El Inicio del fin del mito soviético : los comunistas occidentales ante la Primavera de Praga
Pala, Giaime

Manresa : El Viejo Tipo, 2008
ISBN 9788496831780

El 20 d'agost de 1968 les tropes soviètiques, amb el suport de cinc països membres del Pacte de Varsòvia, van entrar en Txecoslovàquia, restablint una administració afí a Moscou i avortant un moviment democratitzador guiat per la idea d'un "socialisme amb rostre humà" que podria haver-se estès a d'altres països del bloc de l'Est. El període de renovació en el socialisme que protagonitzà el Partit Comunista txecoslovac ha quedat registrat com la "Primavera de Praga". Aquells fets van desencadenar en Occident una forta condemna de la invasió de l'exèrcit soviètic i un intens debat al si dels partits comunistes europeus que a la llarga comportaren conseqüències tant en les relacions entre aquests partits com amb es seus vincles amb el PCUS. Aquest llibre se centra en els debats desenvolupats en el PCI, en el PCF i en l'àmbit del comunisme espanyol (PCE i PSUC) davant la invasió de Praga. És aquesta una visió comparada que permetrà al lector aproximar-se a les dinàmiques internes d'aquests partits, mentre es posen de manifest les diferències i similituds que es donaren en aquestes organitzacions hereves de la comú tradició política que es remunta a la Revolució d'Octubre de 1917. La decisió d'analitzar les actituds d'aquests quatre partits no és casual: es tracta dels partits que el març de 1977 es reuniren a Madrid per tal de discutir sobre l'anomenat "eurocomunisme", una proposta -patrocinada pels comunistes italians- dirigida a crear un socialisme europeu no alineat amb els dictàmens de Moscou i compatible amb la democràcia parlamentària i el pluralisme polític.

Grandeza y miseria del Partido Comunista de España, 1939 - 1985
Morán, Gregorio

Barcelona : Planeta, 1986
ISBN 9788432058523

Aquest treball és el fruit d'anys de recerca a l'arxiu del PCE, enriquida per les relacions i trajectòria de l'autor, que tingué accés a documentacions repartides en mans de diverses persones. Tot i estar redactat en un to periodístic -cosa que, per altra banda, fa més amena la lectura-, el llibre compta amb una bona base documental. Vincula el seguiment dels avatars de la direcció Exiliada amb les seves interioritats de funcionament i l'interior, així com les oscil·lacions de la política de la Unió Soviètica i dels Partits Comunistes. Segueix tant les diferents polítiques del PCE des del final de la guerra (Unión Nacional, guerrilla, etc.) com la seva situació en les diferents emigracions (Unió Soviètica, Mèxic, Europa). Descriu els diferents processos de purgues i depuració del PCE: a l'interior, contra Quiñones, Monzón, Comorera... (i també els assassinats, com el de Trilla, etc.), i a l'exterior (Hernández, Antón, Uribe...). Tracta igualment les crisi de la direcció, el seu funcionament real, les trajectòries polítiques i personals d'Ibarruri, Carrillo, Claudín, Semprún, López Raimundo... També aborda les relacions del PCE amb el PCUS, Ceaucescu, Kim Il Sung... De la mateixa manera tracta amb detall la lluita a l'interior, tan des del punt de vista humà com organitzatiu i polític, i la relació entre interior i Exili, detenint-se en el seguiment de figures com Manuel Sacristán, entre altres. Així mateix inclou detallat relat de la gestació de la política del PCE durant la Transició.

El Partido Comunista Francés frente al eurocomunismo: un partido en la encrucijada
Buton, Philippe

Historia del Presente. (Madrid. Núm 18 (2011) p. 9-24)

Malgrat les ambigüitats, en el concepte d'eurocomunisme hi resideix un qüestió important: el PCF pren distància de l'URSS. Mitjançant la utilització d'enregistraments de les sessions del Comitè Central del PCF, aquest article divideix el període eurocomunista en dues parts. Des de 1973 fins a 1975, els dirigents del PCF esperaven que unes iniciatives limitades i simbòliques podien millorar la imatge del partit sense generar malcontentament en el poder soviètic. Els líders francesos, ran de la seua cultura política comunista, no volien una ruptura amb la Unió Soviètica. Abans, havien cregut sempre que la realitat de la vida soviètica havia millorat de manera constant, en termes del nivell general de vida i fins i tot en termes de llibertats. A partir de 1976, tanmateix, els crítics de l'URSS augmentaren i es feren més forts, i el 1977 la ruptura entre les dues parts semblava ser una possibilitat real.