Un Partido en busca de identidad : la difícil trayectoria del eurocomunismo español (1975 - 1982)
Treglia, Emanuele

Historia del Presente. (Madrid. Núm 18 (2011) p. 25-42)

Aquest article analitza el projecte eurocomunista desenvolupat pel PCE durant els anys setanta. La direcció del PCE tractà de desenvolupar un model de comunisme compatible amb els valors del pluralisme i la llibertat, però es trobà amb moltes dificultats. Durant els anys de clandestinitat i Exili, al PCE s'havien adoptat models ideològics i organitzatius heterogenis que es basaven en cultures polítiques antagòniques; el fracàs per aconseguir una síntesi es féu evident després de la legalització, i més encara després del tancament de l'etapa de "consens", que determinà el declivi de l'eurocomunisme espanyol.

La Elección de la vía nacional : la Primavera de Praga y la evolución política del PCE
Treglia, Emanuele

Historia del Presente. (Madrid. Núm 16 (2011) p. 83-96)

Aquest article analitza l'actitud del PCE fins a la Primavera de Praga, i la seva reacció davant la invasió de Txecoslovàquia per part de les tropes del Pacte de Varsòvia. La crítica a l'actuació de la Unió Soviètica realitzada en aquella ocasió s'inseria en una determinada trajectòria política dirigida a la legitimació del partit a Espanya. De fet, des de 1956 la política interna i exterior del PCE havia començat a seguir camins divergents. Els esdeveniments de Praga, per tant, van posar al PCE davant la necessitat de fer una elecció immediata entre les exigències dictades per la seva estratègia nacional i les obligacions imposades per la disciplina del moviment comunista internacional.

Izquierda comunista y cambio político : el caso de la ORT
Treglia, Emanuele

Ayer. (Madrid. Núm 92 (2013) p. 47-71)

L'article examina l'experiència de la maoista ORT durant la Transició espanyola, prenent-la com a cas d'estudi per a poder comprendre millor les dinàmiques que han caracteritzat l'esquerra comunista en tal fase històrica. Es pren en consideració no només la política, sinó també l'actuació en el moviment obrer. El text es proposa així explorar els límits i les raons d'unes alternatives que van sortir vençudes del procés de canvi democràtic, com la recerca a ultrança de la Ruptura, la lluita contra el pacte social o la reivindicació d'un model constitucional diferent.

Fuera de las catacumbas : la política del PCE y el movimiento obrero
Treglia, Emanuele

Madrid : Eneida, 2012.
ISBN 9788415458036

L'obra present analitza la història del PCE des de la fi de la Guerra Civil fins la seua legalització, el "Dissabte Sant roig" de 1977. L'estudi cobreix, per tant, els decisius anys de la dictadura i arriba fins als primers de la transició. L'activitat de les forces d'oposició, i en particular del PCE, el "partit de l'antifranquisme" per antonomàsia, anà erosionant les bases socials, econòmiques i polítiques del Règim, i a partir dels anys cinquanta obrí nous espais de llibertat que contribuïren de manera decisiva a l'evolució de les actituds de la població espanyola fins a fer-les incompatibles amb l'estat autoritari. El PCE i CCOO, aquestes des de la seua constitució en la dècada dels seixanta, representaren les dues vessants fonamentals -la política i la sindical- de la lluita contra la dictadura, autèntics subjectes de la ruptura, una lluita que va permetre al Partit Comunista sortir de les catacumbes i configurar-se com un actor clau de la transició a la democràcia a Espanya.

La Izquierda radical española y los modelos del Este el referente albanés en la lucha antifranquista : El caso del PCE (m-l)
Torres, Jordi

Ayer. (Madrid. Núm 67 (2007) p. 159-176)

L'article analitza la trajectòria de l'esquerra revolucionària espanyola sorgida a la dècada dels anys seixanta i setanta a través del recorregut del Partit Comunista d'Espanya (marxista-leninista). Aquesta escissió maoista del PCE trobà el seu referent revolucionari en la República Popular Socialista d'Albània. La fraterna relació és un reflex de la mútua dependència entre un partit occidental que precisava d'un model alternatiu al "revisionisme" soviètic, així com d'un Estat que necessitava presentar suports revolucionaris externs per justificar el seu aïllament a la població. Així mateix, les estretes relacions patiren els canvis polítics dels vuitanta, tant a nivell internacional com espanyol.

Unidad y diversidad en la oposición comunista al franquismo
Solé Tura, Jordi

En: España bajo el franquismo. Barcelona : Crítica, 1986
ISBN 848432057X

Segons l'autor, parlar d'"unitat" i "diversitat" en l'oposició comunista al franquisme vol dir fugir d'algunes interpretacions simplificadores que veuen la trajectòria del PCE-PSUC (el conjunt dels comunistes de l'Estat) sota el franquisme com un tot homogeni en l'espai i en el temps. La trajectòria és llegida més aviat com una combinació de moments d'uniformitat i de diversitat, podent-se distingir clarament diverses fases en l'elaboració de la política comunista, amb una aplicació d'aquesta política que no va ser uniforme i amb una implantació del propi partit comunista en tot moment caracteritzada per la diversitat i la desigualtat. La implantació organitzativa dels comunistes es va centrar a Catalunya, Madrid, Andalusia, Astúries i el País Valencià. A la resta d'Espanya hi va haver nuclis dispersos, que en alguns moments van adquirir importància però que no van arribar a estabilitzar-se com a tals. I va haver àmplies zones de l'Estat en què el comunisme amb prou feines va penetrar. L'autor considera important reflexionar sobre aquesta qüestió perquè, en realitat, sota el franquisme es va forjar la identitat política i orgànica del comunisme espanyol i perquè els avatars del PCE-PSUC permeten entendre la debilitat i la força de l'oposició al franquisme. Solé Tura opina indubtablement que el PCE-PSUC va constituir el nucli essencial -i en alguns moments, únic- d'aquesta oposició i que, per aquesta mateixa raó, la seva força i la seva debilitat expressen i resumeixen la força i la debilitat del conjunt de l'oposició antifranquista. L'autor segueix les línies generals d'aquesta unitat i d'aquesta diversitat dels comunistes sota el franquisme.

One Hundred Years of Socialism : The West European Left in the Twentieth Century
Sassoon, Donald

London ; New York : Tauris, 2014
ISBN 9781780767611

En aquesta obra, Sassoon traça el recorregut dels partits d'esquerra a Europa Occidental a través de 14 països, des de la fundació de la II Internacional el 1889 fins a la caiguda del Mur de Berlín el 1989. Cal especificar, però, que el seu objecte preferent són els partits socialdemòcrates, tot i que també presta atenció als partits comunistes més forts, com ara el francès i l'italià. L'obra està dividida en tres blocs i vint-i-quatre capítols. Al primer, format per quatre capítols, s'hi analitza el socialisme previ a 1914, el del període comprès entre 1914-1940 i els casos concrets que van des de l'SPD i el Labour fins als austro-marxistes i els comunistes italians. El darrer capítol d'aquest bloc se centra en el context de la Segona Guerra Mundial, la resistència i la postguerra. Un segon bloc, d'onze capítols, aborda la consolidació. El primer capítol tracta els socialistes després de 1945. Un segon, en canvi, analitza la construcció d'un "capitalisme social" entre 1945 i 1950. El tercer se centra en les polítiques exteriors. El tres capítols següents analitzen l'esquerra en el context de l'època daurada del capitalisme, entre la neutralitat i l'atlantisme i els fonaments d'allò que l'autor anomena un "nou revisionisme". Els dos següents se centren en la conjuntura dels seixanta, marcat pel "retorn de l'esquerra" i l'establiment d'un consens en matèria internacional. Els tres capítols finals abasten la nova conjuntura oberta des del 1973 fins la caiguda del mur de Berlín. S'hi analitza la crisi de l'esquerra; la Socialdemocràcia en Àustria, Suècia, els Països Baixos i Bèlgica; l'SPD i el Labour en el govern; l'experiència del PSF; la crisi del comunisme italià i la fi dels règims dictatorials a Portugal, Grècia i Espanya. Finalment, els tres darrers capítols analitzen la relació amb el moviment obrer, de dones i ecologistes, i, tot seguit la nova conjuntura dels vuitanta, en un context d'hegemonia neoliberal i de crisi generalitzada d'una esquerra que aprofundeix en el seu "revisionisme" i les perspectives de la qual apareixen incertes.

L'Últim esclat : Esquerra revolucionària, moviment obrer i canvi polític a Catalunya (1975 - 1979)
Sans Molas, Joel

Bellaterra : Universitat Autònoma de Barcelona, 2012

El present treball analitza les organitzacions de l'esquerra revolucionària en el context de la transició a Catalunya, entre la mort del dictador el 1975 i les primeres eleccions municipals de 1979. Emmarcat com un fenomen europeu, l'autor tracta la gènesi, consolidació i relació amb el moviment obrer d'organitzacions com ara el PCE(i) (més endavant PTE), l'MCE, la LCR o la OICE. En un segon apartat, analitza la praxi d'aquestes organitzacions en la conjuntura política d'ofensiva per part de l'oposició antifranquista que tingué lloc entre finals de 1975 i 1976, abastant així el seu paper en esdeveniments cabdals com ara la vaga del Baix Llobregat o la de Sabadell. Seguidament, també inscriu l'acció d'aquests grups en la nova conjuntura oberta el 1977, en què els sectors reformistes del règim semblen prendre la iniciativa en el procés de canvi polític. Finalment, analitza la posició d'aquesta constel·lació d'opcions polítiques enfront del nou marc democràtic i l'era dels pactes socials, que comportà la seva crisi.

L'Organització d'Esquerra Comunista en el moviment obrer : les Plataformes i Comissions Obreres Anticapitalistes (1971 - 1977)
Sans Molas, Joel

En: VIII Encuentro de Investigadores del Franquismo (CD-ROM). Barcelona : Centre d'Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica : Fundació Cipriano García, 2013.
ISBN 9788469586549

En els moments del canvi de dècada dels anys 60 als 70 es va viure l'aparició de diferents projectes polítics a l'esquerra del PSUC que plantejaven una alternativa revolucionària. Respecte del moviment obrer, hom va trobar-se amb la problemàtica de com afrontar el predomini del PSUC dins de Comissions Obreres i la seva política moderada que no compartien. Les organitzacions van seguir diversos camins. Algunes organitzacions van sortir de CCOO per crear projectes propis. Aquesta comunicació s'apropa a la política envers el moviment obrer dels Círculos Obreros Comunistas (COC) i l'Organització d'Esquerra Comunista (OEC o OIC en les sigles en castellà, més conegudes), escassament estudiada. L'OIC va ser una organització de l'esquerra revolucionària formada el 1974 a partir dels COC i que va involucrar-se intensament en les lluites obreres. L'especificitat d'aquestes organitzacions és que van potenciar uns espais obrers alternatius a les CCOO, de caràcter no sindical i que unien les reivindicacions laborals i una política anticapitalista: les Plataformes o Comissions Obreres d'Empresa.

L'Esquerra revolucionària i el seu paper en la mobilització social i el canvi polític dels anys 70 : estat de la qüestió i alguns apunts per al seu estudi
Sans Molas, Joel

En: "Otras voces, otros ámbitos" : los sujetos y su entorno : Nuevas perspectivas de la historia sociocultural. València : Publicacions de la Universitat de València, 2015
ISBN 978-84-606-5875-7

Tot i ser, en el seu conjunt, la segona força política de l'antifranquisme després del PCE i del PSUC, les organitzacions de l'esquerra revolucionària han estat poc reconegudes en el relat històric sobre els anys 70 i la transició. En aquesta categoria, l'autor hi aplega les organitzacions marxistes que hi havia a l'esquerra del PCE i del PSUC; entre les més importants en el seu arrelament social el PTE, l'ORT, l'MC, la LCR, l'OIC i l'OCE-BR. En aquesta comunicació Joel Sans realitza un estat de la qüestió elaborat i crític de les visions que ha presentat la historiografia respecte aquestes organitzacions, reivindicant en la seva interpretació els seus papers i la importància que varen tenir.

Entre las instituciones y la movilización: la crisis de la izquierda radical durante la transición
Sans Molas, Joel

En: V Congreso Internacional de Historia de la Transición en España : Las organizaciones políticas. Almería : Universidad de Almería, (CD.), 2011, p. 649-665
ISBN 9788469490761

A l'hora d'analitzar el procés polític de la transició és d'utilitat considerar l'evolució de les organitzacions de l'esquerra radical i la relació d'aquestes amb la construcció del nou marc institucional. El conjunt divers de les organitzacions a l'esquerra del PCE i del PSUC s'havia situat com la segona força de l'oposició a la dictadura durant els anys setanta. Des de l'inici de la dècada s'havia produït un creixement sostingut de l'esquerra radical vinculat a l'increment de les lluites i a la radicalització política. El socialisme revolucionari estava guanyant una influència que no havia tingut des de feia dècades. Les principals organitzacions de l'esquerra radical (PTE, ORT, MC, LCR i OIC) van arribar a sumar conjuntament una afiliació significativa, d'unes 25 000-30 000 persones. Tanmateix, malgrat el seu arrelament, aquestes organitzacions no van ser capaces d'afrontar amb èxit els canvis polítics de la transició. Entre 1977 i 1981 moltes d'elles van desaparèixer. Les organitzacions que van sobreviure van haver d'afrontar una crisi d'orientació i de militància. Aquesta comunicació, a partir d'una mirada global documentada i una interpretació rica i complexa, tracta de dotar d'un marc interpretatiu a la crisi de l'esquerra revolucionària, tot proposant diversos factors explicatius i relacionant-la amb el canvi de context polític i econòmic, així com amb la baixada de la mobilització social.

Teoría y práctica democrática en el PCE (1956 - 1982)
Sánchez Rodríguez, Jesús

Madrid : Fundación de Investigaciones Marxistas, 2004
ISBN 8487098428

L'obra analitza la trajectòria del Partido Comunista de España entre els anys 1956 i 1982 prenent com a eix de referència la relació que sosté amb la Democràcia en un triple pla: el del paper jugat en la lluita contra la dictadura franquista i per la conquesta d'un règim de llibertats, en segon lloc en l'articulació d'una via democràtica al socialisme, i per últim en la pràctica democràtica en la vida interna del partit. A aquest efecte, el llibre presta atenció a una doble seqüència d'esdeveniments, els que es desenvolupen en el pla nacional, és a dir, la lluita contra la dictadura i la transició democràtica, i els que tenen lloc en el si del moviment comunista internacional, considerant alguns esdeveniments clau en l'escena internacional com són l'experiència de la Unidad Popular a Xile, la revolució dels clavells a Portugal, etc. Tot i la seva articulació cronològica, tanmateix, l'obra té una clara naturalesa politològica més que historiogràfica, centrant-se en la investigació de la trajectòria política i ideològica del Partido Comunista de España, raó per la qual es dedica una atenció especial al fenomen de l'eurocomunisme com a condensació última de les transformacions ocorregudes, i culminació teòrica de la via democràtica al socialisme proposada pel PCE, junt amb altres partits comunistes (especialment el francès i l'italià). Com a conseqüència de dita orientació, el llibre conté, en la seva primera part, una anàlisi de tres aspectes importants per a la seva comprensió: la naturalesa dels partits comunistes, la relació teòrica i pràctica del comunisme com a doctrina i com a sistema polític amb la Democràcia, i la evolució i naturalesa del franquisme. Iniciada el 1956 amb l'adopció de la Política de Reconciliación Nacional, la trajectòria seguida pel PCE la va a portar a un canvi profund de la seva línia política i d'alguns dels valors que la sostenen.

El Proyecto radical : auge y declive de la izquierda revolucionaria en España (1964 - 1992)
Roca, José Manuel

Madrid: Los Libros de la Catarata, 1994
ISBN 8487567630

En aquest llibre s'hi analitzen, des de diverses perspectives, la gènesi, evolució i declivi de les organitzacions que van enfrontar-se al règim franquista defensant diversos programes revolucionaris. En l'estudi s'hi aborden gairebé totes les organitzacions de l'esquerra radical, així com la relació que aquestes establiren amb el sindicalisme i el moviment estudiantil. Aquesta és, no obstant, una primera aproximació a un assumpte complex. El lector hi podrà trobar, a més d'una visió històrica, algunes reflexions sobre els canvis succeïts en la realitat social i en l'univers de les representacions simbòliques i polítiques, així com la repressió a la que van ser objecte el projecte radical per a transformar la societat.

The Red Flag : Communism and the Making of the Modern World = Bandera roja : historia política y cultural del comunismo
Priestland, David

Londres ; Barcelona : Penguin : Crítica, 2009 : 2010
ISBN 9788498920734

El comunisme ha estat un dels més moviments polítics i intel·lectuals més poderosos del món contemporani, capaç de suscitar una àmplia esperança col·lectiva en la possibilitat de crear una societat més justa. Una vegada transcorreguts vint anys del seu esfondrament, ha arribat el moment d'estudiar-lo objectivament, no només en el context de guerra freda, sinó en tota la seva història i en la seva dimensió universal. Això és possible gràcies a la quantitat de documentació secreta que s'ha desclassificat els últims anys, com la que Priestland ha pogut utilitzar en els arxius de Moscou i de Beijing. Aquest és, a més, el moment oportú per revisar les seves conquestes i els seus fracassos, quan, en plena crisis de l'economia del capitalisme, no està clar que una part dels seus plantejament hagin perdut tota la seva vigència. Priestland ens ofereix un panorama fascinant, que no es limita a la política, sinó que utilitza l'anàlisi de la cultura -pel·lícules, novel·les- per fer-nos reviure les perspectives i il·lusions dels seus protagonistes.

Il Peso della storia : identità, rimozione dal PCI al PDS (1970 - 1991)
Possieri, Andrea

Bologna : Il Mulino, 2007
ISBN 8815118802

Quin significat ha tingut ésser comunista a Itàlia? Com es definiria la identitat del major partit comunista d'Occident? El volum pren en consideració els darrers vint anys del PCI, des de Berlinguer fins al PDS, concentrant-se en dos aspectes encara no aprofundits per la historiografia: l'anàlisi de la litúrgia política i l'estudi de les escoles de partit. Al capdavall, entre 1970 i 1989 s'assisteix a un continu de remodelacions de la identitat comunista sense que aquesta arribi a ésser totalment desbordada, fins que a la fi dels anys vuitanta el PCI es va transformar en el partit reformista i modern que aspirava a partit de masses i que englobava en la seva identitat política valors i símbols que pertanyien en realitat a altres cultures polítiques.

Orto y ocaso de la izquierda revolucionaria en España (1959 - 1994)
Pérez Serrano, Julio

En: Los partidos en la Transición : Las organizaciones políticas en la construcción de la democracia española. Madrid : Biblioteca Nueva, 2013, p. 249-289
ISBN 9788499406299

Aquest capítol incorpora una aproximació de conjunt força completa a la trajectòria de l'esquerra revolucionària espanyola durant bona part de la segona meitat del segle XX. L'autor agrupa els diferents partits per corrents ideològics, establint una divisió principal d'aquests en dos blocs. El primer bloc comprèn els partits que vénen del PCE: el primer maoisme amb el PCE (m-l) i el PCE (r), el segon maoïsme amb el PTE, l'OCE (BR), l'ORT i l'MCE, i la dissidència leninista i prosoviètica amb el PCE (VIII-IX Congrés), el PCOE, el PCT, les Cèl·lules Comunistes i el PCPE. El segon bloc comprèn els partits que vénen del Marxisme revolucionari: els corrents d'inspiració consellista amb l'AC, el POUM i l'OICE, les tendències trotskistes amb la LCR, el PORE, el POSI i el PST, i altres grups trostkistes. L'autor relaciona l'auge de l'esquerra revolucionària amb el procés de l'agudització de la lluita de classes a Espanya, entre l'inici de la liberalització econòmica i la culminació de la transició. El treball distingeix diverses etapes. La primera s'emmarca entre el procés de formació dels partits radicals des de finals dels anys cinquanta fins el 1973. A partir de llavors, una part d'aquests partits assumeix l'estratègia de Ruptura democràtica i difumina el discurs revolucionari, mentre que l'altra opta per una lluita armada sense recorregut. L'any 1977, des de la il·legalitat, la majoria d'organitzacions de la primera via participaren en les eleccions, tot reconeixent el triomf del reformisme; s'inicià llavors un declivi que el 1980 s'expressà en la dissolució dels dos principals partits maoistes. L'última batalla de l'Esquerra radical acabarà en derrota el 1986, amb la incorporació d'Espanya a la OTAN, condemnant les organitzacions supervivents, ja als noranta, a la desaparició.

El PSUC : l'antifranquisme i la política d'aliances a Catalunya (1956 - 1977)
Pala, Giaime

Barcelona : Editorial La Base, 2011
ISBN 9788415267324

El present llibre analitza el paper que va desenvolupar el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) en l'àmbit de les polítiques unitàries catalana i espanyola sota el franquisme quan, passats els anys de major Repressió, la resistència al franquisme intentà estructurar-se sota uns paràmetres comuns. L'argument que vertebra l'obra és la teoria i la pràctica militant dutes a terme pel PSUC per crear una unió entre totes les forces democràtiques i aconseguir la Ruptura amb el franquisme. El PSUC va ser el principal partit de l'oposició i el seu veritable motor, si bé les seves posicions no sempre van ser acceptades. Giaime Pala no es limita a narrar els fets, sinó que els interpreta i se'n qüestiona el perquè, tot tractant de donar una resposta a les següents preguntes: quina mena de política unitària volia construir el partit? Com i per què van néixer la Comissió de Forces Polítiques, l'Assemblea de Catalunya i el Consell de Forces Polítiques? I com van influir l'actuació del govern d'Adolfo Suárez i la reaparició del president de la Generalitat en l'Exili, Josep Tarradellas, en la crisi de la política unitària tal com s'havia estructurat fins al 1976? En uns temps com els actuals, de desafecció per la política i de fort abstencionisme electoral, l'autor copsa el sentit d'aquella experiència unitària i dels valors bàsics que la van nodrir. Una experiència el llegat polític de la qual convindria recuperar per augmentar la qualitat democràtica de la nostra societat.

El PSU de Catalunya, 70 anys de lluita pel socialisme : materials per a la història
Pala, Giaime

Barcelona : Ediciones de Intervención Cultural ; Associació Catalana d'Investigacions Marxistes, 2008
ISBN 9788496831711

El juliol de 2006 es van complir setanta anys de la fundació del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), un dels protagonistes, indiscutiblement, de la història catalana des de llavors fins que a la dècada dels vuitanta entrés en una crisi autodestructiva, de causes i característiques múltiples l'anàlisi de les quals resulta encara més difícil des del punt de vista històric. L'Associació Catalana d'Investigacions Marxistes es va plantejar celebrar l'aniversari amb la realització d'un congrés d'història, amb la voluntat que fos el primer d'una sèrie de futures trobades periòdiques, objectiu per al qual va comptar amb la col·laboració del Departament d'Història Moderna i Contemporània de la UAB. La trobada va tenir lloc al Museu d'Història de Catalunya, els dies 5, 6 i 7 d'octubre de 2006, i la present publicació recull la conferència inaugural, les ponències i subponències a través de les quals va desenvolupar-se aquest primer Congrés que va adoptar com a lema "setanta anys de socialisme comunista". El conjunt de les intervencions van dibuixar una imatge general del PSUC, centrat fonamentalment en les seves estratègies polítiques.

El Inicio del fin del mito soviético : los comunistas occidentales ante la Primavera de Praga
Pala, Giaime

Manresa : El Viejo Tipo, 2008
ISBN 9788496831780

El 20 d'agost de 1968 les tropes soviètiques, amb el suport de cinc països membres del Pacte de Varsòvia, van entrar en Txecoslovàquia, restablint una administració afí a Moscou i avortant un moviment democratitzador guiat per la idea d'un "socialisme amb rostre humà" que podria haver-se estès a d'altres països del bloc de l'Est. El període de renovació en el socialisme que protagonitzà el Partit Comunista txecoslovac ha quedat registrat com la "Primavera de Praga". Aquells fets van desencadenar en Occident una forta condemna de la invasió de l'exèrcit soviètic i un intens debat al si dels partits comunistes europeus que a la llarga comportaren conseqüències tant en les relacions entre aquests partits com amb es seus vincles amb el PCUS. Aquest llibre se centra en els debats desenvolupats en el PCI, en el PCF i en l'àmbit del comunisme espanyol (PCE i PSUC) davant la invasió de Praga. És aquesta una visió comparada que permetrà al lector aproximar-se a les dinàmiques internes d'aquests partits, mentre es posen de manifest les diferències i similituds que es donaren en aquestes organitzacions hereves de la comú tradició política que es remunta a la Revolució d'Octubre de 1917. La decisió d'analitzar les actituds d'aquests quatre partits no és casual: es tracta dels partits que el març de 1977 es reuniren a Madrid per tal de discutir sobre l'anomenat "eurocomunisme", una proposta -patrocinada pels comunistes italians- dirigida a crear un socialisme europeu no alineat amb els dictàmens de Moscou i compatible amb la democràcia parlamentària i el pluralisme polític.

Cultura clandestina : los intelectuales del PSUC bajo el franquismo
Pala, Giaime

Granada : Comares, 2016.
ISBN 9788490453940

El present llibre analitza la història dels intel·lectuals que operaren en la clandestinitat per la seua adscripció al Partit Socialista Unificat de Catalunya, és a dir, l'organització política catalana més forta en els anys de la dictadura franquista. A partir de 1956, confluïren en el PSUC desenes de joves llicenciats i estudiosos fins a formar el més nodrit grup d'intel·lectuals militants operants a Catalunya, alguns dels quals (Manuel Sacristán, Jordi Solé Tura, Josep Fontana, Francesc Vicens, Francesc Vallverdú, etc.) es convertirien, amb el pas del temps, en figures de reconegut prestigi sociocultural. A través de l'estudi de fonts d'arxiu i premsa d'època, l'autor ens descriu tant la tasca cultural com la pràctica política d'aquests intel·lectuals. Ens presenta, en definitiva, un enfocament interpretatiu fonamentat en la història cultural i la sociologia històrica de l'intel·lectual mitjançant el qual retrata un col·lectiu polític la trajectòria del qual fou tant intensa com agitada dintre d'un partit obligat a operar en condicions difícils. Es tracta, per tant, d'un estudi que també es preocupa de com operava la cultura en condicions de clandestinitat i de la gènesi d'una cultura marxista hegemònica fins a la fi de la transició.