Un Partido en busca de identidad : la difícil trayectoria del eurocomunismo español (1975 - 1982)
Treglia, Emanuele

Historia del Presente. (Madrid. Núm 18 (2011) p. 25-42)

Aquest article analitza el projecte eurocomunista desenvolupat pel PCE durant els anys setanta. La direcció del PCE tractà de desenvolupar un model de comunisme compatible amb els valors del pluralisme i la llibertat, però es trobà amb moltes dificultats. Durant els anys de clandestinitat i Exili, al PCE s'havien adoptat models ideològics i organitzatius heterogenis que es basaven en cultures polítiques antagòniques; el fracàs per aconseguir una síntesi es féu evident després de la legalització, i més encara després del tancament de l'etapa de "consens", que determinà el declivi de l'eurocomunisme espanyol.

La Elección de la vía nacional : la Primavera de Praga y la evolución política del PCE
Treglia, Emanuele

Historia del Presente. (Madrid. Núm 16 (2011) p. 83-96)

Aquest article analitza l'actitud del PCE fins a la Primavera de Praga, i la seva reacció davant la invasió de Txecoslovàquia per part de les tropes del Pacte de Varsòvia. La crítica a l'actuació de la Unió Soviètica realitzada en aquella ocasió s'inseria en una determinada trajectòria política dirigida a la legitimació del partit a Espanya. De fet, des de 1956 la política interna i exterior del PCE havia començat a seguir camins divergents. Els esdeveniments de Praga, per tant, van posar al PCE davant la necessitat de fer una elecció immediata entre les exigències dictades per la seva estratègia nacional i les obligacions imposades per la disciplina del moviment comunista internacional.

Teoría y práctica democrática en el PCE (1956 - 1982)
Sánchez Rodríguez, Jesús

Madrid : Fundación de Investigaciones Marxistas, 2004
ISBN 8487098428

L'obra analitza la trajectòria del Partido Comunista de España entre els anys 1956 i 1982 prenent com a eix de referència la relació que sosté amb la Democràcia en un triple pla: el del paper jugat en la lluita contra la dictadura franquista i per la conquesta d'un règim de llibertats, en segon lloc en l'articulació d'una via democràtica al socialisme, i per últim en la pràctica democràtica en la vida interna del partit. A aquest efecte, el llibre presta atenció a una doble seqüència d'esdeveniments, els que es desenvolupen en el pla nacional, és a dir, la lluita contra la dictadura i la transició democràtica, i els que tenen lloc en el si del moviment comunista internacional, considerant alguns esdeveniments clau en l'escena internacional com són l'experiència de la Unidad Popular a Xile, la revolució dels clavells a Portugal, etc. Tot i la seva articulació cronològica, tanmateix, l'obra té una clara naturalesa politològica més que historiogràfica, centrant-se en la investigació de la trajectòria política i ideològica del Partido Comunista de España, raó per la qual es dedica una atenció especial al fenomen de l'eurocomunisme com a condensació última de les transformacions ocorregudes, i culminació teòrica de la via democràtica al socialisme proposada pel PCE, junt amb altres partits comunistes (especialment el francès i l'italià). Com a conseqüència de dita orientació, el llibre conté, en la seva primera part, una anàlisi de tres aspectes importants per a la seva comprensió: la naturalesa dels partits comunistes, la relació teòrica i pràctica del comunisme com a doctrina i com a sistema polític amb la Democràcia, i la evolució i naturalesa del franquisme. Iniciada el 1956 amb l'adopció de la Política de Reconciliación Nacional, la trajectòria seguida pel PCE la va a portar a un canvi profund de la seva línia política i d'alguns dels valors que la sostenen.

Camino de libertad
Sánchez Montero, Simón

Madrid : Temas de Hoy, 1997
ISBN 8478808744

Simón Sánchez Montero (Nuño Gómez, Toledo, 1915 - Madrid, 2006) realitza en aquest llibre una aproximació autobiogràfica. Fou membre del Comitè Central del PCE, partit al qual s'incorporà el 1936 i on milità durant 37 anys. Així mateix, fou un dels seus màxims dirigents a l'interior, malgrat les constants detencions i empresonaments. Nascut al si d'una família camperola, es traslladà a Madrid quan tenia 12 anys, on treballà primer com a sastre i de forner després. Va lluitar a la Guerra Civil en un batalló format pel sindicat de forners. Va passar llargues temporades a presons franquistes, la més extensa entre 1945 i 1952 i entre 1959 i 1966. En les eleccions de 1977 i 1979 fou escollit diputat per Madrid. Va romandre a la direcció del PCE fins 1991, quan deixà el Comitè Central al mateix temps que Nicolás Sartorius, un altre dirigent històric. Aquest testimoniatge d'una de les figures claus del PCE, ofereix aspectes interessants de cara a realitzar una aproximació a la percepció d'una part de la direcció en relació amb el canvi polític i les seues implicacions.

Il Peso della storia : identità, rimozione dal PCI al PDS (1970 - 1991)
Possieri, Andrea

Bologna : Il Mulino, 2007
ISBN 8815118802

Quin significat ha tingut ésser comunista a Itàlia? Com es definiria la identitat del major partit comunista d'Occident? El volum pren en consideració els darrers vint anys del PCI, des de Berlinguer fins al PDS, concentrant-se en dos aspectes encara no aprofundits per la historiografia: l'anàlisi de la litúrgia política i l'estudi de les escoles de partit. Al capdavall, entre 1970 i 1989 s'assisteix a un continu de remodelacions de la identitat comunista sense que aquesta arribi a ésser totalment desbordada, fins que a la fi dels anys vuitanta el PCI es va transformar en el partit reformista i modern que aspirava a partit de masses i que englobava en la seva identitat política valors i símbols que pertanyien en realitat a altres cultures polítiques.

El PSUC : l'antifranquisme i la política d'aliances a Catalunya (1956 - 1977)
Pala, Giaime

Barcelona : Editorial La Base, 2011
ISBN 9788415267324

El present llibre analitza el paper que va desenvolupar el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) en l'àmbit de les polítiques unitàries catalana i espanyola sota el franquisme quan, passats els anys de major Repressió, la resistència al franquisme intentà estructurar-se sota uns paràmetres comuns. L'argument que vertebra l'obra és la teoria i la pràctica militant dutes a terme pel PSUC per crear una unió entre totes les forces democràtiques i aconseguir la Ruptura amb el franquisme. El PSUC va ser el principal partit de l'oposició i el seu veritable motor, si bé les seves posicions no sempre van ser acceptades. Giaime Pala no es limita a narrar els fets, sinó que els interpreta i se'n qüestiona el perquè, tot tractant de donar una resposta a les següents preguntes: quina mena de política unitària volia construir el partit? Com i per què van néixer la Comissió de Forces Polítiques, l'Assemblea de Catalunya i el Consell de Forces Polítiques? I com van influir l'actuació del govern d'Adolfo Suárez i la reaparició del president de la Generalitat en l'Exili, Josep Tarradellas, en la crisi de la política unitària tal com s'havia estructurat fins al 1976? En uns temps com els actuals, de desafecció per la política i de fort abstencionisme electoral, l'autor copsa el sentit d'aquella experiència unitària i dels valors bàsics que la van nodrir. Una experiència el llegat polític de la qual convindria recuperar per augmentar la qualitat democràtica de la nostra societat.

El PSU de Catalunya, 70 anys de lluita pel socialisme : materials per a la història
Pala, Giaime

Barcelona : Ediciones de Intervención Cultural ; Associació Catalana d'Investigacions Marxistes, 2008
ISBN 9788496831711

El juliol de 2006 es van complir setanta anys de la fundació del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), un dels protagonistes, indiscutiblement, de la història catalana des de llavors fins que a la dècada dels vuitanta entrés en una crisi autodestructiva, de causes i característiques múltiples l'anàlisi de les quals resulta encara més difícil des del punt de vista històric. L'Associació Catalana d'Investigacions Marxistes es va plantejar celebrar l'aniversari amb la realització d'un congrés d'història, amb la voluntat que fos el primer d'una sèrie de futures trobades periòdiques, objectiu per al qual va comptar amb la col·laboració del Departament d'Història Moderna i Contemporània de la UAB. La trobada va tenir lloc al Museu d'Història de Catalunya, els dies 5, 6 i 7 d'octubre de 2006, i la present publicació recull la conferència inaugural, les ponències i subponències a través de les quals va desenvolupar-se aquest primer Congrés que va adoptar com a lema "setanta anys de socialisme comunista". El conjunt de les intervencions van dibuixar una imatge general del PSUC, centrat fonamentalment en les seves estratègies polítiques.

El Inicio del fin del mito soviético : los comunistas occidentales ante la Primavera de Praga
Pala, Giaime

Manresa : El Viejo Tipo, 2008
ISBN 9788496831780

El 20 d'agost de 1968 les tropes soviètiques, amb el suport de cinc països membres del Pacte de Varsòvia, van entrar en Txecoslovàquia, restablint una administració afí a Moscou i avortant un moviment democratitzador guiat per la idea d'un "socialisme amb rostre humà" que podria haver-se estès a d'altres països del bloc de l'Est. El període de renovació en el socialisme que protagonitzà el Partit Comunista txecoslovac ha quedat registrat com la "Primavera de Praga". Aquells fets van desencadenar en Occident una forta condemna de la invasió de l'exèrcit soviètic i un intens debat al si dels partits comunistes europeus que a la llarga comportaren conseqüències tant en les relacions entre aquests partits com amb es seus vincles amb el PCUS. Aquest llibre se centra en els debats desenvolupats en el PCI, en el PCF i en l'àmbit del comunisme espanyol (PCE i PSUC) davant la invasió de Praga. És aquesta una visió comparada que permetrà al lector aproximar-se a les dinàmiques internes d'aquests partits, mentre es posen de manifest les diferències i similituds que es donaren en aquestes organitzacions hereves de la comú tradició política que es remunta a la Revolució d'Octubre de 1917. La decisió d'analitzar les actituds d'aquests quatre partits no és casual: es tracta dels partits que el març de 1977 es reuniren a Madrid per tal de discutir sobre l'anomenat "eurocomunisme", una proposta -patrocinada pels comunistes italians- dirigida a crear un socialisme europeu no alineat amb els dictàmens de Moscou i compatible amb la democràcia parlamentària i el pluralisme polític.

Cultura clandestina : los intelectuales del PSUC bajo el franquismo
Pala, Giaime

Granada : Comares, 2016.
ISBN 9788490453940

El present llibre analitza la història dels intel·lectuals que operaren en la clandestinitat per la seua adscripció al Partit Socialista Unificat de Catalunya, és a dir, l'organització política catalana més forta en els anys de la dictadura franquista. A partir de 1956, confluïren en el PSUC desenes de joves llicenciats i estudiosos fins a formar el més nodrit grup d'intel·lectuals militants operants a Catalunya, alguns dels quals (Manuel Sacristán, Jordi Solé Tura, Josep Fontana, Francesc Vicens, Francesc Vallverdú, etc.) es convertirien, amb el pas del temps, en figures de reconegut prestigi sociocultural. A través de l'estudi de fonts d'arxiu i premsa d'època, l'autor ens descriu tant la tasca cultural com la pràctica política d'aquests intel·lectuals. Ens presenta, en definitiva, un enfocament interpretatiu fonamentat en la història cultural i la sociologia històrica de l'intel·lectual mitjançant el qual retrata un col·lectiu polític la trajectòria del qual fou tant intensa com agitada dintre d'un partit obligat a operar en condicions difícils. Es tracta, per tant, d'un estudi que també es preocupa de com operava la cultura en condicions de clandestinitat i de la gènesi d'una cultura marxista hegemònica fins a la fi de la transició.

Els Anys del PSUC : el partit de l'antifranquisme, 1956 - 1981
Molinero Ruiz, Carme

Barcelona : LïAvenç : RBA, 2010
ISBN 9788488839466

El PSUC va tenir un paper determinant en la història de Catalunya sota el franquisme. El llibre explica la trajectòria d'aquest partit des del seu primer congrés, l'any 1956, fins al cinquè, celebrat l'any 1981; o, dit d'una altra manera, des de l'adopció d'una nova política de reconciliació en ple franquisme fins la crisi i la Ruptura de l'organització al final del procés de transició a la Democràcia. De fet, s'estudien els factors que permeten comprendre el paper que va conquistar el partit dels comunistes de Catalunya -amb la seva singular relació amb el PCE- en la societat catalana durant els anys 1960 i 1970, quan es va convertir en la principal formació política antifranquista, i com el va exercir. En els 25 anys que van de 1956 a 1981 no és possible explicar la història de la societat catalana sense considerar el paper d'un partit que va agrupar milers d'homes i dones decidides a fer possible la Democràcia a Espanya i l'autonomia a Catalunya. Però si els objectius del "partit de l'antifranquisme" van ser bàsicament aconseguits, els del partit comunista, que eren també el PSUC, es van esfumar amb l'autodestrucció del partit.

Derechas y izquierdas en la España postfranquista
Molinero Ruiz, Carme

En: Historia de las culturas políticas en España y América Latina : Del franquismo a la democracia, 1936 - 2013. Zaragoza : Marcial Pons, 2015. p. 361-394
ISBN 9788415963769

En aquest capítol els autors analitzen les cultures polítiques d'esquerres i dretes en l'Espanya postfranquista, tot prioritzant la relació entre cultures i idees polítiques. Així, les cultures polítiques majoritàries de les esquerres s'haurien compromès ja sota el franquisme amb l'objectiu de l'establiment d'un règim democràtic que assegurés la sobirania popular, el lliure exercici de les llibertats i drets fonamentals i una forta sensibilitat per la dimensió social. En aquest sentit, en constitueixen un exemple paradigmàtic les formulacions del PCE d'un socialisme pluripartidista i democràtic. Així mateix, el PSOE hauria virat d'una hàbil combinació entre radicalisme discursiu -que li permetia obtenir un espai propi a l'esquerra antifranquista- i moderació pràctica al programa de "modernització", més reformista que socialdemòcrata.

Crítica al eurocomunismo
Mandel, Ernest

Barcelona : Fontamara, 1978
ISBN 9788473670463

Aquest llibre fou la primera rèplica global i sistemàtica, des de l'esquerra, al conjunt de preses de posició i teoritzacions dels PCs occidentals -fonamentalment l'italià, francès i espanyol- conegudes com "eurocomunisme". Mandel situa el fenomen dintre del procés de descomposició de l'estalinisme i de la crisi, cada volta més accentuada, del capitalisme mundial, i investiga les seues arrels teòriques i polítiques, el seu desenvolupament concret i les perspectives que obre per al moviment obrer. Alhora que tracta de definir l'eurocomunisme, basteix enfront seu una alternativa revolucionària coherent en diferents nivells: teòric, polític, estratègic.

El Eurocomunismo : objeto de historia
Lazar, Marc

Historia del Presente. (Madrid. 18 (2011) p. 59-66)

L'eurocomunisme, un neologisme forjat pels periodistes i que, durant cert temps, van fer seu els Partits Comunistes francès, espanyol i italià, designa l'intent dels grups que dirigien aquells mateixos partits als anys setanta d'inventar un comunisme diferent al de l'URSS i dels seus països satèl·lit, tenint en compte les realitats democràtiques dels règims pluralistes i de les societats de l'Europa occidental, així com el procés de construcció de l'espai europeu i les seues relacions est-oest. Aquest moviment va tenir una consistència comuna, però alhora mostrava una notable heterogeneïtat relacionada amb les diferents trajectòries.

La Vía italiana al eurocomunismo : una reflexión sobre PCI y cultura de gobierno
Guiso, Andrea

Historia del presente. (Madrid. 18 (2011) p. 43-58)

Un dels aspectes més importants de la política del Partit Comunista Italià (PCI) en els anys setanta fou el reajustament de la seua relació amb Europa. De totes formes, aquest procés va estar marcat per ambivalències i situacions no resoltes. L'Europa del PCI es basà en una lectura marcadament antiestatunidenca i anticapitalista de les transformacions experimentades -des dels primers anys seixanta- per l'economia mundial i les relacions transatlàntiques. El seu objectiu era establir una radical "ideologia del reemplaçament" que substituís el tradicional ancoratge cultural en les polítiques de la URSS, en clar declivi. A més a més, aquesta lectura d'Europa evidenciava el caràcter aliè del PCI de les qüestions relacionades amb la redefinició de les regles del joc econòmic i política d'Europa en l'escenari obert pel col·lapse del sistema Bretton Woods. En aquesta situació es desenvolupà una estratègia "autàrquica" d'expansió de la influència social i política del PCI que passava per advocar per l'augment de la despesa pública i l'eliminació del "vincle extern" del país amb una comunitat supranacional compromesa en la construcció d'una nova via comuna capaç de fer front a la globalització i a la crisi dels lligams tradicionals entre Europa i els EUA.

Radiografia di un partito : il PCI negli anni ' 70, struttura ed evoluzione
Giuseppe, Are

Milan : Rizzoli, 1980

El Partit Comunista Italià fou, juntament amb el francès, el més important de l'Europa Occidental en nombre d'afiliats i en capacitat de mobilització després de la II Guerra Mundial, fins al punt d'esdevenir permanentment la segona força política del país després de la Democràcia Cristiana, molt per davant dels socialistes. En el llibre, l'historiador italià Giuseppe Are (1930-2006), d'orígens comunistes però crític amb el partit des dels fets d'Hongria de 1956 ençà, analitza les transformacions que la plataforma experimentà durant els convulsos anys 1970, tant des del punt de vista organitzatiu com de la doctrina política. En aquest sentit, el sorgiment de l'eurocomunisme com a corrent polític -potenciat per Berlinguer mitjançant els seus contactes amb Marchais i Carrillo- i la forja del "compromesso storico" de 1977 amb la Democràcia Cristiana són tractats a bastament, des del punt de vista de les implicacions generals però també de les tensions i els moviments crítics que aparegueren al dedins del partit.

Forging democracy : The history of the left in Europe, 1850 - 2000
Eley, Geoff

Oxford : Oxford University Press, 2002
Hi ha traducció espanyola a l'editorial Crítica (Barcelona, 2002).
ISBN 9780195044799

Aquest llibre narra l'evolució de l'esquerra en la contemporaneïtat en la seua lluita per eixamplar els drets socials i polítics, una lluita que s'entén com a fonamental per tal de comprendre l'extensió de la democràcia al vell continent. A través d'un exercici analític llunyà de l'apologia, l'autor desplega un relat crític dels errors i encerts, d'allò que històricament s'ha constituït com l'esquerra. En aquest sentit, la primer part del llibre es consagra a la definició de l'esquerra en les seues múltiples accepcions - socialista, democràtica o popular- , la seua relació amb la formació de la classe obrera, el marxisme i els moviment socials del segle XIX. En una segona part, l'autor aborda la conjuntura de 1914-1923 i l'impacte de la Gran Guerra, la Revolució russa, els casos d'Itàlia i Alemanya, la formació dels partits comunistes, la relació amb les propostes feministes i l'aposta per l'eixamplament de la democràcia. A la tercera part, Eley analitza l'estabilització dels règims capitalistes, l'estalinisme i el Marxisme occidental, el feixisme i l'estratègia del Front Popular i l'esquerra a l'inici de la Guerra Freda. Finalment, la darrera part del llibre s'inicia amb l'esclat de la protesta de finals dels anys seixanta, el feminisme, els intents de repensar el socialisme i la democràcia i acaba amb l'ensorrament del "socialisme realment existent" i els nous moviments socials.

Memorias
Carrillo, Santiago

Barcelona : Planeta, 2006
ISBN 9788408070351

Les memòries de Santiago Carrillo, publicades el 1993 i augmentades amb noves informacions en l'edició que l'autor féu el 2006, ofereixen el punt de vista de l'històric líder comunista, secretari general del PCE entre 1960 i 1982, sobre els esdeveniments succeïts a Espanya durant la II República, la Guerra Civil, la dictadura franquista i les primeres eleccions democràtiques. L'obra es divideix en tres grans apartats que analitzen, des de les experiències personals de Carrillo, l'evolució política de la República i la guerra, la llarga temporada d'exili i la transició democràtica fins al moment de la seva dimissió com a secretari general del partit. Finalment, l'obra es complementa també amb un epíleg del mateix autor en què reflexiona sobre la crisi del comunisme després de la caiguda del mur de Berlín.

Memoria de la transición : la vida política española y el PCE
Carrillo, Santiago

Barcelona : Grijalbo, 1983
ISBN 8425315077

Santiago Carrillo (1915-2012) destacà, més enllà de la seva carrera política, com a assagista que narrà en més de vint obres les experiències viscudes al llarg de la seva trajectòria i les conviccions i els valors que considerava necessaris per al país. A Memoria de la Transición: la vida política española y el PCE, el polític féu un resum de les situacions experimentades durant els darrers anys de la dècada de 1970, amb el progressiu canvi de règim a Espanya i la necessitat que l'esquerra -i particularment el PCE- afrontessin el dilema entre reforma i ruptura. El llibre descriu també les relacions amb el PSOE i amb les plataformes sindicals, les tensions internes dins del partit i els acords a què s'arribà amb l'Administració Suárez. És, en conseqüència, un recurs útil per a copsar com es visqueren aquells anys des de la perspectiva dels comunistes i de Carrillo en particular.

La Memoria en retazos : recuerdos de nuestra historia más reciente
Carrillo, Santiago

Barcelona : Plaza & Janés, 2003
ISBN 8401530628

Santiago Carrillo (1915-2012) va assajar en aquesta obra una aproximació a les darreres dècades de la història d'Espanya des d'una perspectiva que, a diferència de llibres anteriors del mateix autor, pretenia ésser més general i no centrar-se exclusivament en el PCE o en les seves pròpies experiències personals. En aquest sentit, el líder comunista aprofità l'obra per a ressaltar l'impacte de la visita de Joan Pau II a Madrid, els seus contactes amb el món oriental -particularment a la Xina, Corea i el Japó-, les concessions fetes a l'oficialisme durant les negociacions per a la Constitució de 1978, la relació que mantingueren els comunistes amb Adolfo Suárez i el tempestuós XI Congrés del PCE, esdevingut en un moment en què el partit havia perdut bona part de la seva força electoral i havia cedit ja de manera clara al PSOE l'hegemonia de l'esquerra espanyola.

El Partido Comunista Francés frente al eurocomunismo: un partido en la encrucijada
Buton, Philippe

Historia del Presente. (Madrid. Núm 18 (2011) p. 9-24)

Malgrat les ambigüitats, en el concepte d'eurocomunisme hi resideix un qüestió important: el PCF pren distància de l'URSS. Mitjançant la utilització d'enregistraments de les sessions del Comitè Central del PCF, aquest article divideix el període eurocomunista en dues parts. Des de 1973 fins a 1975, els dirigents del PCF esperaven que unes iniciatives limitades i simbòliques podien millorar la imatge del partit sense generar malcontentament en el poder soviètic. Els líders francesos, ran de la seua cultura política comunista, no volien una ruptura amb la Unió Soviètica. Abans, havien cregut sempre que la realitat de la vida soviètica havia millorat de manera constant, en termes del nivell general de vida i fins i tot en termes de llibertats. A partir de 1976, tanmateix, els crítics de l'URSS augmentaren i es feren més forts, i el 1977 la ruptura entre les dues parts semblava ser una possibilitat real.