Romper el consenso : la izquierda radical en la transición (1975 - 1982)
Wilhelmi Casanova, Gonzalo

Madrid : Siglo XXI, 2016
ISBN 9788432317989

Malgrat que Franco morí al llit el 20 de novembre de 1975, el franquisme va morir al carrer: la mobilització a fàbriques, barris, universitats i carrers, impulsada pel Partit Comunista d'Espanya i per l'esquerra revolucionària; els diferents corrents marxistes, llibertaris, defensors de l'autonomia obrera i cristians anticapitalistes foren els que posaren la làpida damunt del dictador. Les organitzacions anticapitalistes van desenvolupar un paper decisiu en l'evolució dels moviments socials, des dels més forts com l'obrer, el veïnal, l'estudiantil, el feminista i el pacifista; fins als més petits com el d'alliberament homosexual, el de minusvàlids, l'ecologista o el dels presos comuns. En llur constitució defensaren diferents projectes polítics amb elements comuns, com la defensa d'una Ruptura amb la dictadura, la reducció de la pobresa i de les desigualtats, el final de la subordinació de les dones als homes, una sortida a la crisi que alleugés l'atur per mitjà de la creació d'ocupació i l'establiment d'una estructura territorial respectuosa amb les diferents identitats nacionals presents a Espanya. L'obra exposa la història dels milers d'homes i de dones que s'enfrontaren a la tortura, la presó o àdhuc la mort per a acabar amb la dictadura. Milers de militants que van intentar una altra transició diferent a la que finalment s'imposà i desembocà en una Democràcia similar a la dels països de l'entorn.

L'Esquerra revolucionària i el seu paper en la mobilització social i el canvi polític dels anys 70 : estat de la qüestió i alguns apunts per al seu estudi
Sans Molas, Joel

En: "Otras voces, otros ámbitos" : los sujetos y su entorno : Nuevas perspectivas de la historia sociocultural. València : Publicacions de la Universitat de València, 2015
ISBN 978-84-606-5875-7

Tot i ser, en el seu conjunt, la segona força política de l'antifranquisme després del PCE i del PSUC, les organitzacions de l'esquerra revolucionària han estat poc reconegudes en el relat històric sobre els anys 70 i la transició. En aquesta categoria, l'autor hi aplega les organitzacions marxistes que hi havia a l'esquerra del PCE i del PSUC; entre les més importants en el seu arrelament social el PTE, l'ORT, l'MC, la LCR, l'OIC i l'OCE-BR. En aquesta comunicació Joel Sans realitza un estat de la qüestió elaborat i crític de les visions que ha presentat la historiografia respecte aquestes organitzacions, reivindicant en la seva interpretació els seus papers i la importància que varen tenir.

Entre las instituciones y la movilización: la crisis de la izquierda radical durante la transición
Sans Molas, Joel

En: V Congreso Internacional de Historia de la Transición en España : Las organizaciones políticas. Almería : Universidad de Almería, (CD.), 2011, p. 649-665
ISBN 9788469490761

A l'hora d'analitzar el procés polític de la transició és d'utilitat considerar l'evolució de les organitzacions de l'esquerra radical i la relació d'aquestes amb la construcció del nou marc institucional. El conjunt divers de les organitzacions a l'esquerra del PCE i del PSUC s'havia situat com la segona força de l'oposició a la dictadura durant els anys setanta. Des de l'inici de la dècada s'havia produït un creixement sostingut de l'esquerra radical vinculat a l'increment de les lluites i a la radicalització política. El socialisme revolucionari estava guanyant una influència que no havia tingut des de feia dècades. Les principals organitzacions de l'esquerra radical (PTE, ORT, MC, LCR i OIC) van arribar a sumar conjuntament una afiliació significativa, d'unes 25 000-30 000 persones. Tanmateix, malgrat el seu arrelament, aquestes organitzacions no van ser capaces d'afrontar amb èxit els canvis polítics de la transició. Entre 1977 i 1981 moltes d'elles van desaparèixer. Les organitzacions que van sobreviure van haver d'afrontar una crisi d'orientació i de militància. Aquesta comunicació, a partir d'una mirada global documentada i una interpretació rica i complexa, tracta de dotar d'un marc interpretatiu a la crisi de l'esquerra revolucionària, tot proposant diversos factors explicatius i relacionant-la amb el canvi de context polític i econòmic, així com amb la baixada de la mobilització social.

El Movimiento obrero en Vizcaya, 1967 - 1977 : ideología, organización y conflictividad
Ibarra Güell, Pedro

Bilbao : Universidad del País Vasco, 1987
ISBN 8475850820

En aquesta obra l'autor realitza un ampli repàs de la trajectòria del moviment obrer a Biscaia entre 1967, any en el qual es declara l'estat d'excepció, i 1977, quan la conflictivitat assoleix unes quotes inusitades. El llibre es troba dividit en deu capítols. El primer realitza una aproximació al marc històric i als antecedents immediats del "nou" moviment obrer a la primera meitat dels anys seixanta. Un segon abasta el període entre 1967 i 1969, moment de crisi i recomposició del moviment obrer a la província. El tercer aprofundeix en la relació entre nacionalisme i moviment obrer, amb el rerefons dels processos de Burgos de desembre de 1970. El quart analitza la representativitat del moviment obrer a través de les eleccions sindicals de 1971. El cinquè, en canvi, abasta el trienni 1971-1973. Realitza un succint repàs a les organitzacions obreres i els conflictes en allò que l'autor anomena una fase de transició. El sisè analitza el moviment obrer l'any 1974, any en el què recupera el seu protagonisme. El setè es troba consagrat a la conflictivitat el mateix any. El vuitè analitza les eleccions sindicals, així com la conflictivitat laboral, l'any 1975. El novè analitza la conjuntura crítica entre gener de 1976 i maig de 1977, tot incidint en les estratègies de les distintes organitzacions. Finalment, el darrer capítol abasta la mateix conjuntura, tanmateix des de la perspectiva i analitzant les tendències de "l'altre" moviment obrer, és a dir, l'organització assembleària directa dels treballadors i el seu declivi.

Recuperando una memoria en la penumbra : el Movimento Comunista y las transformaciones de la extrema izquierda española
Cucó i Giner, Josepa

Historia y Política. (Madrid. Núm 20 (2008) p. 73-96)

Aquest article té com a objectiu central recuperar parcialment la memòria perduda dels partits de l'esquerra revolucionària espanyola, responent a interrogants sobre el seu origen, ideari i característiques organitzatives, avatars del seu procés evolutiu i relació amb l'esquerra alternativa actual. Seguint aquest ordre expositiu, es presenten primer les arrels de l'extrema esquerra europea i els seus principals elements constitutius, que atorguen un inequívoc aire de família a les diferents formacions revolucionàries. Sobre aquest rerefons comú es teixeixen les particularitats que distingeixen l'extrema esquerra espanyola, la caracterització i desenvolupaments de la qual s'aborden en un segon moment, en què es pren com el fil conductor la particular evolució del Moviment Comunista. Després de l'ascens de la Democràcia parlamentària, en l'horitzó d'aquests grups polítics es perfilen dues vies alternatives: una, majoritàriament seguida, condueix a una extinció silenciosa i gairebé vergonyant; l'altra, menys transitada, posseeix trets de permanència i continuïtat. Diverses organitzacions van optar per continuar en actiu, encara que per fer-ho escolliren camins diferents: enrocar-se en la lluita armada o romandre mutant. Aquest és el cas de l'MC, les sigles del qual han desaparegut del panorama polític, encara que la seva realitat i memòria romanen vives a través d'un grup d'organitzacions que es proclamen hereves de la seva experiència i llegat.

La Izquierda revolucionaria en Asturias : Los diferentes intentos de construcción de un proyecto alternativo al PCE
Brugos Salas, Valentín

En: Los Comunistas en Asturias (1920 - 1982) / Erice, Francisco (Coord.). Gijón : Trea, 1996. p.459-502

Aquest capítol de llibre, centrat en Astúries, té igualment una validesa més general com a visió de conjunt de l'esquerra revolucionària en l'esfera estatal durant el tardofranquisme i la transició. Es tracta d'un treball relativament primerenc, però reflecteix un bon coneixement de l'objecte d'estudi. Aborda els orígens, les causes i les característiques de l'esquerra revolucionària que, a Astúries, intentà construir un projecte alternatiu al del PCE, les seves organitzacions matrius - FLP i CRAS (Comunas Revolucionarias de Acción Socialista) -, l'herència d'aquestes - MC, PCE(i), LCR, OCE (BR) i OIC -, les conseqüències de la invasió de Txecoslovàquia per part de les forces militars de l'URSS en el PCE, la fase final del franquisme, la participació en les consultes electorals i la crisi d'adaptació al sistema democràtic.