¿Una Sociedad pasiva? Actitudes, activismo y conflictividad social en el franquismo tardío
Ysàs i Solanes, Pere

Ayer. (Madrid. Núm 68 (2007) p. 31-57)

Determinades visions i interpretacions del tardofranquisme han establert que la societat espanyola va acceptar passivament el règim dictatorial, fins al punt que això ha esdevingut un toposrecurrent. D'acord amb aquesta tesi, el franquisme ?definitivament consolidat i admès internacionalment al llarg de la primera meitat de la dècada de 1950? persistí en una societat que gaudia dels beneficis del desenvolupament econòmic i que assistia com a mera espectadora al canvi polític que es materialitzà a la segona meitat dels anys setanta. Sens dubte, un estudi més minuciós de la societat espanyola des de l'inici de la dècada de 1960 fins a la segona meitat dels setanta troba que aquesta passivitat política coexistí amb una notable Conflictivitat social ?en especial obrera i estudiantil i, de manera una mica més tardana, també ciutadana i veïnal? i amb freqüents manifestacions crítiques amb la dictadura, en un marc de creixent suport opositor malgrat la pressió dissuasiva del formidable aparell repressiu franquista. Aquest article explica els fonaments, les característiques i els efectes d'un conjunt de fenòmens que no solament desmenten la imatge d'una societat passiva, sinó que tingueren un paper molt rellevant en la vida sociopolítica dels tres darrers lustres de la dictadura.

Treball, treballadors i sindicalisme en l'administració pública a Catalunya
Ysàs i Solanes, Pere

Barcelona : CCOO : Columna, 1998
ISBN 8483005964

En el discurs historiogràfic i també en el discurs sindical els treballadors públics han estat caracteritzats per la seva manca de dinamisme reivindicatiu i la baixa conflictivitat dels seus moviments laborals. Sovint això ha estat argumentat apel·lant a les dependències i submissions dels empleats públics respecte de les conjuntures polítiques que han travessat les Administracions públiques a cada moment des del passat segle XIX. Ara bé, la confirmació que les coses hagin anat de tal forma no contradiu la constatació que tant el discurs historiogràfic -acadèmic o extraacadèmic- com el mateix discurs sindical han mostrat febleses i insuficiències per aconseguir integrar aquest sector de treballadors dins el marc interpretatiu de la història del moviment obrer, amb les seves particularitats i els aspectes que hagin pogut compartir amb el conjunt assalariat. Es podria fins i tot pensar que aquesta situació hagi pogut ser el producte d'una certa obsessió per part d'alguns historiadors pel món de les "granotes blaves", del qual habitualment s'ha ressaltat -de vegades amb més motius que d'altres- el seu caràcter combatiu i d'avantguarda. El cert és que han existit diferències visuals, i més que visuals, entre la classe obrera industrial i el món dels administratius, dels treballadors de serveis i dels funcionaris, situats en l'univers dels "colls blancs". Aquesta ha estat una realitat que, des dels moviments sindicals, no es va saber o no es va voler abordar en el seu moment, i que els faria tenir una responsabilitat en la tardana voluntat d'organitzar i impulsar l'activitat sindical entre un sector de treballadors (cada vegada més ampli) que, a priori, es considerava poc dinàmic. El cert és que en les històries del moviment obrer, el sector dels empleats públics és una parcel·la desatesa, marginal entre els protagonistes institucionals o individuals dels esdeveniments històrics més rellevants del moviment sindical català en particular i espanyol en general. Això, avui, pot ser que es manifesti de forma més evident, quan en el darrer mig segle la contractació a l'Administració pública ha crescut de forma extraordinària esperonada pel desenvolupament de l'Estat del Benestar. A partir de l'impuls donat per la Fundació Cipriano García -Arxiu Històric de la CONC, en col·laboració amb la Federació Social d'Administració Pública de CCOO de Catalunya-, un grup d'historiadors i científics socials han contribuït a pal·liar aquest gran desconeixement. I, tal vegada, s'hagi pogut donat un estímul en cercar l'espai on puguin encaixar, amb veu pròpia, la història i les experiències viscudes per aquest segment del conjunt assalariat que constitueixen els treballadors de l'Administració pública.

La Configuració de la Democràcia a Espanya
Ysàs i Solanes, Pere

Eumo : Vic, 2009
ISBN 9788497663120

Aquest llibre s'ocupa d'un procés essencial de la història contemporània espanyola, i ho fa a través dels treballs de nou reconeguts especialistes que, des de diverses perspectives disciplinàries, analitzen el paper que van tenir els principals actors polítics i socials en la configuració de la Democràcia a Espanya. A l'obra s'estudien les eleccions generals de juny de 1977 i el sistema de partits sorgit d'aquests comicis. S'hi analitzen els condicionants del procés d'elaboració i la Constitució de 1978, les similituds amb la de 1931, i l'ambigüitat en la redacció del model d'organització territorial de l'Estat. S'hi explica el paper que van jugar les organitzacions sindicals, disposades a subordinar els seus objectius més específics en benefici de la consecució i consolidació de la Democràcia, i les patronals, ben allunyades d'aquesta actitud. S'hi tracta el paper dels mitjans de comunicació i l'absència dels intel·lectuals en les estratègies de la transició. El llibre es clou amb dos articles que analitzen el paper -ben diferent, fins i tot contradictori- de dues institucions amb una influència essencial en la societat espanyola: l'Església Catòlica i les Forces Armades.

L'Antifranquisme i la crisi de la dictadura
Ysàs i Solanes, Pere

En: La transició democràtica als Països Catalans. València, Publicacions de la Universitat de València, 2005, p. 31-48
ISBN 8437062934

En la historiografia sobre la transició es troba ben assentada una línia interpretativa que considera que va ser un procés complex, iniciat precisament amb la crisi de la dictadura. Un procés ple d'incerteses i amb tres opcions inicials que comptaven amb suports polítics i socials remarcables: l'opció continuista, és a dir, la defensada per aquells que pretenien el manteniment gairebé intacte de l'ordenament franquista; l'opció reformista, amb versions diverses i variables amb el pas del temps i l'evolució del procés, sostinguda per aquells que consideraven necessàries reformes d'aquest ordenament però no la seva substitució; i l'opció rupturista, propugnada per l'oposició antifranquista, que pretenia la destrucció de la legalitat franquista, la formació d'un Govern provisional i l'obertura d'un procés constituent. Les fortaleses i febleses d'aquestes opcions acabarien condicionant els acords mínims que farien possible la convocatòria d'eleccions a Corts i, en funció dels resultats, l'elaboració posterior d'una constitució democràtica i la derogació de la legalitat franquista. La crisi de la dictadura constitueix, doncs, la primera qüestió que cal analitzar acuradament per a estudiar el procés de transició. I, en els orígens i la materialització de la crisi del règim franquista, cal dedicar una especial atenció a l'antifranquisme.

Trabajo y ciudadanía en la Europa contemporánea : el sindicalismo y la construcción de los derechos


Madrid : Fundación 1§ de Mayo, 2014 (Revista de Estudios)
ISBN 9788487527388

Al llarg de segle i mig, els principals avenços democràtics a Europa han vingut de la mà del moviment obrer en general i del sindicalisme en particular. Òbviament això ha estat així pel que fa als drets de ciutadania social, com és el cas de la universalització de l'educació o la sanitat. Però no només. En primer lloc, el combat pel reconeixement legal del sindicat i per la universalització del sufragi -inicialment masculí- va permetre que els treballadors accedissin a la condició de ciutadania política; és a dir, que poguessin participar de la presa de decisions relatives als assumptes públics i formessin part del sistema polític. Perquè cal recordar que, en origen, els règims liberals no van ser en absolut sistemes democràtics. De la mateixa manera, com posen de manifest els casos de Portugal, Espanya, Itàlia o França, en la lluita contra el feixisme i les dictadures, que no és sinó la lluita pels drets i llibertats ciutadanes, les organitzacions sindicals van ocupar un espai central. Lògicament això va molt més enllà dels drets del treball, de manera que l'acció sindical ha resultat fonamental en la construcció de la ciutadania que, al seu torn, és una categoria que fa referència a un àmbit més ampli que l'estrictament laboral. Per descomptat, quan diem que el sindicalisme ha jugat un paper essencial en la construcció de la ciutadania ens referim a un determinat tipus de sindicalisme. Un sindicalisme certament divers però que respon a una lògica de tipus general; és a dir, el sindicalisme de classe o confederal, davant els sindicats de categoria o corporatius, l'acció es constreny a l'interior de l'empresa. És en aquest sentit que des dels seus orígens les Comissions Obreres han apel·lat al sindicalisme sociopolític, en referència a una pràctica sindical de clara dimensió política. D'aquestes qüestions tracten les pàgines d'aquest llibre, que inclou amplis passatges de la història del sindicalisme europeu. Però no és exactament una història del sindicalisme, sinó més aviat com aquest ha construït Europa a través de la conquesta dels drets de ciutadania.

El Moviment obrer durant la transició democràtica al País Valencià
Santacreu Soler, Josep Maria

En: La transició democràtica als Països Catalans. València : Publicacions de la Universitat de València, 2005, p. 295-314
ISBN 9788437086804

Aquest capítol de llibre exposa i defensa tres tesis sobre el moviment obrer al País Valencià durant la transició. La primera, que el sindicalisme no va tenir exclusivament una línia d'acció centrada en les reivindicacions obreres durant la transició democràtica al País Valencià, sinó que també va assumir responsabilitats polítiques i socials. La segona, que les responsabilitats polítiques, laborals i socials assumides pels sindicats, la repressió que van patir els dirigents i militants dels Sindicats i la dinàmica negociadora oberta per la legalitat del règim van facilitar que s'hi desenvolupessin polítics destacats de l'esquerra, sobretot advocats laboralistes. Molts d'ells van aconseguir ser dirigents de partits polítics d'esquerres i diputats. I la tercera, que els Sindicats d'esquerra no van plantejar un projecte d'organització social alternativa al capitalisme liberal durant la transició com ho havien fet els sindicats d'abans de l'arribada de la dictadura de Franco el 1939 al País Valencià.

La Revolución portuguesa y su influencia en la transición española, 1961 - 1976
Sánchez Cervelló, Josep

Madrid : Nerea, 1995
ISBN 8486763843

Els esdeveniments i transformacions que va viure Portugal entre 1960 i 1976 constitueixen una fita important en la història del país veí i de la península Ibèrica, i també en el context europeu -en derrocar-se per un cop militar però sense vessament de sang la penúltima dictadura d'Europa Occidental- i mundial, per tal com es posà fi a l'imperi colonial portuguès a l'Àfrica i a l'Àsia. A l'Espanya franquista es va deixar sentir amb força la influència d'aquests esdeveniments, no tan sols per la proximitat geogràfica i les relacions de tota mena entre els dos països, sinó també per les similituds entre els dos règims (que no exclouen al mateix temps l'existència de diferències). La revolució portuguesa es va viure a Espanya amb una enorme expectació, com una estimulant referència per a una societat impacient per posar fi al llarg període de règim franquista. I el fet que el canvi de règim s'efectués a Espanya d'una manera molt diferent de la portuguesa no impedí que es desenvolupés un complex joc d'interaccions entre els dos processos. Tals són els esdeveniments i influències que estudia Josep Sánchez Cervelló, qui, després de consultar una ingent quantitat de fonts escrites i realitzar nombroses entrevistes als protagonistes d'aquells fets, aporta amb aquest llibre el primer estudi documentat i complet sobre el tema.

La Construcción de una cultura política femenina desde la legitimidad feminista durante la transición política democrática
Nash, Mary

En: Feminismos y antifeminismos : culturas políticas e identidades de género en la España del siglo XX. València : Universitat de València ; Granada : Universidad de Granada, 2011, p. 283-306
ISBN 9788437078922

En aquest capítol l'autora aborda la redefinició de la Ciutadania en clau feminista des de sectors de l'antifranquisme portadors, per tant, d'una nova cultura política bastida des d'aquesta "legitimitat feminista". Així, el capítol realitza un recorregut des de la conformació d'aquest nou Feminisme als anys seixanta en el marc dels "nous" moviments socials en oposició al franquisme i l'estat patriarcal. Per, més endavant, analitzar el fenomen de la "doble militància" i els processos de desafecció i construcció d'una cultura política en clau feminista per part de sectors de l'antifranquisme. Finalment, també aborda el procés de debat constitucional i les demandes del moviment feminista, així com aspectes relacionats amb el cos i el drets reproductius. En definitiva, l'autora conclou que el moviment de les dones fou un dels motors decisius de la lluita antifranquista per la democràcia, fet sovint menystingut per la historiografia.

El Moviment feminista durant la transició
Nash, Mary

En: La transició democràtica als Països Catalans. València : Publicacions de la Universitat de València, 2005, p. 355-365
ISBN 9788437062938

Als Països Catalans el Feminisme com a moviment plural té unes característiques diferents del moviment de molts països europeus ja que constitueix un moviment de signe polític inserit de ple en el moviment d'oposició a la dictadura franquista. A diferència d'altres països, la transició d'una dictadura a la Democràcia marcà lògicament una forta orientació política inicial del moviment, que es desenvolupà en el marc de les dinàmiques socials d'oposició a la dictadura franquista i de conquesta de la Ciutadania i de la Democràcia. El Feminisme català representà una clara resposta democràtica a la Repressió política franquista, però també dirigida de forma específica contra les dones.

La Transición de los intelectuales antifranquistas (1975 - 1982)
Muñoz, Javier

Ayer. (Madrid. Núm 81 (2011) p. 25-55)

La contribució dels intel·lectuals d'esquerres en la transició a la Democràcia ha estat objecte d'interpretacions discordants. El prestigi guanyat en la lluita contra la dictadura els atorgava una posició destacada en el procés de canvi social, però fenòmens com el qüestionament de l'intel·lectual universal, el desenvolupament del mercat cultural o la "crisi de les ideologies" van determinar la seva pròpia evolució durant aquests anys. Aquesta transició dels intel·lectuals dins de la Transició va estar marcada per una paradoxa: la Democràcia exigia el sacrifici de l'antifranquisme en nom de la reconciliació i d'una alternativa de poder de l'esquerra.

Feminismo, antifeminismo, catolicismo y anticlericalismo en la transición política a la democracia
Moreno Seco, Mónica

En: Feminismos y antifeminismos : culturas políticas e identidades de género en la España del siglo XX. València ; Granada : Universitat de Valéncia : Universidad de Granada, 2011. p. 307-332
ISBN 9788437078922

Aquest capítol analitza el procés de conformació d'una nova ciutadania democràtica femenina durant el procés de transició a la democràcia; entesa aquesta no només com un procés d'ampliació de dret i llibertats, sinó també d'eixamplament dels espais d'actuació i participació de les dones. En aquest sentit, fou el Feminisme qui aconseguí incorporar a l'agenda política del moment aquests elements per a la constitució d'aquesta ciutadania en clau femenina i igualitària. L'autora, tanmateix, assenyala que el debat polític i social en torn a aquest drets no pot dissociar-se de la controvèrsia al voltant de les relacions Església-Estat, atès que alguns aspectes que la jerarquia eclesiàstica vinculava a la moral i la família es convertiren així en terreny adobat per a la polèmica. Així mateix, l'autora qüestiona la identificació esquemàtica de feminisme amb laïcisme, tot destacant el catolicisme feminista d'esquerres i com, en definitiva, la incorporació de categories discursives feministes impregnaren tant les cultures polítiques laiques com catòliques i, principalment, les d'esquerres, alhora que generaven rebuig i resistències en determinats segments de la societat.

Cristianas por el feminismo y la democracia : catolicismo femenino y movilización en los años setenta
Moreno Seco, Mónica

Historia Social. (Alzira ; València. Núm 53 (2005) p. 137-154)

La presència de dones catòliques en el feminisme dels anys setanta i en l'oposició política a la dictadura franquista no sol ésser destacada. En el feminisme, van crear llurs pròpies associacions i s'incorporaren a mobilitzacions comunes; en el terreny polític intervingueren en el debat sobre la transició i participaren en partits com Izquierda Democrática o el PSOE. De la mateixa manera que en el feminisme històric, les catòliques de la transició dugueren a terme un paper notable en els orígens del moviment de dones i es decantaren per la defensa de l'educació femenina, en un context en què resultava molt difícil reivindicar una Ciutadania política completa per a les dones.

Movilización social y cambio político : De la crisis del franquismo a la consolidación de la democracia
Molinero Ruiz, Carme

En: Mundos de ayer. Murcia : Ediciones de la Universidad de Murcia, 2009. p. 363-386
ISBN 9788483718872

Des de la meitat de la dècada dels anys seixanta i fins l'inici dels vuitanta, la societat espanyola va viure una intensa experiència de mobilització social i política que contrasta, encara que per motius ben diferents, amb l'experimentada prèvia i posteriorment a aquells anys. La consolidació dels moviments socials en la dècada que va de mitjan anys seixanta a la mort del dictador va ser resultat del canvi i de la revitalització de la societat espanyola i, al mateix temps, agent fonamental de la crisi de la dictadura. En els últims anys de la dècada dels setanta la mobilització social, contra el que amb freqüència s'afirma, va ser igualment important: la crisi econòmica, la necessitat de conformar un nou model sindical per a la Democràcia, així com la voluntat d'exercir els drets de Ciutadania, va impulsar la mobilització encara que, en molts casos, aquesta mobilització tingués un caràcter defensiu en contrast amb allò succeït en els anys anteriors. La investigació sobre els moviments socials a Espanya està clarament inclinada cap a la primera meitat dels anys setanta, ja que el canvi d'escenari intern i internacional, com a resultat en bona mesura de les conseqüències de la crisi econòmica, va provocar que els esmentats moviments modifiquessin de forma notable les seves característiques a la segona meitat de la dècada i deixéssin de tenir el protagonisme aconseguit en els anys anteriors.

Movimientos católicos, ciudadanía y construcción de enclaves democráticos en la provincia de Albacete durante el franquismo final
Martín García, Óscar José

Ayer. (Madrid. Núm 91 (2013) p. 195-218)

Aquest article analitza el paper dels sectors catòlics de base en la creació, ampliació i dinamització d'enclavaments democràtics en un marc subdesenvolupat i rural durant els darrers anys del franquisme. En aquesta línia, estudia la participació de diversos grups cristians conciliars en l'emergència d'espais autònoms de la ingerència de l'Estat, en els quals en la primera meitat dels anys setanta es van desenvolupar hàbits i normes contraris a l'hegemonia social dels valors autoritaris imposats per la dictadura.

Entre la política, la economía y el discurso : la protesta contra la dictadura franquista en la provincia de Albacete, 1970 - 1976
Martín García, Óscar José

Historia Contemporánea. (Bilbao. Núm 36 (2008) p. 193-208)

Els anys finals del franquisme van ser testimoni de l'extensió d'una conflictivitat social ascendent que, sense aconseguir derrocar al règim, va contribuir a erosionar les bases de la dictadura i a crear les condicions polítiques en les quals va tenir lloc la transició a la democràcia. Aquest creixent cicle de protestes va ser alimentat i potenciat pel desenvolupament econòmic, els canvis socials i les reformes polítiques que van millorar el marc d'oportunitats i expectatives per a la mobilització sociopolítica. Però el creixement de la contestació durant els anys setanta, que es va estendre també a zones abans passives com la província d'Albacete, no va ser únicament el resultat automàtic de les noves oportunitats per a la lluita despreses del devenir social i polític del període. A partir de l'estudi del cas albacetenc, s'observa com, juntament a les condicions estructurals i organitzatives que van facilitar l'augment de la protesta, van interactuar les definicions col·lectives, construides socialment en la quotidianitat de la societat civil, que van justificar i dotar de significació a l'acció contra el règim autoritari. Sota aquesta perspectiva, encara que la historiografia del període s'ha centrat en la mobilització dels col·lectius obrers dels centres industrials i en els seus repertoris d'organització,el cas d'Albacete és interessant per a acostar-se als silenciosos processos de micromobilització en els què va adquirir sentit i es va ventilar la legitimació de la protesta antifranquista.

Por surcos y calles : movilización social e identidades en Galicia y País Vasco (1968 - 1980)
Lanero Táboas, Daniel

Madrid : Los Libros de Catarata, 2013
ISBN 9788483198445

Fa ja cert temps que la investigació històrica ha demostrat que, finalitzat el franquisme, la implantació d'un règim democràtic a Espanya va ser quelcom més que un pacte entre elits polítiques. Diversos sectors de la societat espanyola, amb la seva pressió 'des de baix', van tenir un paper determinant en l'obertura del sistema polític. Aquests col·lectius socials (dones, treballadors, estudiants i veïns) no van actuar sols en l'àmbit urbà. Aquest llibre estudia el Món rural del final del franquisme i la transició atenent a la intensa politització i les diverses manifestacions de Conflictivitat social que aquest va experimentar. Actors, moviments socials, discursos i pràctiques polítiques (noves i velles) interactuaren entre sí i es van relacionar al seu torn amb el procés de canvi estructural de l'Espanya rural de 1960 en endavant. L'obra s'endinsa també en la transformació de les imatges i els discrusos sobre el camperolat i la ruralitat durant aquest mateix període, en la seva capacitat per a sostenir identitats nacionals reinventades o en la seva funcionalitat política, i posa de manifest la necessitat d'estudiar (sota nous enfocaments) la relació entre món urbà i rural durant aquesta etapa.

La Sociedad española en la Transición : los movimientos sociales en el proceso democratizador


Madrid : Biblioteca Nueva, 2011
ISBN 9788499402116

En aquesta obra participen vint-i-vuit investigadors, de diferents uninversitats espanyoles i estrangeres, que abarquen els principals aspectes que contribueixen a explicar el paper de la societat en la transició democràtica i de la seva articulació a través de diferents col·lectius. El llibre està organitzat en quatre parts que agrupen de forma equilibrada els diferents capítols que el composen. Una primera secció recull reflexions de caràcter general sobre el paper de la societat i dels moviments socials en la democratització espanyola, així com l'anàlisi d'allò succeït en altres països que experimentaren també processos de transició. En una segona part s'inclouen els estudis sobre les organitzacions de treballadors i d'empresaris, prestant atenció -en el cas del moviment obrer tant a una visió de conjunt com a cada una de les principals tendències. El tercer bloc està dedicat als denominats "nous moviments socials", amb aproximació a les associacions de veïns, els estudiants, l'Església, les dones, els pacifistes i els marginats. Finalment, el volum conclou amb una sèrie d'estudis dedicats a les característiques que defineixen la situació en comunitats autònomes com Catalunya, el País Basc, Andalusia, Astúries, Castella-La Manxa i Múrcia.

El Movimiento sindical en España : transición democrática, regionalismo, modernización económica
Köhler, Holm-Detlev

Madrid : Fundamentos, 1995
ISBN 8424506855

Es tracta d'una reconstrucció crítica de la teoria de la transició, amb la voluntat d'evitar el "reduccionisme politicista". Köhler caracteritza el final del franquisme com la crisi d'un "règim d'acumulació específic", però subratlla que això no hauria estat factor suficient per a la democratització: la convergència del moviment obrer, les reivindicacions nacionals, el moviment estudiantil i altres mobilitzacions ciutadanes són el que força el canvi democràtic. Considera, a més, la força i les formes d'oposició del moviment obrer com a factors específics de la transició espanyola. Efectivament, el moviment obrer hauria estat la punta de llança de l'oposició rupturista, però també els seus límits (concentració fabril, avantguardisme, instrumentalització partidista, divisions) marcarien en part els del moviment popular. Un cop s'imposa la reforma de Suárez, el moviment obrer perd el seu paper i se subordina a la política institucional; això representa un seguit de cessions, alhora que els Sindicats esdevenen més un mecanisme de representació que no pas d'organització d'interessos. Això es tradueix en un afebliment durant els anys vuitanta. L'obra inclou també una ullada sobre els casos d'Euskadi i Andalusia, subratllant la necessitat d'evitar enfocaments molt uniformistes sobre el moviment obrer.

La Transición en "Cuadernos de Ruedo Ibérico"
Díaz, Xavier

Madrid : Backlist, 2011

Aquesta obra reuneix una selecció d'articles publicats a la revista Cuadernos de Ruedo Ibérico entre 1965 i 1979, tot oferint una lectura crítica del procés de transició a la Democràcia que posa l'accent en els límits del procés. El compilador realitza un contextualització dels treballs reunits, que comencen amb una revisió crítica de la política de "reconciliación nacional" seguit d'altres dedicats als condicionaments polítics i socials i els canvis econòmics en la "nova Espanya" de finals dels seixanta, conjuntament amb l'anàlisi de l'emergència de "l'esquerra revolucionària". També hi trobem des d'articles consagrats a les tensions als moviments unitaris i al paper de la mobilització popular en les estratègies de canvi polític, fins a d'altres que mostren la crítica llibertària de la Democràcia parlamentària o una valoració dels resultats del referèndum constitucional del 78.

Caminos de democracia : ciudadanías y culturas democráticas en el siglo XX


Granada : Comares, 2014 (Historia : Comares)
ISBN 9788490451885

Democràcia i ciutadania són conceptes que actualment necessiten carregar-se de contingut social, cada vegada amb més urgència. Però són fonamentalment conceptes històrics, el significat dels quals s'ha anat redefinint en diferents contextos, incorporant components socials i progressivament igualitaris aportats per diferents cultures polítiques. Aquest llibre posa l'èmfasi en la reflexió sobre la construcció històrica de la ciutadania, i aprofundeix en la seva evolució i les seves relacions amb el desenvolupament de les diverses cultures democràtiques. En aquest sentit, aquesta obra pretén fer una nova i suggeridora contribució a aquests debats, des de perspectives temàtiques i teòriques interessants: perspectives de classe, de gènere i de nació que emmarquen el significat de la democràcia com a democràcia social, així com el de la ciutadania social, de la ciutadania igualitària, de l'aprenentatge i de les pràctiques de ciutadania, i en definitiva, de l'aportació de diferents cultures democràtiques al desenvolupament d'aquest concepte. Des d'aquest objectiu global, els apartats temàtics que estructuren i emmarquen els seus capítols incorporen la pluralitat d'enfocaments que aporten la història política, la història social, la història cultural, la història del moviment obrer, o la història de les dones i de gènere, a qüestions específiques relatives a la ciutadania, les cultures democràtiques i, en definitiva, a la democràcia com a producte històric fonamental de les societats contemporànies.