El Inicio del fin del mito soviético : los comunistas occidentales ante la Primavera de Praga
Pala, Giaime

Manresa : El Viejo Tipo, 2008
ISBN 9788496831780

El 20 d'agost de 1968 les tropes soviètiques, amb el suport de cinc països membres del Pacte de Varsòvia, van entrar en Txecoslovàquia, restablint una administració afí a Moscou i avortant un moviment democratitzador guiat per la idea d'un "socialisme amb rostre humà" que podria haver-se estès a d'altres països del bloc de l'Est. El període de renovació en el socialisme que protagonitzà el Partit Comunista txecoslovac ha quedat registrat com la "Primavera de Praga". Aquells fets van desencadenar en Occident una forta condemna de la invasió de l'exèrcit soviètic i un intens debat al si dels partits comunistes europeus que a la llarga comportaren conseqüències tant en les relacions entre aquests partits com amb es seus vincles amb el PCUS. Aquest llibre se centra en els debats desenvolupats en el PCI, en el PCF i en l'àmbit del comunisme espanyol (PCE i PSUC) davant la invasió de Praga. És aquesta una visió comparada que permetrà al lector aproximar-se a les dinàmiques internes d'aquests partits, mentre es posen de manifest les diferències i similituds que es donaren en aquestes organitzacions hereves de la comú tradició política que es remunta a la Revolució d'Octubre de 1917. La decisió d'analitzar les actituds d'aquests quatre partits no és casual: es tracta dels partits que el març de 1977 es reuniren a Madrid per tal de discutir sobre l'anomenat "eurocomunisme", una proposta -patrocinada pels comunistes italians- dirigida a crear un socialisme europeu no alineat amb els dictàmens de Moscou i compatible amb la democràcia parlamentària i el pluralisme polític.

L'Empreinte communiste : PCF et la société française, 1920 - 2010
Martelli, Roger

París : Éditions sociales, 2010
ISBN 978-2-35367-004-8

Des de 1920 el comunisme francès ha donat la benvinguda a les seues fileres a uns 4 milions de persones. Durant trenta anys ha aconseguit entre el 20 i el 28 percentual dels sufragis. Gairebé un de cada cinc francesos ha estat alguna volta administrat per un equip municipal comunista. La seua empremta sobre les cultures polítiques de la societat francesa ha estat innegable. Hui dia l'espai del PCF s'ha reduït molt, tanmateix això no ha implicat la desaparició de les seues pràctiques, valors i símbols. No sabem si el comunisme francès i el seu partit retornaran com els hem conegut fins ara o adoptaran una nova forma, però el que sí que està clar és que el seus llegats romanen i arrelen en la tradició popular-revolucionària de 1789. Quina fou la gènesi i crisi d'aquesta cultura política i la seua forma partit? Quins efectes en la vida material, política i en l'imaginari col·lectiu de la societat francesa va tenir? Aquestes són les preguntes que l'autor aborda en aquesta obra indispensable.

Crítica al eurocomunismo
Mandel, Ernest

Barcelona : Fontamara, 1978
ISBN 9788473670463

Aquest llibre fou la primera rèplica global i sistemàtica, des de l'esquerra, al conjunt de preses de posició i teoritzacions dels PCs occidentals -fonamentalment l'italià, francès i espanyol- conegudes com "eurocomunisme". Mandel situa el fenomen dintre del procés de descomposició de l'estalinisme i de la crisi, cada volta més accentuada, del capitalisme mundial, i investiga les seues arrels teòriques i polítiques, el seu desenvolupament concret i les perspectives que obre per al moviment obrer. Alhora que tracta de definir l'eurocomunisme, basteix enfront seu una alternativa revolucionària coherent en diferents nivells: teòric, polític, estratègic.

El Eurocomunismo : objeto de historia
Lazar, Marc

Historia del Presente. (Madrid. 18 (2011) p. 59-66)

L'eurocomunisme, un neologisme forjat pels periodistes i que, durant cert temps, van fer seu els Partits Comunistes francès, espanyol i italià, designa l'intent dels grups que dirigien aquells mateixos partits als anys setanta d'inventar un comunisme diferent al de l'URSS i dels seus països satèl·lit, tenint en compte les realitats democràtiques dels règims pluralistes i de les societats de l'Europa occidental, així com el procés de construcció de l'espai europeu i les seues relacions est-oest. Aquest moviment va tenir una consistència comuna, però alhora mostrava una notable heterogeneïtat relacionada amb les diferents trajectòries.

La Historiografia francesa sobre el PCF : Controversias científicas y polémicas (1964-2010)
Ceamanos Llorens, Robert

Historia del presente. (Madrid. Núm 16 (2011) p. 97-112)

A pesar de la desconnexió amb els interessos de la societat actual francesa, el PCF ocupa un lloc preferent en la memòria col·lectiva dels francesos per la rellevància i influència de què va gaudir en un passat encara recent. Aquest article mostra les principals fites de la historiografia sobre el PCF, des dels seus orígens militants fins al sorgiment i desenvolupament d'una historiografia científica, incloent-hi l'actual debat per imposar una memòria concreta del comunisme francès que, com la Guerra d'Algèria i el Maig del 68, és invocat i interpretat en el present per servir a uns interessos socials i polítics concrets.

El Partido Comunista Francés frente al eurocomunismo: un partido en la encrucijada
Buton, Philippe

Historia del Presente. (Madrid. Núm 18 (2011) p. 9-24)

Malgrat les ambigüitats, en el concepte d'eurocomunisme hi resideix un qüestió important: el PCF pren distància de l'URSS. Mitjançant la utilització d'enregistraments de les sessions del Comitè Central del PCF, aquest article divideix el període eurocomunista en dues parts. Des de 1973 fins a 1975, els dirigents del PCF esperaven que unes iniciatives limitades i simbòliques podien millorar la imatge del partit sense generar malcontentament en el poder soviètic. Els líders francesos, ran de la seua cultura política comunista, no volien una ruptura amb la Unió Soviètica. Abans, havien cregut sempre que la realitat de la vida soviètica havia millorat de manera constant, en termes del nivell general de vida i fins i tot en termes de llibertats. A partir de 1976, tanmateix, els crítics de l'URSS augmentaren i es feren més forts, i el 1977 la ruptura entre les dues parts semblava ser una possibilitat real.