leninista i prosoviètica amb el PCE (VIII-IX Congrés), el PCOE, el PCT, les Cèl·lules Comunistes i el PCPE. El segon bloc comprèn els partits que vénen del Marxisme revolucionari: els corrents d'inspiració consellista amb l'AC, el POUM i l'OICE, les tendències trotskistes amb la LCR, el PORE, el POSI i el PST, i altres grups trostkistes. L'autor relaciona l'auge de l'esquerra revolucionària amb el procés de l'agudització de la lluita de classes a Espanya, entre l'inici de la liberalització econòmica i la culminació de la transició. El treball distingeix diverses etapes. La primera s'emmarca entre el procés de formació dels partits radicals des de finals dels anys cinquanta fins el 1973. A partir de llavors, una part d'aquests partits assumeix l'estratègia de Ruptura democràtica i difumina el discurs revolucionari, mentre que l'altra opta per una lluita armada sense recorregut. L'any 1977, des de la il·legalitat, la majoria d'organitzacions de la primera via participaren en les eleccions, tot reconeixent el triomf del reformisme; s'inicià llavors un declivi que el 1980 s'expressà en la dissolució dels dos principals partits maoistes. L'última batalla de l'Esquerra radical acabarà en derrota el 1986, amb la incorporació d'Espanya a la OTAN, condemnant les organitzacions supervivents, ja als noranta, a la desaparició.

Nosotros los comunistas : Memoria, identidad e historia social


Madrid ; Sevilla : Fundación de Investigaciones Marxistas : Atrapasueños, 2009
ISBN 9788487098529

L'obra té l'objectiu de narrar la història del PCE centrant-se en les posicions i experiències dels militants. La publicació recull les ponències del II Congrés d'Història del PCE (22-24 de novembre de 2007) organitzat per la Fundació d'Investigacions Marxistes, dedicades a aspectes fins al moment poc atesos de l'organització comunista. En aquest sentit, l'estudi de la doctrina i de la identitat del partit és treballada per David Ginard, Xavier Domènech, Francisco Erice i Francisco Sevillano, mentre que la "qüestió femenina" és analitzada per Claudia Cabrero i Irene Abad. Carme Molinero, Sergio Rodríguez Tejada i Rubén Vega analitzen l'oposició comunista a la dictadura -el PCE ha estat fonamentalment reconegut per la seva visualització particular com a plataforma aglutinadora de bona part de l'antifranquisme-, i el projecte cultural dels comunistes espanyols és estudiat per Manuel Aznar Soler. Finalment, el llibre planteja també una reflexió sobre el model de democràcia a què aspirava el PCE (Francisco Fernández Buey) i algunes conclusions sobre la situació amb què el partit arribà als transcendentals moments de la transició democràtica (Josep Fontana).

La Construcción de una cultura política femenina desde la legitimidad feminista durante la transición política democrática
Nash, Mary

En: Feminismos y antifeminismos : culturas políticas e identidades de género en la España del siglo XX. València : Universitat de València ; Granada : Universidad de Granada, 2011, p. 283-306
ISBN 9788437078922

En aquest capítol l'autora aborda la redefinició de la Ciutadania en clau feminista des de sectors de l'antifranquisme portadors, per tant, d'una nova cultura política bastida des d'aquesta "legitimitat feminista". Així, el capítol realitza un recorregut des de la conformació d'aquest nou Feminisme als anys seixanta en el marc dels "nous" moviments socials en oposició al franquisme i l'estat patriarcal. Per, més endavant, analitzar el fenomen de la "doble militància" i els processos de desafecció i construcció d'una cultura política en clau feminista per part de sectors de l'antifranquisme. Finalment, també aborda el procés de debat constitucional i les demandes del moviment feminista, així com aspectes relacionats amb el cos i el drets reproductius. En definitiva, l'autora conclou que el moviment de les dones fou un dels motors decisius de la lluita antifranquista per la democràcia, fet sovint menystingut per la historiografia.

Mis manos, mi capital : els treballadors de la construcció, les CCOO i l'organització de la protesta a la Gran Barcelona (1964 - 1978)
Mota Muñoz, José Fernando

Alzira : Germania, 2010
ISBN 9788492587322

La construcció fou un sector travessat tant per la recepció dels corrents migratoris que desfermà l'èxode rural a Espanya com pels efectes del boom immobiliari i especulatiu que es produí durant els anys del "desarrollismo" franquista, a la dècada dels seixanta. L'autor proposa un recorregut temporal des de llavors fins als anys centrals de la transició política a la Democràcia en el nostre país, anys durant els quals de forma paral·lela es produí la construcció de CCOO com sindicat. Són moltes les pistes i els suggeriments que es formulen en el text, un treball on el detall i minuciositat sobre els esdeveniments està sempre acompanyat de la voluntat expressa de l'autor de recuperar la presència de les persones -al llarg del seu relat n'apareixen més d'un centenar- per tal d'analitzar la dinàmica entre els uns i les altres.

Comisiones Obreras en la dictadura
Moreno, Juan

Madrid : Fundación 1§ de mayo, 2012
ISBN 9788487527272

Aquest llibre narra les lluites de les inicials Comissions Obreres més o menys espontànies fins a la legalització, l'abril de l'any 1977, de la Confederació Sindical de CCOO, recorrent les seves mobilitzacions i l'actuació dels seus militants i dirigents. Comissions Obreres en la dictadura és un estudi centrat en la dimensió general de CCOO, però explica també l'expansió de les Comissions Obreres per tot l'Estat, basant-se en els testimonis i aportacions d'històrics militants, així com dels investigadors vinculats als arxius i fundacions de CCOO. Al llarg de més de 600 pàgines es posa de relleu que Comissions Obreres, com demostren els arxius del Tribunal de Orden Público, va ser l'organització social més destacada i colpejada durant bona part de la dictadura franquista. Les nombroses Vagues en els diversos sectors: metall, construcció, mineria, tèxtil, etc., en diverses províncies i els continus processos, com el "1001" o el de "els 23 de Ferrol", foren decisius en el combat per la llibertat sindical, per l'amnistia i per la democràcia.

Revolución, democracia y feminismo : las mujeres de la extrema izquierda en la transición
Moreno Seco, Mónica

En: Caminos de democracia : Ciudadanías y culturas democráticas en el siglo XX. Granada : Comares, 2014. p. 133-148
ISBN 9788490451885

En el si de l'oposició a la dictadura franquista a Espanya - i en el marc de protesta en tot el món occidental, el bloc comunista i dels processos de descolonització-, van sorgir agrupacions d'esquerra revolucionària o radical crítiques amb els partits comunistes. En territori espanyol, la lluita antifranquista va marcar profundament aquestes formacions polítiques, que es van gestar sota la repressió i la clandestinitat, i van haver d'afrontar el debat entre la revolució i el suport a la democràcia durant el procés de transició. Eren partits amb una elevada representació de dones en la seva militància, que van deixar una petjada notable en el moviment feminista del moment i que estaven interessades en les experiències de dones d'altres llocs del planeta. El present capítol aborda l'experiència d'aquestes dones militants a l'esquerra radical. En aquest sentit, analitza el paper de les militants feministes i el seu posicionament respecte al binomi democràcia-revolució. En un segon apartat reflexiona sobre l'interès creixent de les dones de l'extrema esquerra pel feminisme i com aquest es plasmà en la relació amb organitzacions d'altres països. Finalment, conclou que l'aportació d'aquestes organitzacions i de les dones que hi militaven en l'extensió d'una cultura democràtica resultà important. Així mateix, destaca la centralitat del compromís polític i feminista en la trajectòria de moltes d'aquestes militants. Pel que fa a les relacions internacionals, l'impuls internacionalista generà una creixent atenció a les situacions de les dones del Tercer Món, davant l'oblit per part d'altres organitzacions. Més endavant, ja a la dècada dels vuitanta i davant del desdibuixament de qualsevol perspectiva revolucionària, moltes d'aquestes dones de l'extrema esquerra van abocar els seus esforços als moviments socials, especialment el feminista.

Grandeza y miseria del Partido Comunista de España, 1939 - 1985
Morán, Gregorio

Barcelona : Planeta, 1986
ISBN 9788432058523

Aquest treball és el fruit d'anys de recerca a l'arxiu del PCE, enriquida per les relacions i trajectòria de l'autor, que tingué accés a documentacions repartides en mans de diverses persones. Tot i estar redactat en un to periodístic -cosa que, per altra banda, fa més amena la lectura-, el llibre compta amb una bona base documental. Vincula el seguiment dels avatars de la direcció Exiliada amb les seves interioritats de funcionament i l'interior, així com les oscil·lacions de la política de la Unió Soviètica i dels Partits Comunistes. Segueix tant les diferents polítiques del PCE des del final de la guerra (Unión Nacional, guerrilla, etc.) com la seva situació en les diferents emigracions (Unió Soviètica, Mèxic, Europa). Descriu els diferents processos de purgues i depuració del PCE: a l'interior, contra Quiñones, Monzón, Comorera... (i també els assassinats, com el de Trilla, etc.), i a l'exterior (Hernández, Antón, Uribe...). Tracta igualment les crisi de la direcció, el seu funcionament real, les trajectòries polítiques i personals d'Ibarruri, Carrillo, Claudín, Semprún, López Raimundo... També aborda les relacions del PCE amb el PCUS, Ceaucescu, Kim Il Sung... De la mateixa manera tracta amb detall la lluita a l'interior, tan des del punt de vista humà com organitzatiu i polític, i la relació entre interior i Exili, detenint-se en el seguiment de figures com Manuel Sacristán, entre altres. Així mateix inclou detallat relat de la gestació de la política del PCE durant la Transició.

La Izquierda revolucionaria de ámbito estatal, de los sesenta a los ochenta : una brevísima historia
Martínez i Muntada, Ricard

Viento Sur. (Madrid. Núm 126 (2013) p. 108-118)

Aquest article és una breu i documentada síntesi sobre la història de l'esquerra revolucionària durant el franquisme i la transició a l'Estat espanyol. Situant els contextos polítics internacional i nacional que la determinen, descriu les trajectòries de les principals organitzacions que en van formar part. Així, hi són presents el PCE(m-l), el PCE(i) (que després esdevindrà el PTE), BR, la ORT, la LCR, l'MCE i l'OICE. Compta amb algunes propostes interpretatives a mode de conclusió.

A la izquierda de lo posible : las organizaciones revolucionarias durante el tardofranquismo y más allá
Martínez i Muntada, Ricard

En: Resistencia ordinaria : La militancia y el antifranquismo catalán ante el Tribunal de Orden Público (1963 - 1977). València : PUV, 2012

Aquest capítol és una breu i documentada síntesi sobre la història de l'esquerra revolucionària durant el franquisme i la transició a l'Estat espanyol. Situant els contextos polítics internacional i nacional que la determinen, així com la seva persecució per part del Tribunal de Orden Público franquista, descriu les trajectòries de les principals organitzacions que en van formar part. Així, hi són presents el PCE(m-l), el PCE(i) (que després esdevindrà el PTE), BR, la ORT, la LCR, l'MCE i l'OICE. Compta amb algunes propostes interpretatives a mode de conclusió.

Los Comunistas en Asturias, 1920 - 1982


Gijón
ISBN 8489427143

Aquesta obra, que supera les sis-centes pàgines i que conté nombroses fotografies i una àmplia i interessant base documental, és una aproximació tant interessant com necessària sobre els comunistes asturians. Los comunistas en Asturias (1920-1982) constitueix un producte útil -de caràcter científic profund i rigorós-, sobre l'activitat dels comunistes a Astúries, realitzada des d'una perspectiva molt àmplia i plural. Per tot això, aquest llibre no és un típic manual d'història de partits. Ni pel que fa a l'objecte d'estudi del llibre ni pel subjecte dels seus elaboradors. Pel que fa a l'objecte, el contingut del llibre no es limita a exposar i analitzar l'activitat de l'organització oficial comunista, sinó que engloba totes les tendències comunistes. Pels subjectes, entre els autors del llibre hi ha diverses posicions polítiques dins d'una mateixa tendència d'esquerres. Tot i això, inclús entre els autors que militen al PCA, no s'hi han manifestat posicions partidistes. De fet, han aplicat la distinció que feia Gramsci entre l'admissible "patriotisme de partit" i el rebutjable "xovinisme de partit". A més a més de la presentació de Gaspar Llamazares i la introducció de Francisco Erice, així com una aproximació a la bibliografia general sobre la història del moviment comunista a l'Estat espanyol realitzada per David Ginard, el llibre conté quatre grans seccions i un apèndix. El quadre de sigles i abreviacions utilitzades, l'aparell bibliogràfic, la cronologia i l'índex onomàstic faciliten la consulta del llibre.