¿Una Sociedad pasiva? Actitudes, activismo y conflictividad social en el franquismo tardío
Ysàs i Solanes, Pere

Ayer. (Madrid. Núm 68 (2007) p. 31-57)

Determinades visions i interpretacions del tardofranquisme han establert que la societat espanyola va acceptar passivament el règim dictatorial, fins al punt que això ha esdevingut un toposrecurrent. D'acord amb aquesta tesi, el franquisme ?definitivament consolidat i admès internacionalment al llarg de la primera meitat de la dècada de 1950? persistí en una societat que gaudia dels beneficis del desenvolupament econòmic i que assistia com a mera espectadora al canvi polític que es materialitzà a la segona meitat dels anys setanta. Sens dubte, un estudi més minuciós de la societat espanyola des de l'inici de la dècada de 1960 fins a la segona meitat dels setanta troba que aquesta passivitat política coexistí amb una notable Conflictivitat social ?en especial obrera i estudiantil i, de manera una mica més tardana, també ciutadana i veïnal? i amb freqüents manifestacions crítiques amb la dictadura, en un marc de creixent suport opositor malgrat la pressió dissuasiva del formidable aparell repressiu franquista. Aquest article explica els fonaments, les característiques i els efectes d'un conjunt de fenòmens que no solament desmenten la imatge d'una societat passiva, sinó que tingueren un paper molt rellevant en la vida sociopolítica dels tres darrers lustres de la dictadura.

Treball, treballadors i sindicalisme en l'administració pública a Catalunya
Ysàs i Solanes, Pere

Barcelona : CCOO : Columna, 1998
ISBN 8483005964

En el discurs historiogràfic i també en el discurs sindical els treballadors públics han estat caracteritzats per la seva manca de dinamisme reivindicatiu i la baixa conflictivitat dels seus moviments laborals. Sovint això ha estat argumentat apel·lant a les dependències i submissions dels empleats públics respecte de les conjuntures polítiques que han travessat les Administracions públiques a cada moment des del passat segle XIX. Ara bé, la confirmació que les coses hagin anat de tal forma no contradiu la constatació que tant el discurs historiogràfic -acadèmic o extraacadèmic- com el mateix discurs sindical han mostrat febleses i insuficiències per aconseguir integrar aquest sector de treballadors dins el marc interpretatiu de la història del moviment obrer, amb les seves particularitats i els aspectes que hagin pogut compartir amb el conjunt assalariat. Es podria fins i tot pensar que aquesta situació hagi pogut ser el producte d'una certa obsessió per part d'alguns historiadors pel món de les "granotes blaves", del qual habitualment s'ha ressaltat -de vegades amb més motius que d'altres- el seu caràcter combatiu i d'avantguarda. El cert és que han existit diferències visuals, i més que visuals, entre la classe obrera industrial i el món dels administratius, dels treballadors de serveis i dels funcionaris, situats en l'univers dels "colls blancs". Aquesta ha estat una realitat que, des dels moviments sindicals, no es va saber o no es va voler abordar en el seu moment, i que els faria tenir una responsabilitat en la tardana voluntat d'organitzar i impulsar l'activitat sindical entre un sector de treballadors (cada vegada més ampli) que, a priori, es considerava poc dinàmic. El cert és que en les històries del moviment obrer, el sector dels empleats públics és una parcel·la desatesa, marginal entre els protagonistes institucionals o individuals dels esdeveniments històrics més rellevants del moviment sindical català en particular i espanyol en general. Això, avui, pot ser que es manifesti de forma més evident, quan en el darrer mig segle la contractació a l'Administració pública ha crescut de forma extraordinària esperonada pel desenvolupament de l'Estat del Benestar. A partir de l'impuls donat per la Fundació Cipriano García -Arxiu Històric de la CONC, en col·laboració amb la Federació Social d'Administració Pública de CCOO de Catalunya-, un grup d'historiadors i científics socials han contribuït a pal·liar aquest gran desconeixement. I, tal vegada, s'hagi pogut donat un estímul en cercar l'espai on puguin encaixar, amb veu pròpia, la història i les experiències viscudes per aquest segment del conjunt assalariat que constitueixen els treballadors de l'Administració pública.

La Configuració de la Democràcia a Espanya
Ysàs i Solanes, Pere

Eumo : Vic, 2009
ISBN 9788497663120

Aquest llibre s'ocupa d'un procés essencial de la història contemporània espanyola, i ho fa a través dels treballs de nou reconeguts especialistes que, des de diverses perspectives disciplinàries, analitzen el paper que van tenir els principals actors polítics i socials en la configuració de la Democràcia a Espanya. A l'obra s'estudien les eleccions generals de juny de 1977 i el sistema de partits sorgit d'aquests comicis. S'hi analitzen els condicionants del procés d'elaboració i la Constitució de 1978, les similituds amb la de 1931, i l'ambigüitat en la redacció del model d'organització territorial de l'Estat. S'hi explica el paper que van jugar les organitzacions sindicals, disposades a subordinar els seus objectius més específics en benefici de la consecució i consolidació de la Democràcia, i les patronals, ben allunyades d'aquesta actitud. S'hi tracta el paper dels mitjans de comunicació i l'absència dels intel·lectuals en les estratègies de la transició. El llibre es clou amb dos articles que analitzen el paper -ben diferent, fins i tot contradictori- de dues institucions amb una influència essencial en la societat espanyola: l'Església Catòlica i les Forces Armades.

L'Antifranquisme i la crisi de la dictadura
Ysàs i Solanes, Pere

En: La transició democràtica als Països Catalans. València, Publicacions de la Universitat de València, 2005, p. 31-48
ISBN 8437062934

En la historiografia sobre la transició es troba ben assentada una línia interpretativa que considera que va ser un procés complex, iniciat precisament amb la crisi de la dictadura. Un procés ple d'incerteses i amb tres opcions inicials que comptaven amb suports polítics i socials remarcables: l'opció continuista, és a dir, la defensada per aquells que pretenien el manteniment gairebé intacte de l'ordenament franquista; l'opció reformista, amb versions diverses i variables amb el pas del temps i l'evolució del procés, sostinguda per aquells que consideraven necessàries reformes d'aquest ordenament però no la seva substitució; i l'opció rupturista, propugnada per l'oposició antifranquista, que pretenia la destrucció de la legalitat franquista, la formació d'un Govern provisional i l'obertura d'un procés constituent. Les fortaleses i febleses d'aquestes opcions acabarien condicionant els acords mínims que farien possible la convocatòria d'eleccions a Corts i, en funció dels resultats, l'elaboració posterior d'una constitució democràtica i la derogació de la legalitat franquista. La crisi de la dictadura constitueix, doncs, la primera qüestió que cal analitzar acuradament per a estudiar el procés de transició. I, en els orígens i la materialització de la crisi del règim franquista, cal dedicar una especial atenció a l'antifranquisme.

Romper el consenso : la izquierda radical en la transición (1975 - 1982)
Wilhelmi Casanova, Gonzalo

Madrid : Siglo XXI, 2016
ISBN 9788432317989

Malgrat que Franco morí al llit el 20 de novembre de 1975, el franquisme va morir al carrer: la mobilització a fàbriques, barris, universitats i carrers, impulsada pel Partit Comunista d'Espanya i per l'esquerra revolucionària; els diferents corrents marxistes, llibertaris, defensors de l'autonomia obrera i cristians anticapitalistes foren els que posaren la làpida damunt del dictador. Les organitzacions anticapitalistes van desenvolupar un paper decisiu en l'evolució dels moviments socials, des dels més forts com l'obrer, el veïnal, l'estudiantil, el feminista i el pacifista; fins als més petits com el d'alliberament homosexual, el de minusvàlids, l'ecologista o el dels presos comuns. En llur constitució defensaren diferents projectes polítics amb elements comuns, com la defensa d'una Ruptura amb la dictadura, la reducció de la pobresa i de les desigualtats, el final de la subordinació de les dones als homes, una sortida a la crisi que alleugés l'atur per mitjà de la creació d'ocupació i l'establiment d'una estructura territorial respectuosa amb les diferents identitats nacionals presents a Espanya. L'obra exposa la història dels milers d'homes i de dones que s'enfrontaren a la tortura, la presó o àdhuc la mort per a acabar amb la dictadura. Milers de militants que van intentar una altra transició diferent a la que finalment s'imposà i desembocà en una Democràcia similar a la dels països de l'entorn.

La "Otra" izquierda radical : el movimiento libertario en la Transición. Madrid, 1975 - 1982
Wilhelmi Casanova, Gonzalo

Ayer. (Madrid. Núm 92 (2013) p. 73-97)

En aquest text s'analitza la reorganització del moviment llibertari durant la Transició espanyola, amb una especial atenció a l'activitat desenvolupada a Madrid. A l'entorn del nucli central que era el sindicat CNT, l'univers llibertari estava format per petits grups variats i per iniciatives que van influir en la dinamització de diferents moviments socials i culturals. L'article repassa l'aportació llibertària en els diferents àmbits com el moviment obrer, la lluita dels presos comuns i la recerca de formes de vida alternatives.

Prácticas políticas y movimiento feminista en el País Valenciano (1976 - 1982)
Verdugo Martí, Vicenta

En: Feminismos y antifeminismos : culturas políticas e identidades de género en la España del siglo XX. València : Universitat de València ; Granada : Universidad de Granada, 2011. p. 333-358
ISBN 9788437078922

El capítol aborda el moment de major protagonisme del Moviment feminista al País Valencià, assolit a la dècada dels setanta i més notablement durant la transició atès que el desballestament de la dictadura i el context polític i social transicional representaren una oportunitat per a la reivindicació dels drets de les dones. En aquest sentit, el Moviment feminista va intervenir, conjuntament amb d'altres moviments socials, aportant les seues pròpies reivindicacions i denunciant la subordinació femenina, i va portar així a l'esfera pública qüestions que fins aleshores havien estat relegades a l'àmbit privat. L'autora, a través d'un estudi d'un àmbit geogràfic acotat, tracta des de les primeres plataformes feministes valencianes fins a l'Assemblea de Dones, passant per la Coordinadora de Grups de Dones del País Valencià. Així mateix, analitza els espais del Moviment feminista valencià i les principals campanyes per concloure que sense l'aportació d'aquest moviment social segurament la Democràcia espanyola hauria tingut un caire més conservador.

­Compañera! ­Trabajadora! : las mujeres en las CCOO del País Valenciano de la dictadura franquista a la transición democrática
Verdugo Martí, Vicenta

Historia, Trabajo y Sociedad. (Madrid. Núm 3 (2012) p. 11-34)

L'article manté com a fil argumental la interrelació entre història del gènere i fonts orals amb els testimonis de dones de les Comissions Obreres valencianes. Es fa un recorregut per les polítiques de gènere que el franquisme va imposar al col·lectiu femení. Posteriorment s'analitza el procés de la transició democràtica espanyola i alguns dels conflictes laborals en sectors feminitzats esdevinguts a València. S'estudia el paper de les treballadores en el si de CCOO, els problemes i conflictes, així com els canvis que es van impulsar en el si del sindicat i la col·laboració de les sindicalistes i del feminisme valencià.

Historia de la UGT : la reconstrucción del sindicalismo en democracia, 1976 - 1994
Vega, Rubén

Madrid : Siglo XXI, 2011 (Volumen VI de la història de la UGT)
ISBN 9788432313844

La UGT recobrà en la Transició el paper de central majoritària que havia desenvolupat en el passat. Per tal de reconquerir aquesta centralitat hagué d'afirmar-se davant de noves opcions sorgides en el moviment obrer antifranquista, especialment CC.OO. Les seves sòlides arrels històriques, els seus vincles internacionals, l'estreta relació amb el PSOE i la defensa d'una proposta sindical moderada li permeteren obrir-se pas amb èxit des de la seva dèbil situació de partida. L'accés del PSOE al govern generà, paradoxalment, una nova situació de conflicte, fins al punt de desembocar en el trencament del model històric de relacions entre partit i sindicat propi de la Socialdemocràcia. El traumàtic camí d'afirmació de l'autonomia sindical trobarà la seva fita fonamental en la vaga general del 14 de desembre de 1988. Acabat aquest recorregut, la UGT ha mantingut la seva condició de central majoritària i la seva definició socialista. Caracteritzar els canvis que això ha exigit i les bases en què tot plegat s'assenta constitueix un dels propòsits d'aquest volum#.

Comisiones Obreras de Asturias en la transición y la democracia
Vega, Rubén

Oviedo : Unión Regional de CC.OO. de Asturias, 1995
ISBN 9788492616916

El present treball s'ocupa preferentment de la trajectòria seguida per CCOO d'Astúries des de mitjan dècada dels setanta fins ben entrada la dels noranta. Els capítols inicials, referits a la dictadura franquista, tenen, per tant, un caràcter introductori, sense formar part del nucli de la investigació, i es recolzen fonamentalment en una sèrie d'entrevistes a militants. L'aparell crític, amb fonts documentals de l'organització, es completa amb la part referida a la transició en la qual l'autor recorre pels episodis experimentats per les CC.OO a Astúries, on havia estat la principal força d'oposició a la dictadura. Aviat la central va haver de fer front al dur procés de crisi (amb especial incidència a Astúries), quelcom que generà importants conflictes interns i, fins i tot, l'escissió d'alguns corrents més radicals.

La Restitución de bienes incautados a organizaciones sindicales y partidos políticos durante el franquismo : un análisis jurídico
Vallés Muría, Daniel

Historia, Trabajo y Sociedad. (Madrid. Núm 6 (2015) p. 51-80)

En aquest article s'examina una determinada manera de reparació dels danys derivats de la Guerra Civil Espanyola: la restitució de béns incautats per part del règim franquista als Sindicats i partits polítics il·legalitzats. L'Assemblea de les Nacions Unides entén que una de les formes de reparació de les víctimes de violacions de drets humans és el dret a obtenir la restitució de drets i béns. Evidentment, com es mostra a l'article, de l'anàlisi de la normativa hom pot concloure que l'abast d'aquesta restitució és un tema estrictament polític.

Un Partido en busca de identidad : la difícil trayectoria del eurocomunismo español (1975 - 1982)
Treglia, Emanuele

Historia del Presente. (Madrid. Núm 18 (2011) p. 25-42)

Aquest article analitza el projecte eurocomunista desenvolupat pel PCE durant els anys setanta. La direcció del PCE tractà de desenvolupar un model de comunisme compatible amb els valors del pluralisme i la llibertat, però es trobà amb moltes dificultats. Durant els anys de clandestinitat i Exili, al PCE s'havien adoptat models ideològics i organitzatius heterogenis que es basaven en cultures polítiques antagòniques; el fracàs per aconseguir una síntesi es féu evident després de la legalització, i més encara després del tancament de l'etapa de "consens", que determinà el declivi de l'eurocomunisme espanyol.

La Aportación de los nuevos movimientos sociales a la democracia en España
Toboso, Pilar

En: Historia de las culturas políticas en España y América Latina : Del franquismo a la democracia, 1936-2013. Zaragoza : Marcial Pons : Prensas Universitarias de Zaragoza, 2015, p. 111-140
ISBN 9788415963769

L'objectiu del capítol és analitzar la contribució que els moviments socials que es desenvoluparen a Espanya durant el tardofranquisme i la Transició, als quals convencionalment hom presenta com a "nous", van fer al disseny democràtic, així com els mecanismes mitjançant els quals interactuaren amb les cultures polítiques d'esquerra. Els nous moviments socials, hereus de la fragmentació cultural dels anys seixanta, van plantejar unes reivindicacions d'acord amb la realitat social que es vivia al país, a conseqüència del desenvolupament econòmic. Unes reivindicacions que inicialment no contemplaven ni els partits ni els Sindicats tradicionals, centrats en la transformació del sistema polític, però que finalment es van veure obligats a incorporar per la pressió que s'exercia des del carrer. En aquest sentit, el capítol analitza, per una banda, l'orientació ideològica, en en el cas de tenir-la, dels denominats nous moviments socials i, per l'altra, procura explicar la pressió que realitzaren perquè el model democràtic finalment dissenyat es recolzés damunt d'uns paràmetres socioculturals diferents als inicialment previstos i que van transformar el sistema de normes i relacions socials dominants.

El Movimiento de las comisiones obreras : el desafío obrero a la dictadura
Tébar Hurtado, Javier

En: "Resistencia ordinaria" : La militancia y el antifranquismo catalán ante el Tribunal de Orden Público (1963 - 1977). València : Publicacions de la Universitat de València, 2012, p. 107-122
ISBN 9788437090146

Els orígens de la seva aparició en diferents indrets, la projecció del seu abast més enllà de l'àmbit local, així com el caràcter flexible de la forma de protesta impulsada pel moviment de les Comissions Obreres, constituïren una novetat en el desafiament polític al règim franquista. Que això fos així depengué tant del tipus de reivindicacions que defensaren, a partir de la combinació de peticions laborals concretes i explícites demandes polítiques, com de les pròpies característiques del repertori de l'acció col·lectiva que adoptarien ben aviat, actuant tant en l'àmbit legal com en el terreny de la il·legalitat franquista. La persecució de les activitats identificades com un moviment social com el de les Comissions, sorgides i consolidades des de principis dels anys seixanta en diferents regions espanyoles, va acabar constituint per a les autoritats de la Dictadura un dels seus principals objectius per mantenir allò que conceptuaven com a "ordre públic". No en va, al llarg d'aquella etapa del seu recorregut històric, les Comissions Obreres van tenir un destacat protagonisme en l'ampliació i l'enfortiment de la resistència opositora a què va haver d'enfrontar-se la Dictadura durant els últims lustres de la seva existència.

Población y diferencias regionales. Mercado y relaciones de trabajo. Poder sindical, Estado del Bienestar
Soto Carmona, Álvaro

En: Historia de la España actual : 1939 - 2000 : autoritarismo y democracia. Madrid ; Barcelona : Marcial Pons, 2001. p. 193-225
ISBN 8472488993

El capítol se centra en l'evolució esdevinguda en les relacions laborals a Espanya durant els darrers anys del franquisme, l'entrada de la Democràcia i la primera dècada de vigència del nou sistema polític. En aquest sentit, l'autor fa esment de l'augment de població (de 34 milions el 1970 a 37 milions el 1981) i de la focalització de les àrees de creixement al litoral mediterrani i, en menor mesura, a l'eix de l'Ebre. L'estudi de l'evolució econòmica també es fa patent amb la recessió, la crisi mundial i la debilitat del sistema productiu protegit com a principals problemes, juntament amb l'atur i, durant bona part del període, la inestabilitat política. Finalment, el capítol analitza la consolidació de la sanitat i el manteniment de polítiques educatives erràtiques.

Estructura social : Relaciones laborales y huelgas
Soto Carmona, Álvaro

En: Historia de la España actual: 1939 - 2000 : autoritarismo y democracia. Madrid ; Barcelona : Marcial Pons, 2001. p. 193-225
ISBN 8472488993

El capítol explica els importants canvis que s'experimentaren en l'estructura social com a conseqüència del pas de l'agricultura a la indústria. Així, l'urbanització, l'educació i el consum van implicar una Ruptura amb les formes de vida tradicionals, quelcom que anà naturalment seguit del sorgiment de nous conflictes socials. Així, les associacions de veïns van esdevenir, juntament amb els estudiants un instrument actiu de lluita social, en un marc de secularització i de puixança del moviment obrer. Es detalla igualment al document la millora del nivell de vida (sense redistribució de la renda) i el debat sobre el moment en què es creà a Espanya l'Estat de Benestar, que a parer de l'autor se situaria a finals de la dècada de 1970.

De las Cortes orgánicas a las Cortes democráticas
Soto Carmona, Álvaro

Ayer. (Madrid. Núm 15 (1994) p. 109-134)

L'article "De las Cortes orgánicas a las Cortes democráticas" d'Álvaro Soto Carmona estudia el pas de la dictadura a la Democràcia que s'experimentà a Espanya durant la dècada de 1970 a partir del sistema parlamentari. Així, admetent que les Corts són òrgans col·lectius amb funcions legislatives però sense implicar necessàriament l'existència d'una realitat democràtica, l'article analitza la participació, les lleis i el procés polític a partir de l'observació de tres fenòmens, a saber: 1) La universalització de la participació. 2) L'acceptació de les demandes ciutadanes. 3) La divisió de poders efectiva que convertí el poder legislatiu en dipositari de la sobirania nacional i desplaçà el monopoli executiu del franquisme. El document se centra en el període de transformació esdevingut entre 1976 i 1979, malgrat que de manera marginal es fan també al·lusions al funcionament franquista previ i al transcurs de la I Legislatura (1979-1982).

El Final de la dictadura : la conquista de la democracia en España : noviembre de 1975 - Junio de 1977
Sartorius, Nicolás

Madrid : Temas de Hoy, 2007
ISBN 9788484606345

Aquest llibre abasta el període que transcorre entre novembre de 1975 -mes en què té lloc el "fet biològic", la mort del dictador i la consegüent ofensiva de l'oposició- i juny de 1977, any de les primeres eleccions, que acabaran sent constituents. Divuit mesos cabdals en el procés de transició a la Democràcia i que tenen en la caiguda del govern Arias Navarro al juliol del 76, quan es féu evident la impossibilitat del continuisme franquista, una altra de les grans fites. En aquest procés de fer inviable el "franquisme sense Franco" i de conquerir la llibertat, desenvoluparen un paper essencial els diferents col·lectius socials, principalment treballadors i estudiants. La mobilització des de les fàbriques, facultats, barris, al camp, col·legis professionals o associacions de dones, va anar generant un ressò en els mitjans de comunicació i contribuí a l'aparició d'esquerdes i divisions en els suports del règim (notablement, l'Església, l'exèrcit, la judicatura o el gran capital). Les protestes al carrer reberen la Repressió com a resposta, produint-se nombrosos ferits i, fins i tot, víctimes mortals. Al final, davant l'equilibri de forces o de debilitats, s'imposà la negociació i el consens. Aquest procés és l'objecte de la present obra que, a més a més, dedica un espai al rol que van jugar alguns països com ara els EUA, França, Alemanya o el Regne Unit.

PSOE, PCE, UGT y CCOO durante la transición en Galicia (1975 - 1981)
Santidrián Arias, Víctor Manuel

Historia del Presente. (Madrid. Núm 25 (2015) p. 63-80)

Quan el 20 de novembre de 1975 morí Franco, les forces de l'oposició antifranquista d'àmbit estatal mostraven un desenvolupament molt diferent entre elles. La implantació i institucionalització d'aquestes organitzacions polítiques i sindicals es produí en el marc d'una estructura d'oportunitats polítiques en transformació. L'existència de cultures polítiques diferents al si de les forces "estatals" (generació de la guerra i nova militància nascuda als seixanta; militància de l'Exili enfront de la militància de l'interior, etc.) i, sobretot, la competència amb organitzacions nacionalistes serveixen per a explicar el panorama polític i sindical nascut amb l'aprovació de l'Estat d'Autonomia i les primeres eleccions gallegues de 1981.

El Moviment obrer durant la transició democràtica al País Valencià
Santacreu Soler, Josep Maria

En: La transició democràtica als Països Catalans. València : Publicacions de la Universitat de València, 2005, p. 295-314
ISBN 9788437086804

Aquest capítol de llibre exposa i defensa tres tesis sobre el moviment obrer al País Valencià durant la transició. La primera, que el sindicalisme no va tenir exclusivament una línia d'acció centrada en les reivindicacions obreres durant la transició democràtica al País Valencià, sinó que també va assumir responsabilitats polítiques i socials. La segona, que les responsabilitats polítiques, laborals i socials assumides pels sindicats, la repressió que van patir els dirigents i militants dels Sindicats i la dinàmica negociadora oberta per la legalitat del règim van facilitar que s'hi desenvolupessin polítics destacats de l'esquerra, sobretot advocats laboralistes. Molts d'ells van aconseguir ser dirigents de partits polítics d'esquerres i diputats. I la tercera, que els Sindicats d'esquerra no van plantejar un projecte d'organització social alternativa al capitalisme liberal durant la transició com ho havien fet els sindicats d'abans de l'arribada de la dictadura de Franco el 1939 al País Valencià.