¿Democracia desde abajo? : Violencia y no violencia en la controversia sobre la central nuclear de Lemóniz
López Romo, Raúl

Historia, Trabajo y Sociedad. (Madrid. Núm 2 (2011) p. 91-117)

En aquest article s'ofereix, primer, una síntesi d'alguns debats teòrics sobre l'acció col·lectiva, segon, una discussió del concepte de nous moviments socials i, tercer, un estudi de cas sobre la interacció d'accions violentes i no violentes en relació amb la controvèrsia nuclear a Euskadi. Aquest darrer tema facilita una via per a tocar camps d'anàlisi com la rellevància de la participació dels moviments socials en la transició espanyola, les complexes relacions entre conflictivitat social i violència política i el paper de la societat civil en els processos de democratització.

La Lucha final : Los partidos de la izquierda radical durante la transición española
Laíz Castro, Consuelo

Madrid: Los Libros de Catarata, 1995
ISBN 8481980641

Aquesta obra és la primer en oferir una visió de conjunt d'algunes de les principals organitzacions polítiques que van constituir l'Esquerra radical espanyola durant els darrers anys del franquisme i la transició. S'hi descriuen els orígens, ideologia i història de grups tant diversos entre ells com el l'independentista armat ETA, o el PCE (m-l) i el PCE (r), coneguts especialment pels seus braços armats (FRAP i GRAPO, respectivament). També s'hi aborda el desenvolupament d'organitzacions marxistes com el PTE, l'ORT, l'MC i la LCR que, a diferència dels anteriors, aconseguiren una certa base social. A l'estudi, però, li manca una perspectiva global sobre el fenomen de l'extrema esquerra, doncs l'autora l'assumeix com a una especificitat espanyola atès el període d'excepció que va suposar la dictadura franquista, excloent-hi de la seva anàlisi experiències de països propers com l'Alemanya Federal, França, la Gran Bretanya i, especialment, Itàlia. Així doncs, Laíz assumeix que l'esquerra revolucionària fou el producte específic de la lluita antifranquista que hauria deixat de tenir sentit en la nova democràcia. Aquest fet explicaria la crisi d'unes organitzacions que, tot i haver aconseguir vora mig milió de vots en les eleccions legislatives de 1979, haurien quedat sense representació parlamentària i, per tant, "allunyades de la realitat" en el si d'una "societat modernitzada", en paraules de l'autora.

El Movimiento obrero en Vizcaya, 1967 - 1977 : ideología, organización y conflictividad
Ibarra Güell, Pedro

Bilbao : Universidad del País Vasco, 1987
ISBN 8475850820

En aquesta obra l'autor realitza un ampli repàs de la trajectòria del moviment obrer a Biscaia entre 1967, any en el qual es declara l'estat d'excepció, i 1977, quan la conflictivitat assoleix unes quotes inusitades. El llibre es troba dividit en deu capítols. El primer realitza una aproximació al marc històric i als antecedents immediats del "nou" moviment obrer a la primera meitat dels anys seixanta. Un segon abasta el període entre 1967 i 1969, moment de crisi i recomposició del moviment obrer a la província. El tercer aprofundeix en la relació entre nacionalisme i moviment obrer, amb el rerefons dels processos de Burgos de desembre de 1970. El quart analitza la representativitat del moviment obrer a través de les eleccions sindicals de 1971. El cinquè, en canvi, abasta el trienni 1971-1973. Realitza un succint repàs a les organitzacions obreres i els conflictes en allò que l'autor anomena una fase de transició. El sisè analitza el moviment obrer l'any 1974, any en el què recupera el seu protagonisme. El setè es troba consagrat a la conflictivitat el mateix any. El vuitè analitza les eleccions sindicals, així com la conflictivitat laboral, l'any 1975. El novè analitza la conjuntura crítica entre gener de 1976 i maig de 1977, tot incidint en les estratègies de les distintes organitzacions. Finalment, el darrer capítol abasta la mateix conjuntura, tanmateix des de la perspectiva i analitzant les tendències de "l'altre" moviment obrer, és a dir, l'organització assembleària directa dels treballadors i el seu declivi.

Historia y sociología de los movimientos juveniles encuadrados en el MLNV
Arrieta, Félix

Ayer. (Madrid. Núm 59 (2005) p. 173-197)

Aquest treball té dues parts diferenciades, una d'històrica i una altra de més sociològica. En la primera part, després de submergir-se en arxius amb documentació inèdita ?en gran part escrita en basc? s'ofereix una síntesi històrica dels orígens, natura i desenvolupament del moviment juvenil inserit al dedins de l'MLNV (Movimiento de Liberación Nacional Vasco). És impossible fer història i sociologia de Jarrai, Haika i Segi i de les diferents acepcions que ha adoptat la joventut revolucionària nacionalista sense contextualitzar prèviament el paraigua que fou l'MLNV. En el document, hom exposa no només una interpretació sociològica global del fenomen de l'MLNV i de les seves branques juvenils en particular, sinó una interpretació voluntàriament parcial ?per l'oblit quasi total de la seva pertinença? de la sociologia del moviment radical juvenil basc, on s'ha privilegiat una dimensió que sempre ha semblat clau, sobretot des d'una perspectiva de sociologia històrica: la matriu religiosa i la secularització posterior, que fou en general un trasllat de sacralitats que feia principal una determinada concepció d'Euskal Herria i aparcava en un segon lloc de molta menor importància el caràcter de les persones individuals.

Violencia etarra y etnicidad
Aranzarí, Juan

Ayer. (Madrid. 13 (1994) p. 189-210)

L'article planteja l'evolució del nacionalisme basc a partir d'una crítica a la historiografia majoritària i d'una aposta per un paradigma d'interpretació alternatiu. Així, l'autor adverteix que els etarres han cercat una identificació amb el poble basc com a suposats continuadors dels gudaris de la Guerra Civil, i que això ha estat assumit per una part de la producció històrica, que explica ETA des d'un cert essencialisme ètnic que interpreta les accions polítiques esdevingudes en el present d'acord amb les condicions sociohistòriques del poble basc, enteses com a quelcom fonamentalment estàtic. Aranzadí rebutja aital esquema, i interpreta en aquest document la violència etarra a partir de dues premisses, a saber: 1) la consideració de l'etnicitat com a procés de construcció simbòlic de similituds i diferències entre un poble i els seus veïns i 2) la inversió dels termes usats per la historiografia, de manera que la violència no seria conseqüència sinó causa generadora d'etnicitat.