Il Peso della storia : identità, rimozione dal PCI al PDS (1970 - 1991)
Possieri, Andrea

Bologna : Il Mulino, 2007
ISBN 8815118802

Quin significat ha tingut ésser comunista a Itàlia? Com es definiria la identitat del major partit comunista d'Occident? El volum pren en consideració els darrers vint anys del PCI, des de Berlinguer fins al PDS, concentrant-se en dos aspectes encara no aprofundits per la historiografia: l'anàlisi de la litúrgia política i l'estudi de les escoles de partit. Al capdavall, entre 1970 i 1989 s'assisteix a un continu de remodelacions de la identitat comunista sense que aquesta arribi a ésser totalment desbordada, fins que a la fi dels anys vuitanta el PCI es va transformar en el partit reformista i modern que aspirava a partit de masses i que englobava en la seva identitat política valors i símbols que pertanyien en realitat a altres cultures polítiques.

El Inicio del fin del mito soviético : los comunistas occidentales ante la Primavera de Praga
Pala, Giaime

Manresa : El Viejo Tipo, 2008
ISBN 9788496831780

El 20 d'agost de 1968 les tropes soviètiques, amb el suport de cinc països membres del Pacte de Varsòvia, van entrar en Txecoslovàquia, restablint una administració afí a Moscou i avortant un moviment democratitzador guiat per la idea d'un "socialisme amb rostre humà" que podria haver-se estès a d'altres països del bloc de l'Est. El període de renovació en el socialisme que protagonitzà el Partit Comunista txecoslovac ha quedat registrat com la "Primavera de Praga". Aquells fets van desencadenar en Occident una forta condemna de la invasió de l'exèrcit soviètic i un intens debat al si dels partits comunistes europeus que a la llarga comportaren conseqüències tant en les relacions entre aquests partits com amb es seus vincles amb el PCUS. Aquest llibre se centra en els debats desenvolupats en el PCI, en el PCF i en l'àmbit del comunisme espanyol (PCE i PSUC) davant la invasió de Praga. És aquesta una visió comparada que permetrà al lector aproximar-se a les dinàmiques internes d'aquests partits, mentre es posen de manifest les diferències i similituds que es donaren en aquestes organitzacions hereves de la comú tradició política que es remunta a la Revolució d'Octubre de 1917. La decisió d'analitzar les actituds d'aquests quatre partits no és casual: es tracta dels partits que el març de 1977 es reuniren a Madrid per tal de discutir sobre l'anomenat "eurocomunisme", una proposta -patrocinada pels comunistes italians- dirigida a crear un socialisme europeu no alineat amb els dictàmens de Moscou i compatible amb la democràcia parlamentària i el pluralisme polític.

Crítica al eurocomunismo
Mandel, Ernest

Barcelona : Fontamara, 1978
ISBN 9788473670463

Aquest llibre fou la primera rèplica global i sistemàtica, des de l'esquerra, al conjunt de preses de posició i teoritzacions dels PCs occidentals -fonamentalment l'italià, francès i espanyol- conegudes com "eurocomunisme". Mandel situa el fenomen dintre del procés de descomposició de l'estalinisme i de la crisi, cada volta més accentuada, del capitalisme mundial, i investiga les seues arrels teòriques i polítiques, el seu desenvolupament concret i les perspectives que obre per al moviment obrer. Alhora que tracta de definir l'eurocomunisme, basteix enfront seu una alternativa revolucionària coherent en diferents nivells: teòric, polític, estratègic.

El Eurocomunismo : objeto de historia
Lazar, Marc

Historia del Presente. (Madrid. 18 (2011) p. 59-66)

L'eurocomunisme, un neologisme forjat pels periodistes i que, durant cert temps, van fer seu els Partits Comunistes francès, espanyol i italià, designa l'intent dels grups que dirigien aquells mateixos partits als anys setanta d'inventar un comunisme diferent al de l'URSS i dels seus països satèl·lit, tenint en compte les realitats democràtiques dels règims pluralistes i de les societats de l'Europa occidental, així com el procés de construcció de l'espai europeu i les seues relacions est-oest. Aquest moviment va tenir una consistència comuna, però alhora mostrava una notable heterogeneïtat relacionada amb les diferents trajectòries.

La Vía italiana al eurocomunismo : una reflexión sobre PCI y cultura de gobierno
Guiso, Andrea

Historia del presente. (Madrid. 18 (2011) p. 43-58)

Un dels aspectes més importants de la política del Partit Comunista Italià (PCI) en els anys setanta fou el reajustament de la seua relació amb Europa. De totes formes, aquest procés va estar marcat per ambivalències i situacions no resoltes. L'Europa del PCI es basà en una lectura marcadament antiestatunidenca i anticapitalista de les transformacions experimentades -des dels primers anys seixanta- per l'economia mundial i les relacions transatlàntiques. El seu objectiu era establir una radical "ideologia del reemplaçament" que substituís el tradicional ancoratge cultural en les polítiques de la URSS, en clar declivi. A més a més, aquesta lectura d'Europa evidenciava el caràcter aliè del PCI de les qüestions relacionades amb la redefinició de les regles del joc econòmic i política d'Europa en l'escenari obert pel col·lapse del sistema Bretton Woods. En aquesta situació es desenvolupà una estratègia "autàrquica" d'expansió de la influència social i política del PCI que passava per advocar per l'augment de la despesa pública i l'eliminació del "vincle extern" del país amb una comunitat supranacional compromesa en la construcció d'una nova via comuna capaç de fer front a la globalització i a la crisi dels lligams tradicionals entre Europa i els EUA.

Radiografia di un partito : il PCI negli anni ' 70, struttura ed evoluzione
Giuseppe, Are

Milan : Rizzoli, 1980

El Partit Comunista Italià fou, juntament amb el francès, el més important de l'Europa Occidental en nombre d'afiliats i en capacitat de mobilització després de la II Guerra Mundial, fins al punt d'esdevenir permanentment la segona força política del país després de la Democràcia Cristiana, molt per davant dels socialistes. En el llibre, l'historiador italià Giuseppe Are (1930-2006), d'orígens comunistes però crític amb el partit des dels fets d'Hongria de 1956 ençà, analitza les transformacions que la plataforma experimentà durant els convulsos anys 1970, tant des del punt de vista organitzatiu com de la doctrina política. En aquest sentit, el sorgiment de l'eurocomunisme com a corrent polític -potenciat per Berlinguer mitjançant els seus contactes amb Marchais i Carrillo- i la forja del "compromesso storico" de 1977 amb la Democràcia Cristiana són tractats a bastament, des del punt de vista de les implicacions generals però també de les tensions i els moviments crítics que aparegueren al dedins del partit.

Comunisti : Trasformazioni di partito in Italia, Spagna e Portogallo
Bosco, Anna

Bolonya : Il Mulino, 2000 (Il Mulino)
ISBN 8815079009

A la darreria dels anys vuitanta la crisi irreversible del socialisme a l'Europa de l'Est es va estendre, com en una mena d'efecte dòmino, i va arribar a afectar fins i tot als partits comunistes de l'Europa occidental. A Itàlia, a Espanya i a Portugal la necessitat de redissenyar la seva identitat ha empès el PCI, el PCE i el PCP a iniciar una sèrie de transformacions (no només en l'organització, sinó també en la ideologia i la política competitiva) que han acabat amb resultats molt diferents. El PCI va deixar de banda la identitat comunista convertint-se en una força socialdemòcrata; el PCP va optar per mantenir la seva identitat, abandonant únicament la perspectiva revolucionària; el PCE va seguir una via intermèdia, tot preservant els seus propis fonaments ideològics però obrint-los per a formar una coalició, Izquierda Unida, inspirada en els principis del socialisme democràtic. Tres casos emblemàtics de canvi de partit aquí examinats en una perspectiva comparada que també ajuda a entendre el paper jugat pels actors de l'esquerra tradicional en els escenaris polítics del nou segle.

Storia del Partito comunista italiano : 1921 - 1991
Agosti, Aldo

Roma ; Bari: Laterza, 1999 (Biblioteca essenziale, 29)
ISBN 884205965X

Partint de les tensions que va patir el PSI en vigílies de la Gran Guerra, Aldo Agosti resumeix la història del Partit Comunista Italià, inserint-lo en el context de l'evolució del teixit social italià, a partir de la nova configuració de la classe obrera després de la Primera Guerra Mundial. A continuació s'examina la dialèctica dins del partit entre aquells organitzats al voltant de la revista "L'Ordine Nuovo" i els bordiguistes, fins a la marginació d'aquests últims en el Congrés de Lió. D'altra banda, l'autor destaca les diferents etapes de relacions complexes entre el PCI, la Unió Soviètica i la Internacional Comunista: una relació de vegades caracteritzada per crítiques i acusacions dels soviètics, amb defenses dels executius italians seguits d'ajustos substancials a la línia de l'URSS. Del període republicà, l'autor destaca els diferents obstacles que el PCI va haver d'enfrontar: d'una banda hi havia la lleialtat a les directives de la Unió Soviètica, però de l'altra la tendència favorable a la legitimitat democràtica italiana. Aquesta bipolaritat va estar molt present dins el partit fins els difícils esdeveniments de 1956, de l'informe secret de l'era stalinista a la intervenció de l'Exèrcit Roig a Budapest. La línia del PCI enfront de les lluites de 1968-1969, el va ubicar com un "partit d'ordre" dins de l'esquerra al mateix temps que la dreta l'acusava d'una escassa fiabilitat democràtica. L'era de Berlinguer, el "compromís històric" i la "solidaritat nacional" van conduir, finalment, a la crisi de la segona meitat dels anys vuitanta i al darrer congrés del PCI, a Rimini, el febrer de 1991.