¿Una Sociedad pasiva? Actitudes, activismo y conflictividad social en el franquismo tardío
Ysàs i Solanes, Pere

Ayer. (Madrid. Núm 68 (2007) p. 31-57)

Determinades visions i interpretacions del tardofranquisme han establert que la societat espanyola va acceptar passivament el règim dictatorial, fins al punt que això ha esdevingut un toposrecurrent. D'acord amb aquesta tesi, el franquisme ?definitivament consolidat i admès internacionalment al llarg de la primera meitat de la dècada de 1950? persistí en una societat que gaudia dels beneficis del desenvolupament econòmic i que assistia com a mera espectadora al canvi polític que es materialitzà a la segona meitat dels anys setanta. Sens dubte, un estudi més minuciós de la societat espanyola des de l'inici de la dècada de 1960 fins a la segona meitat dels setanta troba que aquesta passivitat política coexistí amb una notable Conflictivitat social ?en especial obrera i estudiantil i, de manera una mica més tardana, també ciutadana i veïnal? i amb freqüents manifestacions crítiques amb la dictadura, en un marc de creixent suport opositor malgrat la pressió dissuasiva del formidable aparell repressiu franquista. Aquest article explica els fonaments, les característiques i els efectes d'un conjunt de fenòmens que no solament desmenten la imatge d'una societat passiva, sinó que tingueren un paper molt rellevant en la vida sociopolítica dels tres darrers lustres de la dictadura.

Treball, treballadors i sindicalisme en l'administració pública a Catalunya
Ysàs i Solanes, Pere

Barcelona : CCOO : Columna, 1998
ISBN 8483005964

En el discurs historiogràfic i també en el discurs sindical els treballadors públics han estat caracteritzats per la seva manca de dinamisme reivindicatiu i la baixa conflictivitat dels seus moviments laborals. Sovint això ha estat argumentat apel·lant a les dependències i submissions dels empleats públics respecte de les conjuntures polítiques que han travessat les Administracions públiques a cada moment des del passat segle XIX. Ara bé, la confirmació que les coses hagin anat de tal forma no contradiu la constatació que tant el discurs historiogràfic -acadèmic o extraacadèmic- com el mateix discurs sindical han mostrat febleses i insuficiències per aconseguir integrar aquest sector de treballadors dins el marc interpretatiu de la història del moviment obrer, amb les seves particularitats i els aspectes que hagin pogut compartir amb el conjunt assalariat. Es podria fins i tot pensar que aquesta situació hagi pogut ser el producte d'una certa obsessió per part d'alguns historiadors pel món de les "granotes blaves", del qual habitualment s'ha ressaltat -de vegades amb més motius que d'altres- el seu caràcter combatiu i d'avantguarda. El cert és que han existit diferències visuals, i més que visuals, entre la classe obrera industrial i el món dels administratius, dels treballadors de serveis i dels funcionaris, situats en l'univers dels "colls blancs". Aquesta ha estat una realitat que, des dels moviments sindicals, no es va saber o no es va voler abordar en el seu moment, i que els faria tenir una responsabilitat en la tardana voluntat d'organitzar i impulsar l'activitat sindical entre un sector de treballadors (cada vegada més ampli) que, a priori, es considerava poc dinàmic. El cert és que en les històries del moviment obrer, el sector dels empleats públics és una parcel·la desatesa, marginal entre els protagonistes institucionals o individuals dels esdeveniments històrics més rellevants del moviment sindical català en particular i espanyol en general. Això, avui, pot ser que es manifesti de forma més evident, quan en el darrer mig segle la contractació a l'Administració pública ha crescut de forma extraordinària esperonada pel desenvolupament de l'Estat del Benestar. A partir de l'impuls donat per la Fundació Cipriano García -Arxiu Històric de la CONC, en col·laboració amb la Federació Social d'Administració Pública de CCOO de Catalunya-, un grup d'historiadors i científics socials han contribuït a pal·liar aquest gran desconeixement. I, tal vegada, s'hagi pogut donat un estímul en cercar l'espai on puguin encaixar, amb veu pròpia, la història i les experiències viscudes per aquest segment del conjunt assalariat que constitueixen els treballadors de l'Administració pública.

La Imposible "paz social" el movimiento obrero y la dictadura
Ysàs i Solanes, Pere

Historia del presente. (Madrid. Núm 9 (2007) p. 7-26)

La dictadura franquista es va proposar crear un "nou ordre" radicalment incompatible amb les organitzacions obreres independents, amb la Conflictivitat social i amb qualsevol forma d'oposició política. La sagnant Repressió desencadenada des de l'inici de la insurrecció antirepublicana primer, i el formidable aparell coercitiu desplegat després, van permetre que el franquisme proclamés la desaparició a Espanya de la lluita de classes. Tot i això, l'objectiu màxim plantejat es va revelar inabastable; protestes i organitzacions obreres, tot i que limitades les primeres i dèbils les segones, van reaparèixer a mitjan dècada de 1940, quan la derrota dels feixismes va estimular les expectatives d'un possible final de la dictadura espanyola. Accions obreres col·lectives de protesta i de reivindicació reaparegueren de nou des de 1951, amb alguns episodis de notable impacte i, des d'inicis dels seixanta, la conflictivitat esperonada per un activisme articulat fonamentalment per Comissions Obreres va créixer i es va diversificar, tot trencant continuadament la "pau social" franquista. Els successius intents realitzats des de les institucions dictatorials tant per "canalitzar" el conflicte obrer dins l'ordenament legal com per revitalitzar l'OSE van acabar fracassant, fet que no deixava altre remei que la Repressió, cada cop més incapaç, del franquisme, en un intent infructuós d'assegurar l'ordre. La conflictivitat obrera dels anys 60 i 70 va provocar una profunda erosió al règim i va contribuir decisivament a configurar l'escenari que va fer possible la transició a la democràcia.

L'Antifranquisme i la crisi de la dictadura
Ysàs i Solanes, Pere

En: La transició democràtica als Països Catalans. València, Publicacions de la Universitat de València, 2005, p. 31-48
ISBN 8437062934

En la historiografia sobre la transició es troba ben assentada una línia interpretativa que considera que va ser un procés complex, iniciat precisament amb la crisi de la dictadura. Un procés ple d'incerteses i amb tres opcions inicials que comptaven amb suports polítics i socials remarcables: l'opció continuista, és a dir, la defensada per aquells que pretenien el manteniment gairebé intacte de l'ordenament franquista; l'opció reformista, amb versions diverses i variables amb el pas del temps i l'evolució del procés, sostinguda per aquells que consideraven necessàries reformes d'aquest ordenament però no la seva substitució; i l'opció rupturista, propugnada per l'oposició antifranquista, que pretenia la destrucció de la legalitat franquista, la formació d'un Govern provisional i l'obertura d'un procés constituent. Les fortaleses i febleses d'aquestes opcions acabarien condicionant els acords mínims que farien possible la convocatòria d'eleccions a Corts i, en funció dels resultats, l'elaboració posterior d'una constitució democràtica i la derogació de la legalitat franquista. La crisi de la dictadura constitueix, doncs, la primera qüestió que cal analitzar acuradament per a estudiar el procés de transició. I, en els orígens i la materialització de la crisi del règim franquista, cal dedicar una especial atenció a l'antifranquisme.

Disidencia y subversión : la lucha del régimen franquista por su supervivencia, 1960 - 1975
Ysàs i Solanes, Pere

Barcelona : Crítica, 2004
ISBN 8484325563

"Franco murió en la cama" o "el régimen no estaba entonces seriamente amenazado" són expressions habituals. El cert és que, per contra, la dictadura estava minada per l'oposició que, des dels anys seixanta, protagonitzaven obrers i estudiants, i per les actituds crítiques d'intel·lectuals i d'amplis sectors de l'església. La importància d'aquesta oposició fou silenciada pel règim i ha estat ignorada pels que després s'atribueixen el protagonisme de la transició. El que aquest llibre ens ofereix, a partir d'una documentació interna fins ara desconeguda, és la visió que el mateix règim tenia del problema i els seus esforços per fer-hi front. Hom coneix gràcies a aquest document les llistes negres d'escriptors, actors o eclesiàstics; les temptatives per neutralitzar la creixent Conflictivitat social i el dissentiment polític, les tensions internes de la dictadura; les propostes per subornar dissidents i molts altres aspectes, massa ignorats, que aporten noves llums a la història del franquisme i permeten entendre millor el seu esgotament final.

­Compañera! ­Trabajadora! : las mujeres en las CCOO del País Valenciano de la dictadura franquista a la transición democrática
Verdugo Martí, Vicenta

Historia, Trabajo y Sociedad. (Madrid. Núm 3 (2012) p. 11-34)

L'article manté com a fil argumental la interrelació entre història del gènere i fonts orals amb els testimonis de dones de les Comissions Obreres valencianes. Es fa un recorregut per les polítiques de gènere que el franquisme va imposar al col·lectiu femení. Posteriorment s'analitza el procés de la transició democràtica espanyola i alguns dels conflictes laborals en sectors feminitzats esdevinguts a València. S'estudia el paper de les treballadores en el si de CCOO, els problemes i conflictes, així com els canvis que es van impulsar en el si del sindicat i la col·laboració de les sindicalistes i del feminisme valencià.

La Restitución de bienes incautados a organizaciones sindicales y partidos políticos durante el franquismo : un análisis jurídico
Vallés Muría, Daniel

Historia, Trabajo y Sociedad. (Madrid. Núm 6 (2015) p. 51-80)

En aquest article s'examina una determinada manera de reparació dels danys derivats de la Guerra Civil Espanyola: la restitució de béns incautats per part del règim franquista als Sindicats i partits polítics il·legalitzats. L'Assemblea de les Nacions Unides entén que una de les formes de reparació de les víctimes de violacions de drets humans és el dret a obtenir la restitució de drets i béns. Evidentment, com es mostra a l'article, de l'anàlisi de la normativa hom pot concloure que l'abast d'aquesta restitució és un tema estrictament polític.

Un Partido en busca de identidad : la difícil trayectoria del eurocomunismo español (1975 - 1982)
Treglia, Emanuele

Historia del Presente. (Madrid. Núm 18 (2011) p. 25-42)

Aquest article analitza el projecte eurocomunista desenvolupat pel PCE durant els anys setanta. La direcció del PCE tractà de desenvolupar un model de comunisme compatible amb els valors del pluralisme i la llibertat, però es trobà amb moltes dificultats. Durant els anys de clandestinitat i Exili, al PCE s'havien adoptat models ideològics i organitzatius heterogenis que es basaven en cultures polítiques antagòniques; el fracàs per aconseguir una síntesi es féu evident després de la legalització, i més encara després del tancament de l'etapa de "consens", que determinà el declivi de l'eurocomunisme espanyol.

El Movimiento de las comisiones obreras : el desafío obrero a la dictadura
Tébar Hurtado, Javier

En: "Resistencia ordinaria" : La militancia y el antifranquismo catalán ante el Tribunal de Orden Público (1963 - 1977). València : Publicacions de la Universitat de València, 2012, p. 107-122
ISBN 9788437090146

Els orígens de la seva aparició en diferents indrets, la projecció del seu abast més enllà de l'àmbit local, així com el caràcter flexible de la forma de protesta impulsada pel moviment de les Comissions Obreres, constituïren una novetat en el desafiament polític al règim franquista. Que això fos així depengué tant del tipus de reivindicacions que defensaren, a partir de la combinació de peticions laborals concretes i explícites demandes polítiques, com de les pròpies característiques del repertori de l'acció col·lectiva que adoptarien ben aviat, actuant tant en l'àmbit legal com en el terreny de la il·legalitat franquista. La persecució de les activitats identificades com un moviment social com el de les Comissions, sorgides i consolidades des de principis dels anys seixanta en diferents regions espanyoles, va acabar constituint per a les autoritats de la Dictadura un dels seus principals objectius per mantenir allò que conceptuaven com a "ordre públic". No en va, al llarg d'aquella etapa del seu recorregut històric, les Comissions Obreres van tenir un destacat protagonisme en l'ampliació i l'enfortiment de la resistència opositora a què va haver d'enfrontar-se la Dictadura durant els últims lustres de la seva existència.

Unidad y diversidad en la oposición comunista al franquismo
Solé Tura, Jordi

En: España bajo el franquismo. Barcelona : Crítica, 1986
ISBN 848432057X

Segons l'autor, parlar d'"unitat" i "diversitat" en l'oposició comunista al franquisme vol dir fugir d'algunes interpretacions simplificadores que veuen la trajectòria del PCE-PSUC (el conjunt dels comunistes de l'Estat) sota el franquisme com un tot homogeni en l'espai i en el temps. La trajectòria és llegida més aviat com una combinació de moments d'uniformitat i de diversitat, podent-se distingir clarament diverses fases en l'elaboració de la política comunista, amb una aplicació d'aquesta política que no va ser uniforme i amb una implantació del propi partit comunista en tot moment caracteritzada per la diversitat i la desigualtat. La implantació organitzativa dels comunistes es va centrar a Catalunya, Madrid, Andalusia, Astúries i el País Valencià. A la resta d'Espanya hi va haver nuclis dispersos, que en alguns moments van adquirir importància però que no van arribar a estabilitzar-se com a tals. I va haver àmplies zones de l'Estat en què el comunisme amb prou feines va penetrar. L'autor considera important reflexionar sobre aquesta qüestió perquè, en realitat, sota el franquisme es va forjar la identitat política i orgànica del comunisme espanyol i perquè els avatars del PCE-PSUC permeten entendre la debilitat i la força de l'oposició al franquisme. Solé Tura opina indubtablement que el PCE-PSUC va constituir el nucli essencial -i en alguns moments, únic- d'aquesta oposició i que, per aquesta mateixa raó, la seva força i la seva debilitat expressen i resumeixen la força i la debilitat del conjunt de l'oposició antifranquista. L'autor segueix les línies generals d'aquesta unitat i d'aquesta diversitat dels comunistes sota el franquisme.

El Resurgir del movimiento obrero
Sartorius, Nicolás

Barcelona : Laia, 1976.
ISBN 8472229513

En aquest llibre l'autor analitza el dur i difícil procés de "ressorgiment" del moviment obrer sota el franquisme. Ressorgiment que d'alguna manera eclosionà ja a la dècada dels setanta, com es féu palès per la conflictivitat social i laboral elevada. De la mà d'un dels protagonistes d'aquest procés, el llibre analitza la rearticulació del moviment obrer sota el franquisme, els principis d'aquest "nou" moviment obrer, la seua relació amb els grups polítics, la posició respecte del Mercat Comú europeu, la relació amb el desenvolupament econòmic, algunes reflexions a l'entorn dels convenis col·lectius i, finalment, realitza també una aproximació a les experiències dels consells de delegats i del moviment obrer a Itàlia, elements en els quals d'alguna manera, pretén emmirallar-se.

PSOE, PCE, UGT y CCOO durante la transición en Galicia (1975 - 1981)
Santidrián Arias, Víctor Manuel

Historia del Presente. (Madrid. Núm 25 (2015) p. 63-80)

Quan el 20 de novembre de 1975 morí Franco, les forces de l'oposició antifranquista d'àmbit estatal mostraven un desenvolupament molt diferent entre elles. La implantació i institucionalització d'aquestes organitzacions polítiques i sindicals es produí en el marc d'una estructura d'oportunitats polítiques en transformació. L'existència de cultures polítiques diferents al si de les forces "estatals" (generació de la guerra i nova militància nascuda als seixanta; militància de l'Exili enfront de la militància de l'interior, etc.) i, sobretot, la competència amb organitzacions nacionalistes serveixen per a explicar el panorama polític i sindical nascut amb l'aprovació de l'Estat d'Autonomia i les primeres eleccions gallegues de 1981.

L'Organització d'Esquerra Comunista en el moviment obrer : les Plataformes i Comissions Obreres Anticapitalistes (1971 - 1977)
Sans Molas, Joel

En: VIII Encuentro de Investigadores del Franquismo (CD-ROM). Barcelona : Centre d'Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica : Fundació Cipriano García, 2013.
ISBN 9788469586549

En els moments del canvi de dècada dels anys 60 als 70 es va viure l'aparició de diferents projectes polítics a l'esquerra del PSUC que plantejaven una alternativa revolucionària. Respecte del moviment obrer, hom va trobar-se amb la problemàtica de com afrontar el predomini del PSUC dins de Comissions Obreres i la seva política moderada que no compartien. Les organitzacions van seguir diversos camins. Algunes organitzacions van sortir de CCOO per crear projectes propis. Aquesta comunicació s'apropa a la política envers el moviment obrer dels Círculos Obreros Comunistas (COC) i l'Organització d'Esquerra Comunista (OEC o OIC en les sigles en castellà, més conegudes), escassament estudiada. L'OIC va ser una organització de l'esquerra revolucionària formada el 1974 a partir dels COC i que va involucrar-se intensament en les lluites obreres. L'especificitat d'aquestes organitzacions és que van potenciar uns espais obrers alternatius a les CCOO, de caràcter no sindical i que unien les reivindicacions laborals i una política anticapitalista: les Plataformes o Comissions Obreres d'Empresa.

L'Esquerra revolucionària i el seu paper en la mobilització social i el canvi polític dels anys 70 : estat de la qüestió i alguns apunts per al seu estudi
Sans Molas, Joel

En: "Otras voces, otros ámbitos" : los sujetos y su entorno : Nuevas perspectivas de la historia sociocultural. València : Publicacions de la Universitat de València, 2015
ISBN 978-84-606-5875-7

Tot i ser, en el seu conjunt, la segona força política de l'antifranquisme després del PCE i del PSUC, les organitzacions de l'esquerra revolucionària han estat poc reconegudes en el relat històric sobre els anys 70 i la transició. En aquesta categoria, l'autor hi aplega les organitzacions marxistes que hi havia a l'esquerra del PCE i del PSUC; entre les més importants en el seu arrelament social el PTE, l'ORT, l'MC, la LCR, l'OIC i l'OCE-BR. En aquesta comunicació Joel Sans realitza un estat de la qüestió elaborat i crític de les visions que ha presentat la historiografia respecte aquestes organitzacions, reivindicant en la seva interpretació els seus papers i la importància que varen tenir.

Entre las instituciones y la movilización: la crisis de la izquierda radical durante la transición
Sans Molas, Joel

En: V Congreso Internacional de Historia de la Transición en España : Las organizaciones políticas. Almería : Universidad de Almería, (CD.), 2011, p. 649-665
ISBN 9788469490761

A l'hora d'analitzar el procés polític de la transició és d'utilitat considerar l'evolució de les organitzacions de l'esquerra radical i la relació d'aquestes amb la construcció del nou marc institucional. El conjunt divers de les organitzacions a l'esquerra del PCE i del PSUC s'havia situat com la segona força de l'oposició a la dictadura durant els anys setanta. Des de l'inici de la dècada s'havia produït un creixement sostingut de l'esquerra radical vinculat a l'increment de les lluites i a la radicalització política. El socialisme revolucionari estava guanyant una influència que no havia tingut des de feia dècades. Les principals organitzacions de l'esquerra radical (PTE, ORT, MC, LCR i OIC) van arribar a sumar conjuntament una afiliació significativa, d'unes 25 000-30 000 persones. Tanmateix, malgrat el seu arrelament, aquestes organitzacions no van ser capaces d'afrontar amb èxit els canvis polítics de la transició. Entre 1977 i 1981 moltes d'elles van desaparèixer. Les organitzacions que van sobreviure van haver d'afrontar una crisi d'orientació i de militància. Aquesta comunicació, a partir d'una mirada global documentada i una interpretació rica i complexa, tracta de dotar d'un marc interpretatiu a la crisi de l'esquerra revolucionària, tot proposant diversos factors explicatius i relacionant-la amb el canvi de context polític i econòmic, així com amb la baixada de la mobilització social.

Teoría y práctica democrática en el PCE (1956 - 1982)
Sánchez Rodríguez, Jesús

Madrid : Fundación de Investigaciones Marxistas, 2004
ISBN 8487098428

L'obra analitza la trajectòria del Partido Comunista de España entre els anys 1956 i 1982 prenent com a eix de referència la relació que sosté amb la Democràcia en un triple pla: el del paper jugat en la lluita contra la dictadura franquista i per la conquesta d'un règim de llibertats, en segon lloc en l'articulació d'una via democràtica al socialisme, i per últim en la pràctica democràtica en la vida interna del partit. A aquest efecte, el llibre presta atenció a una doble seqüència d'esdeveniments, els que es desenvolupen en el pla nacional, és a dir, la lluita contra la dictadura i la transició democràtica, i els que tenen lloc en el si del moviment comunista internacional, considerant alguns esdeveniments clau en l'escena internacional com són l'experiència de la Unidad Popular a Xile, la revolució dels clavells a Portugal, etc. Tot i la seva articulació cronològica, tanmateix, l'obra té una clara naturalesa politològica més que historiogràfica, centrant-se en la investigació de la trajectòria política i ideològica del Partido Comunista de España, raó per la qual es dedica una atenció especial al fenomen de l'eurocomunisme com a condensació última de les transformacions ocorregudes, i culminació teòrica de la via democràtica al socialisme proposada pel PCE, junt amb altres partits comunistes (especialment el francès i l'italià). Com a conseqüència de dita orientació, el llibre conté, en la seva primera part, una anàlisi de tres aspectes importants per a la seva comprensió: la naturalesa dels partits comunistes, la relació teòrica i pràctica del comunisme com a doctrina i com a sistema polític amb la Democràcia, i la evolució i naturalesa del franquisme. Iniciada el 1956 amb l'adopció de la Política de Reconciliación Nacional, la trajectòria seguida pel PCE la va a portar a un canvi profund de la seva línia política i d'alguns dels valors que la sostenen.

La Revolución portuguesa y su influencia en la transición española, 1961 - 1976
Sánchez Cervelló, Josep

Madrid : Nerea, 1995
ISBN 8486763843

Els esdeveniments i transformacions que va viure Portugal entre 1960 i 1976 constitueixen una fita important en la història del país veí i de la península Ibèrica, i també en el context europeu -en derrocar-se per un cop militar però sense vessament de sang la penúltima dictadura d'Europa Occidental- i mundial, per tal com es posà fi a l'imperi colonial portuguès a l'Àfrica i a l'Àsia. A l'Espanya franquista es va deixar sentir amb força la influència d'aquests esdeveniments, no tan sols per la proximitat geogràfica i les relacions de tota mena entre els dos països, sinó també per les similituds entre els dos règims (que no exclouen al mateix temps l'existència de diferències). La revolució portuguesa es va viure a Espanya amb una enorme expectació, com una estimulant referència per a una societat impacient per posar fi al llarg període de règim franquista. I el fet que el canvi de règim s'efectués a Espanya d'una manera molt diferent de la portuguesa no impedí que es desenvolupés un complex joc d'interaccions entre els dos processos. Tals són els esdeveniments i influències que estudia Josep Sánchez Cervelló, qui, després de consultar una ingent quantitat de fonts escrites i realitzar nombroses entrevistes als protagonistes d'aquells fets, aporta amb aquest llibre el primer estudi documentat i complet sobre el tema.

Historia de Comisiones Obreras (1958 - 1988)
Ruíz González, David

Madrid : Siglo XXI, 1994.
ISBN 843230817X

Els autors que han desenvolupat la tasca d'escriure aquesta història de les Comissions Obreres han acotat dues dates per tal d'emmarcar la trajectòria seguida per l'organització: la decisiva, com a punt de partida, de la promulgació de la Ley de Convenios Colectivos d'abril de 1958 i la no menys significativa de la vaga general de 1988. Els investigadors s'han enfrontat a considerables dificultats en la seua tasca de recerca de les fonts escrites i orals dintre del propi sindicat, dificultats que s'han accentuat a l'hora de dirigir la investigació cap els inaccessibles documents de procedència governamental L'obra arrenca amb les obligades referències al Sindicato Vertical i l'evolució laboral experimentada des de la Guerra Civil fins 1958, per continuar amb l'estudi de les Comissions en les diverses regions: Catalunya, Euskadi, Astúries, en primer lloc, per continuar amb Madrid, el País Valencià, Andalusia, Aragó i Galícia. Les dos Castelles i Extremadura, allà on s'erigiren alguns nuclis industrials, així com a les Illes Balears, per el significat que en aquestes va tenir la incorporació de l'hostaleria al sindicalisme de classe de les Comissions, són objecte també de pertinents estudis. L'absència de fonts documentals solvents impedeix tractar altres àrees: les Canàries, Múrcia, Cantàbria i La Rioja. Aquest és, doncs, un intent de reunir en un volum el primer relat raonat i crític sobre l'herència i l'activitat de Comissions Obreres. Aquesta contribució posseïx, per aquest motiu, un valor historiogràfic indubtable: es tracta d'una introducció històrica en la què lògicament predomina la narració, la reconstrucció dels fets, superant així les obligades etapes hagiogràfiques de les publicacions militants i commemoratives. Les autores i autors que han contribuït amb els seus treballs a donar cos a aquest volum són especialistes en la història social i política del període corresponent de l'Espanya Contemporània, i dediquen especial atenció a les regions que han estudiat.

Nuevos estudios sobre el movimiento estudiantil antifranquista
Rodríguez Tejada, Sergio

Ayer. (Madrid. Núm 77 (2010) p. 263-278)

En el context d'un creixent interès historiogràfic per la dictadura franquista, en els últims anys estan apareixent nous treballs sobre el moviment estudiantil universitari que mereixen l'atenció dels experts. Després d'un breu repàs de la bibliografia prèvia aquí es realitza una exposició dels elements més destacats de les publicacions recents i dels aspectes encara oberts a la investigació.

Compañeras : la militancia de las mujeres en el movimiento antifranquista en Valencia
Rodríguez Tejada, Sergio

Historia del presente. (Madrid. Núm 4 (2004) p. 123-146)

Fins ara, la participació de les dones en el moviment estudiantil contra el franquisme no ha estat objecte d'anàlisi. Aquest fet pot deure's als prejudicis dels investigadors sobre el tema (generalment homes), però també pot estar relacionat amb les especials condicions de l'activisme polític de les dones en el període. Prenent exemples del cas valencià i començant amb els antecedents en les organitzacions d'esquerres anteriors i en el sindicat estudiantil oficial (el SEU), l'autor revisa alguns aspectes de la política universitària femenina en els Sindicats democràtics i en els partits polítics d'esquerres i conclou que la participació de les dones va ser quantitativament limitada i sovint relegada, però menys del que les fonts (incloent-hi la memòria de les dones) inicialment suggerien. Aquesta fou, a més, decisiva per tal de canviar el mateix sentit de "la cosa política" i fou una experiència més bona que dolenta per a ulteriors militàncies en altres moviments, com el feminista.