PSOE, PCE, UGT y CCOO durante la transición en Galicia (1975 - 1981)
Santidrián Arias, Víctor Manuel

Historia del Presente. (Madrid. Núm 25 (2015) p. 63-80)

Quan el 20 de novembre de 1975 morí Franco, les forces de l'oposició antifranquista d'àmbit estatal mostraven un desenvolupament molt diferent entre elles. La implantació i institucionalització d'aquestes organitzacions polítiques i sindicals es produí en el marc d'una estructura d'oportunitats polítiques en transformació. L'existència de cultures polítiques diferents al si de les forces "estatals" (generació de la guerra i nova militància nascuda als seixanta; militància de l'Exili enfront de la militància de l'interior, etc.) i, sobretot, la competència amb organitzacions nacionalistes serveixen per a explicar el panorama polític i sindical nascut amb l'aprovació de l'Estat d'Autonomia i les primeres eleccions gallegues de 1981.

Las Culturas políticas socialista y comunista ante la Ruptura pactada : acción colectiva, consenso y desencanto en la transición española : 1975 - 1979
Sabio, Alberto

En: Historia de las culturas políticas en España y América Latina : Del franquismo a la democracia, 1936 - 2013. Zaragoza : Marcial Pons ; Prensas Universitarias de Zaragoza, 2015. p. 327-360
ISBN 8415963769

El present capítol analitza les cultures polítiques socialista i comunista en una primera fase de la transició espanyola. En aquest sentit, pretén ajudar a aprofundir l'anàlisi de les bases militants socialistes i comunistes durant la transició, i no només de les elits dirigents, de manera que amplia la dimensió de la cosa política més enllà de la seua vessant estrictament orgànica i institucional. L'autor cerca, a través del concepte de cultura política, emplenar el buit entre la interpretació psicològica del comportament individual i la visió macrosociològica de la comunitat política en tant que identitat col·lectiva. Així, analitza la cultura política socialista, tot assenyalant el seu viratge cap a posicions més pragmàtiques i moderades. Així mateix, analitza la relació entre la cultura política comunista i la impossibilitat d'implementar la "Ruptura democràtica" tal i com s'havia plantejat des d'aquesta opció. En aquest sentit, aprofundeix, per tant, també en els efectes dels límits del procés de transició i els fenòmens de desencís associats.

Coyunturas críticas : la izquierda y la idea de España durante la Transición
Quiroga Fernández de Soto, Alejandro

Historia del Presente. (Madrid. Núm 13 (2009) p. 21-40)

L'article se centra en l'anàlisi dels posicionaments de l'esquerra espanyola en l'àmbit estatal durant el període de la transició democràtica, particularment dels socialistes i comunistes, tot abordant d'un mode empíric la calculada "renúncia" al dret d'autodeterminació de les nacionalitats i al federalisme que figurava en els seus textos congressuals des del tardofranquisme, així com les tensions que aquella renúncia va provocar, particularment en les seccions catalana i basca dels principals partits de l'esquerra espanyola, que van bascular d'un mode constant entre la idea d'autogovern i la defensa de la solidaritat entre els pobles d'Espanya.

Amistades peligrosas : la izquierda y los nacionalismos catalanes y vascos (1975 - 2008)
Quiroga Fernández de Soto, Alejandro

Historia y Política. (Madrid. Núm 20 (2008) p. 97-127)

L'article analitza la relació de l'esquerra d'àmbit estatal amb els nacionalismes perifèrics des de la mort de Franco fins el final de la primera legislatura de José Luis Rodríguez Zapatero. Es sosté aquí que, juntament a interessos electorals, la clau per entendre la relació entre l'esquerra i els nacionalismes català i basc es troba en la fragmentada i canviant idea que els partits d'esquerra tenen de la nació espanyola i de l'arquitectura de l'Estat. El reconeixement del PSOE i del PCE del dret d'autodeterminació dels pobles d'Espanya durant els últims anys del franquisme va donar pas posteriorment a tota una gamma de postures, que van des del federalisme asimètric fins a la defensa de l'actual sistema autonòmic recollida en la Constitució de 1978. En aquest article s'analitza com aquestes diferents tendències competeixen entre si, a la vegada que s'interrelacionen amb els nacionalismes perifèrics a l'hora de crear pactes i aliançes. A les conclusions s'assenyala la importància d'una mitologia nacionalista i d'una memòria històrica compartida en el cas de Catalunya i el País Basc i dels problemes que ha suposat per a l'esquerra la seva incapacitat a l'hora de renovar els símbols, els rituals i la memòria del nacionalisme espanyol progressista.

Europeizar es democratizar : el SPD y la España del tardofranquismo
Muñoz Sánchez, Antonio

Historia del Presente. (Madrid. Núm 17 (2011) p. 93-107)

Aquest article tracta de la política de l'SPD envers l'Espanya franquista des de mitjan dècada de 1960, i l'explica en el context de l'estratègia exterior promoguda per la distensió europea. S'ha argumentat que els líders de l'SPD van donar suport a la intenció de Madrid d'apropar-se a la Comunitat Econòmica Europea perquè això permetria, als seus ulls, impulsar la modernització d'Espanya i reforçar les tendències proeuropees i prodemocràtiques al seu dedins, quelcom que en darrera instància conduiria a la destrucció de la dictadura després de la mort de Franco. També s'examina la influència de l'ala esquerra del partit a l'hora de reclamar als ministres socialdemòcrates que exercissin una pressió efectiva contra el règim per a forçar-ne la democratització. Finalment, mostra com la por de la influència de la Revolució dels Clavells de Portugal després de 1974 va empènyer l'SPD a donar suport molt activament al PSOE, un partit redescobert després de molts anys de relacions fredes, envers el PCE.

La Izquierda en los años setenta
Molinero Ruiz, Carme

Historia y Política. (Madrid. Núm 20 (2008) p. 21-42)

Al llarg de la primera meitat de la dècada dels setanta es va desenvolupar una intensa mobilització social i el PCE va consolidar el seu lideratge. En el pla polític, la "Ruptura democràtica" va ser la proposta de canvi de l'esquerra, una "Ruptura" que, no obstant, no es va materialitzar de la manera com s'havia previst. Tot i això, les eleccions del 15 de juny de 1977 van obrir un procés constituent en el que, novament, el paper de l'esquerra va ser fonamental. Per altra banda, el 15-J va definir una nova relació de forces en el sí de les esquerres, amb el PSOE com a força majoritària que, després de la crisis del XXVIII Congrés i la eliminació de la retòrica revolucionària, es va dirigir decididament a la conquesta del govern. Contràriament, al PCE, després de comprovar com la presència social i la capacitat de mobilització no es traduïa en una important representació institucional, van créixer les tensions internes que van derivar al 1981 en un espectacular procés d'autodestrucció.

Del "laberinto" socialista al "partido de la transición"
Mateos López, Abdón

En: Los partidos en la Transición : las organizaciones políticas en la construcción de la democracia española. Madrid : Biblioteca Nueva, 2013. p. 221-234
ISBN 9788499406299

Aquest capítol és un elaborat seguiment de l'evolució del PSOE durant els últims anys del franquisme i el començament de la transició en el seu camí cap a l'ocupació de l'espai socialista estatal, fragmentat en un inici en diversos grups que s'anomenaven socialistes o socialdemòcrates. Un camí que pogué ser transitable gràcies al seu reconeixement per part de la Internacional Socialista (amb importants partits de govern al seu si), a l'associació a un sindicat com UGT i a la seva capacitat per incorporar grups socialistes i socialdemòcrates sota una mateixa direcció. Amb l'assoliment d'aquesta unitat, el PSOE va esdevenir un partit protagonista i decisiu en el procés de transició democràtica a Espanya, però encara tenia un camí de transformació interior per recórrer.

La Gauche en Europe depuis 1945 : Invariants et mutations du socialisme européen
Lazar, Marc

Paris : Presses Universitaires de France, 1996
ISBN 2130475094

A través de més de 700 pàgines i 24 autors distints es fa un repàs exhaustiu que testimonia la complexitat de l'esquerra i la seua crisi. S'hi aborda des dels partits socialistes i social-demòcrates de l'àmbit europeu en un context de debilitament electoral, fins a les cultures polítiques i identitàries. Així mateix, l'obra adopta una perspectiva que va més enllà de l'estrictament programàtica i planteja els partits com artefactes força més complexos. El primer bloc està subdividit en tres apartats. El primer i segon es troben consagrats a les diferents expressions de la social-Democràcia europea nord-occidental i central. En aquest sentit, trobem dos capítols dedicats al cas del laborisme britànic i la social-Democràcia escandinava i quatre capítols què aborden el cas de l'SPD a Alemanya, dels social-demòcrates austríacs, neerlandesos i belgues. Un tercer apartat té per objecte l'Europa meridional, amb sis capítols dedicats al PSF a França, els socialistes italians, els canvis operats en el camps del comunisme a Itàlia, el PSOE i als socialistes portuguesos i grecs. La segona part realitza una aproximació a les cultures polítiques i les identitats militants i es troba subdividit en quatre parts. La primera, formada per cinc capítols, conté reflexions entorn a què és l'esquerra, la seua relació amb la nació a través dels casos francès i alemany, la perspectiva internacionalista i les relacions amb Europea i l'ecologisme. La segona part, de cinc capítols, s'apropa a la relació dels social-demòcrates amb els espais, les estructures i les persones. En aquest sentit, trobem un primer capítol que reflexiona sobre el caràcter específic o no d'un "socialisme meridional", un segon que analitza la relació partits-Sindicats, un tercer analitza els atzars electorals dels partits social-demòcrates i socialistes en els 80 i 90, un quart dedicat a l'adhesió i la militància i, el darrer, dedicat a les direccions. Una tercera relaciona aquests partits amb els poders establerts. En aquest sentit, trobem un capítol dedicat a la relació amb les institucions polítiques i un segon que analitza la seua política econòmica. A la quarta i última part d'aquest obra hi trobem dos capítols, un que analitza l'esquerra a l'Europa oriental i un segon que analitza els partits en aquest àmbit geogràfic.

La Construcción de la democracia en el campo (1975 - 1988) : el sindicalismo agrario socialista en la Transición española
Herrera González de Molina, Antonio

Madrid : Centro de publicaciones del Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación. Sec. Gral. Técnica, 2007
ISBN 9788449107993

L'alternança política realitzada de forma pacífica sol considerar-se un punt d'inflexió en qualsevol procés de consolidació democràtica. A l'Estat espanyol, aprendre a exercir la llibertat un cop aquesta va ser conquerida va ser un procés costós i conflictiu que, a l'igual que en el món urbà, va haver de produir-se al món rural. Tot això va succeir en un context, a més, socioeconòmicament particular per a l'agricultura espanyola, en el procés de modernització de la qual -entesa com una industrialització- els sindicats agraris van minimitzar els costos socials que el procés de convergència europea va comportar.

El Lustro que marcó el camino la reconstitución del PSOE en Galicia : 1974 - 1980
Grandío Seoane, Emilio

Historia del Presente. (Madrid. Núm 26 (2015) p. 59-76)

L'any 1980 acabà amb l'aparell gallec del partit socialista enfortit, revisat en nombroses ocasions, que havia permès fer convergir en la majoria d'ocasions (i rebutjar en d'altres) bona part del seus potencials suports. En definitiva, s'havia refinat un aparell de partit que, cal recordar-ho, el 1975 comptava amb poc més d'una desena d'afiliats. El camí del PSdG va estar ple d'alternatives: ritmes diferents, afiliacions treballades, elecció curosa de líders, conflictes a l'entorn de la denominació del partit, buits a cobrir en les executives, integracions i ruptures de grups afins, processos de definició envers la qüestió identitària... tot això en cinc anys, un lustre, que marcà el rumb de construcció de la Democràcia a Espanya.

La Reorganización de la Federación Socialista Asturiana
González Fernández, Abel

Historia del Presente. (Madrid. Núm 26 (2015) p. 41-58)

Cal comprendre la reorganització de la Federació Socialista Asturiana com un procés que floreix durant els anys de la transició a la Democràcia, però les arrels del qual estan en els darrers anys de la dictadura. El procés es comprèn, especialment, per un tret característic del socialisme asturià: el de la continuïtat en les seves organitzacions durant el franquisme. Aquesta realitat no és només deutora dels esforços i sacrificis de molts militants de l'interior, sinó també del suport que aquests van rebre dels seus companys Exiliats a través de la Comissió Socialista Asturiana.

The Spanish Socialist Party : a History of Factionalism
Gillespie, Richard

Oxford University Press, 1989
ISBN 0198227981

Mitjançant l'ús d'arxius públics i privats, així com d'entrevistes amb més de setanta socialistes, Richard Gillespie examina tots els aspectes significatius de la vida del PSOE (estratègies, posicions ideològiques i aliances), no de manera aïllada, sinó també en relació amb altres organitzacions germanes com la UGT o la Federació Nacional de Joventuts Socialistes d'Espanya (FNJSE). L'edició conté, a més, uns interessants apèndixs que inclouen les executives socialistes des de la guerra civil, els pseudònims emprats pels seus militants durant la clandestinitat, les estructures organitzatives del partit o els resultats electorals que s'han produït des de la transició a la democràcia ençà.

El PSOE en Andalucía oriental : Reconstitución, apoyo ciudadano y élite política
Fernández Amador, Mónica

Historia del Presente. (Madrid. Núm 26 (2015) p. 27-40)

El protagonisme d'Andalusia en el si del PSOE durant el procés de transició va concretar-se en el lideratge del grup sevillà i l'arribada de Felipe González a la Moncloa. Tot i això, la complexitat de la regió andalusa fa menester un anàlisi detallat que permeti establir pautes comunes i trets diferenciadors entre les seves diverses províncies. Així, en aquests casos, l'atenció se centra en la meitat oriental i para esment a la reorganització dels socialistes en l'etapa final del franquisme, l'evolució electoral entre 1977 i 1982 i, per últim, la configuració de la nova classe política.

El PSOE y la elección de la moderación. Del XXVII Congreso de 1976 a las elecciones sindicales de 1978
Constantini, Luca

Historia del presente. (Madrid. Núm 20 (2012) p. 89-106)

L'objectiu d'aquest article és enfocar de manera detallada l'anomenat gir cap a la Socialdemocràcia del PSOE dels anys 1977 i 1978. La moderació socialista va dependre de dues dinàmiques paral·leles però diferents. Per un costat, l'intent del PSOE de diferenciar-se de les forces polítiques més connectades amb el passat franquista. Per un altre, la voluntat d'oferir una imatge del PSOE com a promotor de la resurrecció econòmica espanyola, tot considerant aquesta la condició prèvia per a l'ingrés en el Mercat Comú Europeu. El suport atorgat al PSOE per part del socialisme europeu va permetre enllaçar dins d'una proposta política coherent les dues qüestions simultàniament. Els eixos d'aquesta proposta foren la suavització del radicalisme ideològic, la definició d'un programa electoral moderat i socialdemòcrata, i l'impuls a l'UGT perquè acceptés un model de sindicalisme responsable i alternatiu al de CCOO. A través d'una connexió amb els interessos i les necessitats de les classes mitjanes sense per això perdre la relació amb la classe obrera, el PSOE va poder realitzar un projecte polític de caràcter nacional-popular enfocat a la conquesta hegemònica de l'espai de l'esquerra i, alhora, la promoció d'una resurrecció nacional sota els lemes de progrés, canvi i modernització.

Felipe González : un hombre a la espera
Chamorro, Eduardo

Barcelona : Planeta, 1980
ISBN 9788432035629

El nom de Felipe González va ésser conegut a l'octubre de 1974 quan "Isidoro", un desconegut advocat laboralista sevillà, es va convertir en el nou secretari general del PSOE, retornant així la direcció a l'interior després de vint-i-un anys de residència a Tolosa de Llenguadoc. Aquest fet va augmentar la tensió entre la direcció històrica a l'Exili, de la mà de Rodolfo Llopis, i el nou grup dirigent a l'interior. González, amb el suport dels socialistes bascs, aconseguí la secretaria general del Partit Socialista Obrer Espanyol. En realitat, la confrontació entre Llopis i "Isidoro" només havia estat el darrer capítol d'un procés iniciat molts anys abans, el 1961, quan Indalecio Prieto va intentar fer un pacte amb en Joan de Borbó i el jove socialista Gómez Llorente s'hi oposà parlant del "poble en armes". Llopis temia que el seu partit, el PSOE, fóra desplaçat pels seus vells enemics: la burgesia, l'Església i el Partit Comunista d'Espanya. Els sevillans volien, en canvi, enfrontar-se a aquestes amenaces i treure el PSOE al carrer per tal de competir en el nou context democràtic que s'albirava. A l'octubre de 1974 ningú no sabia a Espanya qui era Felipe González. Dos anys i mig després l'havien votat gairebé sis milions d'espanyols, fent del seu partit la primera força de l'oposició. Aquest llibre és una història de Felipe González i dels homes que van fer possible el seu pas a la direcció del PSOE.

La Reconstrucción del PSOE en Andalucía Occidental entre la memoria histórica y la renovación, 1975 - 1982
Caro Cancel, Diego

Historia del presente. (Madrid. Núm 26 (2015) p. 11-26)

L'article analitza la reconstrucció del PSOE a Andalusia occidental i la rellevància que tingué el nucli sevillà. S'hi expliquen, tanmateix, els resultats aconseguits en les eleccions de 1977 per la combinació de dos factors aparentment contradictoris com són la memòria històrica i la renovació dels quadres dirigents del partit. S'hi valora el paper fonamental que juga el PSOE d'Andalusia en la lluita per l'autonomia amb Rafael Escuredo com a figura indiscutible i el protagonisme que té el socialisme andalús en el Congrés Extraordinari de 1979. Finalment, s'hi descriu l'important triomf electoral del partit en les primeres eleccions autonòmiques de 1982, tot anunciant el canvi polític que a continuació es va produir arreu d'Espanya.

Nacionalismos y culturas políticas políticas en España (1975 - 2012)
Archilés i Cardona, Ferran

En: Historia de las culturas políticas en España y América Latina : Del franquismo a la democracia, 1936 - 2013. Zaragoza : Marcial Pons ; Prensas Universitarias de Zaragoza, 2015. p. 141-174.

L'autor realitza una aproximació a la relació, no sempre fàcil, entre nacionalismes i cultures polítiques, i dedica també un espai a la relació de les cultures polítiques d'esquerres amb la realitat plurinacional del país. Com les de dretes, aquestes també han tingut un idea pròpia de la nació basada, en termes generals i sovint coincidents amb les d'altres cultures polítiques, en cinc punts: 1) l'afirmació que Espanya és una nació, 2) un relat històric dels llaços compartits entre els diferents pobles que la componen, 3) l'oposició a qualsevol voluntat de secessió, 4) la definició també en termes culturals -i no només cívics- d'aquesta nació, i 5) una hipotètica funció "d'enemic intern" que jugarien tant els nacionalistes catalans com els bascos. El capítol dedica, així mateix, un espai a analitzar les concepcions del PCE, que segons l'autor haurien evolucionat des d'una defensa doctrinal de la descentralització i el reconeixement del dret a l'autodeterminació fins a la cessió en la defensa no només d'aquest dret, sinó també de qualsevol forma de federalisme.

Radicalismo y nueva imagen del socialismo en los años setenta : el caso vasco
Andrea, Miccichè

Historia del Presente. (Madrid. Núm 19 (2012) p. 9-22)

En els darrers anys de la dictadura van aparèixer molts partits d'esquerra que competien pel mateix espai polític. En el context d'un debat ideològic radicalitzat, el PSOE va renovar el seu discurs polític, tot recuperant la referència al marxisme i assimilant les reivindicacions de les comunitats nacionalistes. Aquest article analitza el cas del socialisme basc, que va ser exemplar en aquest sentit.

La Línea vasquista y la reconstrucción del PSOE en el País Vasco, 1971 - 1979
Andrea, Miccichè

Historia del Presente. (Madrid. Núm 26 (2015) p. 77-91)

Malgrat la relativa fortalesa del PSOE a Biscaia en la clandestinitat, clau en la renovació del socialisme espanyol dels anys seixanta, durant la transició es va imposar una nova línia "basquista" impulsada per una sèrie de dirigents guipuscoans. L'establiment d'aquesta orientació política és objecte d'anàlisi del present article que abasta el tardofranquisme i els primers quatre anys de la transició.

El PCE y el PSOE en (la) Transición. Intelectuales, militantes y medios de comunicación ante la evolución ideológica de la izquierda
Andrade Blanco, Juan Antonio

Ayer. (Madrid. 89 (2013) p. 167-196)

Durant la transició espanyola cap a la democràcia, el Partit Comunista d'Espanya i el Partit Socialista Obrer Espanyol van experimentar una intensa evolució ideològica que els va portar a abandonar alguns signes d'identitat de forta càrrega simbòlica per a la militància. L'objectiu d'aquest article és doble. D'una banda, pretén determinar els factors nacionals i internacionals que van incentivar aquesta evolució. De l'altra, procura analitzar la contribució sobre aquest tema dels intel·lectuals d'ambdós partits, l'apassionada implicació dels militants de base i el paper que van dur a terme els mitjans de comunicació.