Amistades peligrosas : la izquierda y los nacionalismos catalanes y vascos (1975 - 2008)
Quiroga Fernández de Soto, Alejandro

Historia y Política. (Madrid. Núm 20 (2008) p. 97-127)

L'article analitza la relació de l'esquerra d'àmbit estatal amb els nacionalismes perifèrics des de la mort de Franco fins el final de la primera legislatura de José Luis Rodríguez Zapatero. Es sosté aquí que, juntament a interessos electorals, la clau per entendre la relació entre l'esquerra i els nacionalismes català i basc es troba en la fragmentada i canviant idea que els partits d'esquerra tenen de la nació espanyola i de l'arquitectura de l'Estat. El reconeixement del PSOE i del PCE del dret d'autodeterminació dels pobles d'Espanya durant els últims anys del franquisme va donar pas posteriorment a tota una gamma de postures, que van des del federalisme asimètric fins a la defensa de l'actual sistema autonòmic recollida en la Constitució de 1978. En aquest article s'analitza com aquestes diferents tendències competeixen entre si, a la vegada que s'interrelacionen amb els nacionalismes perifèrics a l'hora de crear pactes i aliançes. A les conclusions s'assenyala la importància d'una mitologia nacionalista i d'una memòria històrica compartida en el cas de Catalunya i el País Basc i dels problemes que ha suposat per a l'esquerra la seva incapacitat a l'hora de renovar els símbols, els rituals i la memòria del nacionalisme espanyol progressista.

¿Democracia desde abajo? : Violencia y no violencia en la controversia sobre la central nuclear de Lemóniz
López Romo, Raúl

Historia, Trabajo y Sociedad. (Madrid. Núm 2 (2011) p. 91-117)

En aquest article s'ofereix, primer, una síntesi d'alguns debats teòrics sobre l'acció col·lectiva, segon, una discussió del concepte de nous moviments socials i, tercer, un estudi de cas sobre la interacció d'accions violentes i no violentes en relació amb la controvèrsia nuclear a Euskadi. Aquest darrer tema facilita una via per a tocar camps d'anàlisi com la rellevància de la participació dels moviments socials en la transició espanyola, les complexes relacions entre conflictivitat social i violència política i el paper de la societat civil en els processos de democratització.

Por surcos y calles : movilización social e identidades en Galicia y País Vasco (1968 - 1980)
Lanero Táboas, Daniel

Madrid : Los Libros de Catarata, 2013
ISBN 9788483198445

Fa ja cert temps que la investigació històrica ha demostrat que, finalitzat el franquisme, la implantació d'un règim democràtic a Espanya va ser quelcom més que un pacte entre elits polítiques. Diversos sectors de la societat espanyola, amb la seva pressió 'des de baix', van tenir un paper determinant en l'obertura del sistema polític. Aquests col·lectius socials (dones, treballadors, estudiants i veïns) no van actuar sols en l'àmbit urbà. Aquest llibre estudia el Món rural del final del franquisme i la transició atenent a la intensa politització i les diverses manifestacions de Conflictivitat social que aquest va experimentar. Actors, moviments socials, discursos i pràctiques polítiques (noves i velles) interactuaren entre sí i es van relacionar al seu torn amb el procés de canvi estructural de l'Espanya rural de 1960 en endavant. L'obra s'endinsa també en la transformació de les imatges i els discrusos sobre el camperolat i la ruralitat durant aquest mateix període, en la seva capacitat per a sostenir identitats nacionals reinventades o en la seva funcionalitat política, i posa de manifest la necessitat d'estudiar (sota nous enfocaments) la relació entre món urbà i rural durant aquesta etapa.

Antinucleares y nacionalistas : conflictividad socioambiental en el País Vasco y la Galicia rurales de la Transición
Lanero Táboas, Daniel

Historia Contemporánea. (Bilbao. Núm 43 (2011) p. 749-778)

En aquest article s'aprofundeix en la interacció entre societat rural i organitzacions polítiques i sindicals nacionalistes a Galícia i al País Basc. Així, hom se centra en un tipus específic de conflictivitat (l'ambiental) i en la mobilització social sorgida al seu entorn. Com a cas d'estudi es prenen les lluites contra els projectes de les centrals nuclears al nord de Lugo (Regodela-Xove) i la costa basca (Deba i Lemóniz). Es tracta d'analitzar, entre altres coses, si les forces polítiques i Sindicats nacionalistes intentaren introduir-se políticament al Món rural amb un discurs ecologista a través d'aquest tipus de conflictes i, a partir d'aquí, discernir com es bastí socialment la protesta i com evolucionà el propi moviment social.

El Movimiento obrero en Vizcaya, 1967 - 1977 : ideología, organización y conflictividad
Ibarra Güell, Pedro

Bilbao : Universidad del País Vasco, 1987
ISBN 8475850820

En aquesta obra l'autor realitza un ampli repàs de la trajectòria del moviment obrer a Biscaia entre 1967, any en el qual es declara l'estat d'excepció, i 1977, quan la conflictivitat assoleix unes quotes inusitades. El llibre es troba dividit en deu capítols. El primer realitza una aproximació al marc històric i als antecedents immediats del "nou" moviment obrer a la primera meitat dels anys seixanta. Un segon abasta el període entre 1967 i 1969, moment de crisi i recomposició del moviment obrer a la província. El tercer aprofundeix en la relació entre nacionalisme i moviment obrer, amb el rerefons dels processos de Burgos de desembre de 1970. El quart analitza la representativitat del moviment obrer a través de les eleccions sindicals de 1971. El cinquè, en canvi, abasta el trienni 1971-1973. Realitza un succint repàs a les organitzacions obreres i els conflictes en allò que l'autor anomena una fase de transició. El sisè analitza el moviment obrer l'any 1974, any en el què recupera el seu protagonisme. El setè es troba consagrat a la conflictivitat el mateix any. El vuitè analitza les eleccions sindicals, així com la conflictivitat laboral, l'any 1975. El novè analitza la conjuntura crítica entre gener de 1976 i maig de 1977, tot incidint en les estratègies de les distintes organitzacions. Finalment, el darrer capítol abasta la mateix conjuntura, tanmateix des de la perspectiva i analitzant les tendències de "l'altre" moviment obrer, és a dir, l'organització assembleària directa dels treballadors i el seu declivi.

La Reconstrucción del movimiento obrero en el País Vasco tras la autarquía franquista
Garmendia Urdangarín, José María

Historia Contemporánea. (Bilbao. Núm 13-14 (1996) p. 391-412)

Aquest article forma part d'un treball d'investigació de més abast, que intenta cobrir la trajectòria del moviment obrer al País Basc al llarg de la dictadura franquista. En aquestes pàgines s'abordarà només un període i un tema: els inicis del desarrollismo-i l'anomenada liberalització política- i el sorgiment d'una nova dinàmica en el moviment obrer, respectivament. La perspectiva de la investigació fuig de la tradicional imatge piramidal avantguarda-treballadors per intentar analitzar l'estructura interna de la dinàmica autònoma d'aquests darrers. D'aquí que, malgrat que s'hagin consultat les fonts procedents de les forces clandestines, es presti un interès especial a d'altres com les orals, les memòries d'alguns dirigents de l'època -que operaven in situ, no des de l'Exili- i les procedents del propi aparell franquista, l'arxiu del Govern Civil de Bizkaia, per exemple.

El Nacionalismo vasco radical ante la transición española
Fernández Soldevilla , Gaizka

Historia del Presente. (Bilbao. Núm 35 (2007) p. 817-844)

L'objecte d'estudi d'aquest article és l'evolució del nacionalisme basc radical durant el final de la dictadura franquista i la fase inicial de la Transició. És a dir, des de l'any 1974 fins a les primeres eleccions generals del juny de 1977. Es pretenen explicar els motius que portaren a la divisió d'ETA en dues faccions el 1974 i les conseqüències que això comportà. També donar una visió general dels principals partits i organitzacions abertzales a l'esquerra del PNB, els seus orígens i ideologia. Es tracta d'exposar les diferents estratègies que aquests grups van adoptar davant del repte del canvi polític a Espanya i les iniciatives que uns i altres van intentar dur a terme. En aquest sentit, es pretén explicar la importància que les eleccions de 1977 van tenir per a les forces nacionalistes, quin va ser el seu punt de vista sobre la convocatòria i sobre les diferents alternatives que es van presentar. S'aprofundeix especialment en el cas de les dues organitzacions més importants en aquell moment: EIA i ETAm. Finalment, s'intenta aclarir com la decisió de participar o no, i els resultats electorals de cada força, provocaren que el nacionalisme basc patís un procés de crisi i divisió, com es va desenvolupar tal procés, i quina importància va tenir en la creació de dos projectes polítics oposats i irreconciliables, com serien Herri Batasuna (HB) i Euskadiko Ezkerra (EE).

A Lomos de un tigre : ETA, la "izquierda abertzale" y el proceso de democratización
Fernández Soldevilla , Gaizka

Historia del Presente. (Madrid, Núm 19 (2012) p. 23-38)

El 1974 ETA es va dividir en dues organitzacions rivals. ETA(m) va pretendre inhibir-se de la política i centrar-se en el Terrorisme. ETA(pm) va optar per formar un nou partit polític, EIA. Les eleccions de 1977 va ser una repte per al nacionalisme radical basc, que va adoptar estratègies divergents. ANV, ESB, ESEI i EIA van decidir participar, aquest darrer en el si de la candidatura d'Euskadiko Ezkerra; ETA(m), EHAS y LAIA van apostar pel boicot. EE va obtenir dos parlamentaris i va apostar per la via institucional. L'alta participació va obligar ETA(m) a canviar de plans. Es va quedar amb la major part de l'herència d'ETA i, quan HASI, LAIA, ANV i ESB van formar Herri Batasuna, ETA(m) va prendre'n el control.

Entre partido y sindicato : Eusko Langileen Alkartasuna-Solidaridad de Trabajadores Vascos (Movimiento Socialista de Euskadi, 1969 - 1976)
Estornés Zubizarreta, Idoia

Historia Contemporánea. (Bilbao. Núm 41 (2010) p. 509-542)

Enfront de la Unió General de Treballadors formada majoritàriament per immigrants d'altres indrets d'Espanya, el Partit Nacionalista Basc creà el 1911 el seu propi sindicat. Durant el franquisme, l'ELA-STV deixa de fer distincions basades en l'origen; trenca amb la direcció exterior i s'autodenomina Moviment Socialista d'Euskadi. Amb el restabliment de la Democràcia, emergeix com el principal sindicat basc, malgrat que fracassa com a organitzador d'un partit polític propi.

"Abandonando la casa del padre : Eusko Langileen Alkartasuna-Solidaridad de Trabajadores Vascos (movimiento socialista de Euskadi, 1964 - 1969)
Estornés Zubizarreta, Idoia

Historia Contemporánea. (Bilbao. Núm 40 (2010) p. 127-159)

1911: el Partit Nacionalista Basc crea el seu propi sindicat enfront de la Unió General de Treballadors formada principalment per immigrants d'altres indrets d'Espanya. Durant el franquisme, l'ELA-STV ja no realitza distincions basades en l'origen; trenca amb la direcció exterior, adopta el Marxisme i s'autodenomina, amb la perspectiva de formar un partit polític propi, Moviment Socialista d'Euskadi.

Comunismo y nacionalismo en la Transición (PCE y partidos comunistas de nacionalidad)
Elorza Domínguez, Antonio

En: Los partidos en la Transición : Las organizaciones políticas en la construcción de la democracia española / Rafael Quirosa-Cheyrouze Muñoz (coord.). Madrid : Biblioteca Nueva, 2013. p. 235-247
ISBN 9788499406299

Segons l'autor, els "partits comunistes de nacionalitat" van ser l'indicador més sensible de les tensions internes del moviment comunista espanyol i el detonant de la seva entrada en crisi irreversible, primer a Catalunya i després a Euskadi. Expressaven alhora la incompatibilitat per mantenir en un mateix marc organitzatiu corrents tan distants entre si en els àmbits generacional, sociològic i doctrinal. L'autor considera que, si a això s'afegeix la incidència de variables externes com la crisi econòmica, la constant pressió del PCUS i la suposada contradicció interna d'uns partits amb vocació de ser nacionals i de classe però que en realitat no ho aconseguiren, encara és més comprensible el desenllaç.

La Precipitación del cambio político (1974 - 1977) : Una mirada desde el País Vasco
Casanellas Peñalver, Pau

Historia Social. (Alzira ; València. Núm 73 (2012) p. 101-121)

L'article analitza la situació basca durant el tardofranquisme i l'inici de la transició des del paradigma segons el qual l'activitat de l'oposició resultà essencial en la precipitació de la crisi terminal del règim. En aquest sentit, l'article abasta la consolidació i extensió dels conflictes socials que a la dècada dels setanta obriren importants esquerdes al règim i que tingueren especial transcendència, entre d'altres indrets, al País Basc. Continua amb allò que s'ha anomenat la "conquesta del carrer" per part de l'oposició i el conseqüent avortament de qualsevol continuïtat d'un "franquisme sense Franco" que s'inicià amb la caiguda del govern Arias Navarro i en què la conflictivitat a Euskadi va tenir un pes important. Finalment, els autors conclouen que l'elevat grau de mobilització al País Basc no pot ser pres com a representatiu del conjunt de territoris de l'Estat. Tanmateix, resulta clau entendre la intensitat i contribució del conflicte basc - que polititzà amplis sectors socials- en la conquesta de la Democràcia, primer en l'extensió dels conflictes laborals de solidaritat i les mobilitzacions contra el processament en consells de guerra de militants armats. Ja durant la transició, l'explosió d'una conflictivitat que sovint presentava un grau de radicalitat que el règim era incapaç d'assimilar va fer evident la inviabilitat del projecte continuista del govern Arias.

Radicalismo y nueva imagen del socialismo en los años setenta : el caso vasco
Andrea, Miccichè

Historia del Presente. (Madrid. Núm 19 (2012) p. 9-22)

En els darrers anys de la dictadura van aparèixer molts partits d'esquerra que competien pel mateix espai polític. En el context d'un debat ideològic radicalitzat, el PSOE va renovar el seu discurs polític, tot recuperant la referència al marxisme i assimilant les reivindicacions de les comunitats nacionalistes. Aquest article analitza el cas del socialisme basc, que va ser exemplar en aquest sentit.

La Línea vasquista y la reconstrucción del PSOE en el País Vasco, 1971 - 1979
Andrea, Miccichè

Historia del Presente. (Madrid. Núm 26 (2015) p. 77-91)

Malgrat la relativa fortalesa del PSOE a Biscaia en la clandestinitat, clau en la renovació del socialisme espanyol dels anys seixanta, durant la transició es va imposar una nova línia "basquista" impulsada per una sèrie de dirigents guipuscoans. L'establiment d'aquesta orientació política és objecte d'anàlisi del present article que abasta el tardofranquisme i els primers quatre anys de la transició.