¿Una Sociedad pasiva? Actitudes, activismo y conflictividad social en el franquismo tardío
Ysàs i Solanes, Pere

Ayer. (Madrid. Núm 68 (2007) p. 31-57)

Determinades visions i interpretacions del tardofranquisme han establert que la societat espanyola va acceptar passivament el règim dictatorial, fins al punt que això ha esdevingut un toposrecurrent. D'acord amb aquesta tesi, el franquisme ?definitivament consolidat i admès internacionalment al llarg de la primera meitat de la dècada de 1950? persistí en una societat que gaudia dels beneficis del desenvolupament econòmic i que assistia com a mera espectadora al canvi polític que es materialitzà a la segona meitat dels anys setanta. Sens dubte, un estudi més minuciós de la societat espanyola des de l'inici de la dècada de 1960 fins a la segona meitat dels setanta troba que aquesta passivitat política coexistí amb una notable Conflictivitat social ?en especial obrera i estudiantil i, de manera una mica més tardana, també ciutadana i veïnal? i amb freqüents manifestacions crítiques amb la dictadura, en un marc de creixent suport opositor malgrat la pressió dissuasiva del formidable aparell repressiu franquista. Aquest article explica els fonaments, les característiques i els efectes d'un conjunt de fenòmens que no solament desmenten la imatge d'una societat passiva, sinó que tingueren un paper molt rellevant en la vida sociopolítica dels tres darrers lustres de la dictadura.

Treball, treballadors i sindicalisme en l'administració pública a Catalunya
Ysàs i Solanes, Pere

Barcelona : CCOO : Columna, 1998
ISBN 8483005964

En el discurs historiogràfic i també en el discurs sindical els treballadors públics han estat caracteritzats per la seva manca de dinamisme reivindicatiu i la baixa conflictivitat dels seus moviments laborals. Sovint això ha estat argumentat apel·lant a les dependències i submissions dels empleats públics respecte de les conjuntures polítiques que han travessat les Administracions públiques a cada moment des del passat segle XIX. Ara bé, la confirmació que les coses hagin anat de tal forma no contradiu la constatació que tant el discurs historiogràfic -acadèmic o extraacadèmic- com el mateix discurs sindical han mostrat febleses i insuficiències per aconseguir integrar aquest sector de treballadors dins el marc interpretatiu de la història del moviment obrer, amb les seves particularitats i els aspectes que hagin pogut compartir amb el conjunt assalariat. Es podria fins i tot pensar que aquesta situació hagi pogut ser el producte d'una certa obsessió per part d'alguns historiadors pel món de les "granotes blaves", del qual habitualment s'ha ressaltat -de vegades amb més motius que d'altres- el seu caràcter combatiu i d'avantguarda. El cert és que han existit diferències visuals, i més que visuals, entre la classe obrera industrial i el món dels administratius, dels treballadors de serveis i dels funcionaris, situats en l'univers dels "colls blancs". Aquesta ha estat una realitat que, des dels moviments sindicals, no es va saber o no es va voler abordar en el seu moment, i que els faria tenir una responsabilitat en la tardana voluntat d'organitzar i impulsar l'activitat sindical entre un sector de treballadors (cada vegada més ampli) que, a priori, es considerava poc dinàmic. El cert és que en les històries del moviment obrer, el sector dels empleats públics és una parcel·la desatesa, marginal entre els protagonistes institucionals o individuals dels esdeveniments històrics més rellevants del moviment sindical català en particular i espanyol en general. Això, avui, pot ser que es manifesti de forma més evident, quan en el darrer mig segle la contractació a l'Administració pública ha crescut de forma extraordinària esperonada pel desenvolupament de l'Estat del Benestar. A partir de l'impuls donat per la Fundació Cipriano García -Arxiu Històric de la CONC, en col·laboració amb la Federació Social d'Administració Pública de CCOO de Catalunya-, un grup d'historiadors i científics socials han contribuït a pal·liar aquest gran desconeixement. I, tal vegada, s'hagi pogut donat un estímul en cercar l'espai on puguin encaixar, amb veu pròpia, la història i les experiències viscudes per aquest segment del conjunt assalariat que constitueixen els treballadors de l'Administració pública.

La Imposible "paz social" el movimiento obrero y la dictadura
Ysàs i Solanes, Pere

Historia del presente. (Madrid. Núm 9 (2007) p. 7-26)

La dictadura franquista es va proposar crear un "nou ordre" radicalment incompatible amb les organitzacions obreres independents, amb la Conflictivitat social i amb qualsevol forma d'oposició política. La sagnant Repressió desencadenada des de l'inici de la insurrecció antirepublicana primer, i el formidable aparell coercitiu desplegat després, van permetre que el franquisme proclamés la desaparició a Espanya de la lluita de classes. Tot i això, l'objectiu màxim plantejat es va revelar inabastable; protestes i organitzacions obreres, tot i que limitades les primeres i dèbils les segones, van reaparèixer a mitjan dècada de 1940, quan la derrota dels feixismes va estimular les expectatives d'un possible final de la dictadura espanyola. Accions obreres col·lectives de protesta i de reivindicació reaparegueren de nou des de 1951, amb alguns episodis de notable impacte i, des d'inicis dels seixanta, la conflictivitat esperonada per un activisme articulat fonamentalment per Comissions Obreres va créixer i es va diversificar, tot trencant continuadament la "pau social" franquista. Els successius intents realitzats des de les institucions dictatorials tant per "canalitzar" el conflicte obrer dins l'ordenament legal com per revitalitzar l'OSE van acabar fracassant, fet que no deixava altre remei que la Repressió, cada cop més incapaç, del franquisme, en un intent infructuós d'assegurar l'ordre. La conflictivitat obrera dels anys 60 i 70 va provocar una profunda erosió al règim i va contribuir decisivament a configurar l'escenari que va fer possible la transició a la democràcia.

Romper el consenso : la izquierda radical en la transición (1975 - 1982)
Wilhelmi Casanova, Gonzalo

Madrid : Siglo XXI, 2016
ISBN 9788432317989

Malgrat que Franco morí al llit el 20 de novembre de 1975, el franquisme va morir al carrer: la mobilització a fàbriques, barris, universitats i carrers, impulsada pel Partit Comunista d'Espanya i per l'esquerra revolucionària; els diferents corrents marxistes, llibertaris, defensors de l'autonomia obrera i cristians anticapitalistes foren els que posaren la làpida damunt del dictador. Les organitzacions anticapitalistes van desenvolupar un paper decisiu en l'evolució dels moviments socials, des dels més forts com l'obrer, el veïnal, l'estudiantil, el feminista i el pacifista; fins als més petits com el d'alliberament homosexual, el de minusvàlids, l'ecologista o el dels presos comuns. En llur constitució defensaren diferents projectes polítics amb elements comuns, com la defensa d'una Ruptura amb la dictadura, la reducció de la pobresa i de les desigualtats, el final de la subordinació de les dones als homes, una sortida a la crisi que alleugés l'atur per mitjà de la creació d'ocupació i l'establiment d'una estructura territorial respectuosa amb les diferents identitats nacionals presents a Espanya. L'obra exposa la història dels milers d'homes i de dones que s'enfrontaren a la tortura, la presó o àdhuc la mort per a acabar amb la dictadura. Milers de militants que van intentar una altra transició diferent a la que finalment s'imposà i desembocà en una Democràcia similar a la dels països de l'entorn.

Historia de la UGT : la reconstrucción del sindicalismo en democracia, 1976 - 1994
Vega, Rubén

Madrid : Siglo XXI, 2011 (Volumen VI de la història de la UGT)
ISBN 9788432313844

La UGT recobrà en la Transició el paper de central majoritària que havia desenvolupat en el passat. Per tal de reconquerir aquesta centralitat hagué d'afirmar-se davant de noves opcions sorgides en el moviment obrer antifranquista, especialment CC.OO. Les seves sòlides arrels històriques, els seus vincles internacionals, l'estreta relació amb el PSOE i la defensa d'una proposta sindical moderada li permeteren obrir-se pas amb èxit des de la seva dèbil situació de partida. L'accés del PSOE al govern generà, paradoxalment, una nova situació de conflicte, fins al punt de desembocar en el trencament del model històric de relacions entre partit i sindicat propi de la Socialdemocràcia. El traumàtic camí d'afirmació de l'autonomia sindical trobarà la seva fita fonamental en la vaga general del 14 de desembre de 1988. Acabat aquest recorregut, la UGT ha mantingut la seva condició de central majoritària i la seva definició socialista. Caracteritzar els canvis que això ha exigit i les bases en què tot plegat s'assenta constitueix un dels propòsits d'aquest volum#.

El Movimiento de las comisiones obreras : el desafío obrero a la dictadura
Tébar Hurtado, Javier

En: "Resistencia ordinaria" : La militancia y el antifranquismo catalán ante el Tribunal de Orden Público (1963 - 1977). València : Publicacions de la Universitat de València, 2012, p. 107-122
ISBN 9788437090146

Els orígens de la seva aparició en diferents indrets, la projecció del seu abast més enllà de l'àmbit local, així com el caràcter flexible de la forma de protesta impulsada pel moviment de les Comissions Obreres, constituïren una novetat en el desafiament polític al règim franquista. Que això fos així depengué tant del tipus de reivindicacions que defensaren, a partir de la combinació de peticions laborals concretes i explícites demandes polítiques, com de les pròpies característiques del repertori de l'acció col·lectiva que adoptarien ben aviat, actuant tant en l'àmbit legal com en el terreny de la il·legalitat franquista. La persecució de les activitats identificades com un moviment social com el de les Comissions, sorgides i consolidades des de principis dels anys seixanta en diferents regions espanyoles, va acabar constituint per a les autoritats de la Dictadura un dels seus principals objectius per mantenir allò que conceptuaven com a "ordre públic". No en va, al llarg d'aquella etapa del seu recorregut històric, les Comissions Obreres van tenir un destacat protagonisme en l'ampliació i l'enfortiment de la resistència opositora a què va haver d'enfrontar-se la Dictadura durant els últims lustres de la seva existència.

El Moviment obrer durant la transició democràtica al País Valencià
Santacreu Soler, Josep Maria

En: La transició democràtica als Països Catalans. València : Publicacions de la Universitat de València, 2005, p. 295-314
ISBN 9788437086804

Aquest capítol de llibre exposa i defensa tres tesis sobre el moviment obrer al País Valencià durant la transició. La primera, que el sindicalisme no va tenir exclusivament una línia d'acció centrada en les reivindicacions obreres durant la transició democràtica al País Valencià, sinó que també va assumir responsabilitats polítiques i socials. La segona, que les responsabilitats polítiques, laborals i socials assumides pels sindicats, la repressió que van patir els dirigents i militants dels Sindicats i la dinàmica negociadora oberta per la legalitat del règim van facilitar que s'hi desenvolupessin polítics destacats de l'esquerra, sobretot advocats laboralistes. Molts d'ells van aconseguir ser dirigents de partits polítics d'esquerres i diputats. I la tercera, que els Sindicats d'esquerra no van plantejar un projecte d'organització social alternativa al capitalisme liberal durant la transició com ho havien fet els sindicats d'abans de l'arribada de la dictadura de Franco el 1939 al País Valencià.

L'Últim esclat : Esquerra revolucionària, moviment obrer i canvi polític a Catalunya (1975 - 1979)
Sans Molas, Joel

Bellaterra : Universitat Autònoma de Barcelona, 2012

El present treball analitza les organitzacions de l'esquerra revolucionària en el context de la transició a Catalunya, entre la mort del dictador el 1975 i les primeres eleccions municipals de 1979. Emmarcat com un fenomen europeu, l'autor tracta la gènesi, consolidació i relació amb el moviment obrer d'organitzacions com ara el PCE(i) (més endavant PTE), l'MCE, la LCR o la OICE. En un segon apartat, analitza la praxi d'aquestes organitzacions en la conjuntura política d'ofensiva per part de l'oposició antifranquista que tingué lloc entre finals de 1975 i 1976, abastant així el seu paper en esdeveniments cabdals com ara la vaga del Baix Llobregat o la de Sabadell. Seguidament, també inscriu l'acció d'aquests grups en la nova conjuntura oberta el 1977, en què els sectors reformistes del règim semblen prendre la iniciativa en el procés de canvi polític. Finalment, analitza la posició d'aquesta constel·lació d'opcions polítiques enfront del nou marc democràtic i l'era dels pactes socials, que comportà la seva crisi.

L'Organització d'Esquerra Comunista en el moviment obrer : les Plataformes i Comissions Obreres Anticapitalistes (1971 - 1977)
Sans Molas, Joel

En: VIII Encuentro de Investigadores del Franquismo (CD-ROM). Barcelona : Centre d'Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica : Fundació Cipriano García, 2013.
ISBN 9788469586549

En els moments del canvi de dècada dels anys 60 als 70 es va viure l'aparició de diferents projectes polítics a l'esquerra del PSUC que plantejaven una alternativa revolucionària. Respecte del moviment obrer, hom va trobar-se amb la problemàtica de com afrontar el predomini del PSUC dins de Comissions Obreres i la seva política moderada que no compartien. Les organitzacions van seguir diversos camins. Algunes organitzacions van sortir de CCOO per crear projectes propis. Aquesta comunicació s'apropa a la política envers el moviment obrer dels Círculos Obreros Comunistas (COC) i l'Organització d'Esquerra Comunista (OEC o OIC en les sigles en castellà, més conegudes), escassament estudiada. L'OIC va ser una organització de l'esquerra revolucionària formada el 1974 a partir dels COC i que va involucrar-se intensament en les lluites obreres. L'especificitat d'aquestes organitzacions és que van potenciar uns espais obrers alternatius a les CCOO, de caràcter no sindical i que unien les reivindicacions laborals i una política anticapitalista: les Plataformes o Comissions Obreres d'Empresa.

Historia de Comisiones Obreras (1958 - 1988)
Ruíz González, David

Madrid : Siglo XXI, 1994.
ISBN 843230817X

Els autors que han desenvolupat la tasca d'escriure aquesta història de les Comissions Obreres han acotat dues dates per tal d'emmarcar la trajectòria seguida per l'organització: la decisiva, com a punt de partida, de la promulgació de la Ley de Convenios Colectivos d'abril de 1958 i la no menys significativa de la vaga general de 1988. Els investigadors s'han enfrontat a considerables dificultats en la seua tasca de recerca de les fonts escrites i orals dintre del propi sindicat, dificultats que s'han accentuat a l'hora de dirigir la investigació cap els inaccessibles documents de procedència governamental L'obra arrenca amb les obligades referències al Sindicato Vertical i l'evolució laboral experimentada des de la Guerra Civil fins 1958, per continuar amb l'estudi de les Comissions en les diverses regions: Catalunya, Euskadi, Astúries, en primer lloc, per continuar amb Madrid, el País Valencià, Andalusia, Aragó i Galícia. Les dos Castelles i Extremadura, allà on s'erigiren alguns nuclis industrials, així com a les Illes Balears, per el significat que en aquestes va tenir la incorporació de l'hostaleria al sindicalisme de classe de les Comissions, són objecte també de pertinents estudis. L'absència de fonts documentals solvents impedeix tractar altres àrees: les Canàries, Múrcia, Cantàbria i La Rioja. Aquest és, doncs, un intent de reunir en un volum el primer relat raonat i crític sobre l'herència i l'activitat de Comissions Obreres. Aquesta contribució posseïx, per aquest motiu, un valor historiogràfic indubtable: es tracta d'una introducció històrica en la què lògicament predomina la narració, la reconstrucció dels fets, superant així les obligades etapes hagiogràfiques de les publicacions militants i commemoratives. Les autores i autors que han contribuït amb els seus treballs a donar cos a aquest volum són especialistes en la història social i política del període corresponent de l'Espanya Contemporània, i dediquen especial atenció a les regions que han estudiat.

Sindicalismo y transición política en España
Rodero San Román, Manuel

Ayer. (Madrid. Núm 15 (1994), p. 189-222)

El document analitza la tasca exercida pels Sindicats democràtics -i d'una manera especial per CCOO i la UGT- des de la fi del franquisme fins a la consolidació de la Democràcia espanyola. Igualment, també s'hi estudia l'articulació del model sindical que aparegué en aquells anys i la configuració del nou sistema de relacions laborals. Totes aquestes qüestions s'aborden, com no pot ser d'altra manera, en referència a la situació política i a les relacions establertes pels Sindicats amb l'Estat i les seves institucions, sense oblidar tampoc les forces polítiques i patronals i la conjuntura econòmica general damunt de la qual s'actua. Metodològicament, el text evita l'anàlisi exclusiva de la dinàmica generada pels mateixos Sindicats i en prioritza la integració en un context més general, en el qual es tenen en consideració les influències de factors més diversos i de vegades aliens a l'entramat estrictament sindical.

Los Sindicatos en la democracia : de la movilización a la gestión
Rodero San Román, Manuel

Historia y Política. (Madrid. Núm 20 (2008) p. 129-158)

Comissions Obreres, l'organització de major implantació social en la lluita antifranquista, va adquirir un gran protagonisme en els mesos posteriors a la mort de Franco però no va aconseguir imposar el seu projecte de construir una central sindical unitària en la que estiguéssin representats tots els treballadors. Un sindicalisme plural i bipolaritzat, a mesura que la Unió General de Treballadors recobrava força, es va anar desenvolupant, a la vegada que el model autoritari i estatalment intervingut de relacions laborals de la dictadura era substituit per un altre de caràcter democràtic. Ambdós processos van tenir lloc en una conjuntura de profunda crisi econòmica, en estreta connexió amb l'evolució de la transició política i amb una àmplia mobilització sociolaboral. Els Sindicats, en especial la UGT, van explorar des de 1979 la via de la concertació social i dels pactes neocorporatius, però el 1986 dita via va quedar abandonada. Emprengueren a partir de llavors una estratègia unitària, molt polititzada, que estava destinada a assolir importants reivindicacions socials i un canvi en la política econòmica i que va generar una gran conflictivitat. Però el pols que els Sindicats no van poder guanyar al Govern va acabar per portar-los a un terreny en el què la gestió dels interessos dels treballadors en el marc de l'Estat del Benestar va acabar per predominar sobre les qüestions de major dimensió político-ideològica.

El Proyecto radical : auge y declive de la izquierda revolucionaria en España (1964 - 1992)
Roca, José Manuel

Madrid: Los Libros de la Catarata, 1994
ISBN 8487567630

En aquest llibre s'hi analitzen, des de diverses perspectives, la gènesi, evolució i declivi de les organitzacions que van enfrontar-se al règim franquista defensant diversos programes revolucionaris. En l'estudi s'hi aborden gairebé totes les organitzacions de l'esquerra radical, així com la relació que aquestes establiren amb el sindicalisme i el moviment estudiantil. Aquesta és, no obstant, una primera aproximació a un assumpte complex. El lector hi podrà trobar, a més d'una visió històrica, algunes reflexions sobre els canvis succeïts en la realitat social i en l'univers de les representacions simbòliques i polítiques, així com la repressió a la que van ser objecte el projecte radical per a transformar la societat.

La Protesta de sólo unos pocos : el débil y tardío surgimiento de la protesta laboral y la oposición democrática al régimen franquista en Andalucía Oriental, 1951 - 1976
Ortega, María teresa

Historia Contemporánea. (Bilbao. Núm 26 (2003) p. 113-160)

El present article té per objecte l'estudi i l'anàlisi d'un tema fins ara escassament tractat per la història de l'oposició al franquisme. S'ocupa dels factors que van fer possible el ressorgiment del moviment obrer i sindical, o de la protesta laboral, en les províncies escassament industrialitzades de l'Andalusia Oriental. D'aquesta manera, pretén acabar amb la visió tradicional creada per la historiografia que ha limitat els actes de protesta contra el règim de Franco a aquells espais intensament industrialitzats del nostre país. La present investigació, centrada en les províncies de Granada i Jaén i la seva evolució al llarg d'un dilatat període històric situat entre el final de la Guerra Civil i l'etapa final del règim franquista, condueix a la següent conclusió: malgrat l'existència de múltiples obstacles tals com els negatius efectes de les polítiques franquistes d'industrialització, el predomini del minifundisme empresarial o la debilitat de la classe obrera urbana, també es va produir a les províncies estudiades una reconstrucció de la cultura de la protesta i la reivindicació democràtica, si bé aquesta fou més lleu i més tardana.

Movimientos sociales y estado en la España contemporánea


Cuenca : Ediciones de la Universidad de Castilla-La Mancha, 2001
ISBN 8484271374

Aquest llibre del Grupo de Estudios de Asociacionismo y Sociabilidad (GEAS) - en col·laboració, aquesta volta, amb diversos professors d'universitats espanyoles- recull una sèrie d'aportacions sobre allò que s'ha anomenat "nous" moviments socials - ecologisme, feminisme, pacifisme- en contraposició als "vells" - moviment obrer- en relació a l'Estat en el darrer quart del segle XX. Per tant, poden servir com a primera aproximació de caràcter general a la gènesi o desenvolupament d'aquests a cavall entre el tardofranquisme i la transició democràtica. En aquest obra col·lectiva trobem les contribucions de José Babiano, que ens apropa al sindicalisme espanyol des del moment de canvi polític fins finals del segle passat; Juan José La Calle realitza, en canvi, una anàlisi del moviment ecologista; Manuel Ortiz ens introdueix el moviment obrer manxec en una perspectiva de llarg abast des del primer franquisme fins les acaballes del segle XX; Jaime Pastor abasta el moviment pacifista entre la transició fins els darrers anys del segle passat; finalment, David Ruiz ens aproxima al cas de les CC.OO sota el franquisme i, per tant, com a moviment socio-polític fins la seua constitució com a central sindical.

Mis manos, mi capital : els treballadors de la construcció, les CCOO i l'organització de la protesta a la Gran Barcelona (1964 - 1978)
Mota Muñoz, José Fernando

Alzira : Germania, 2010
ISBN 9788492587322

La construcció fou un sector travessat tant per la recepció dels corrents migratoris que desfermà l'èxode rural a Espanya com pels efectes del boom immobiliari i especulatiu que es produí durant els anys del "desarrollismo" franquista, a la dècada dels seixanta. L'autor proposa un recorregut temporal des de llavors fins als anys centrals de la transició política a la Democràcia en el nostre país, anys durant els quals de forma paral·lela es produí la construcció de CCOO com sindicat. Són moltes les pistes i els suggeriments que es formulen en el text, un treball on el detall i minuciositat sobre els esdeveniments està sempre acompanyat de la voluntat expressa de l'autor de recuperar la presència de les persones -al llarg del seu relat n'apareixen més d'un centenar- per tal d'analitzar la dinàmica entre els uns i les altres.

Comisiones Obreras en la dictadura
Moreno, Juan

Madrid : Fundación 1§ de mayo, 2012
ISBN 9788487527272

Aquest llibre narra les lluites de les inicials Comissions Obreres més o menys espontànies fins a la legalització, l'abril de l'any 1977, de la Confederació Sindical de CCOO, recorrent les seves mobilitzacions i l'actuació dels seus militants i dirigents. Comissions Obreres en la dictadura és un estudi centrat en la dimensió general de CCOO, però explica també l'expansió de les Comissions Obreres per tot l'Estat, basant-se en els testimonis i aportacions d'històrics militants, així com dels investigadors vinculats als arxius i fundacions de CCOO. Al llarg de més de 600 pàgines es posa de relleu que Comissions Obreres, com demostren els arxius del Tribunal de Orden Público, va ser l'organització social més destacada i colpejada durant bona part de la dictadura franquista. Les nombroses Vagues en els diversos sectors: metall, construcció, mineria, tèxtil, etc., en diverses províncies i els continus processos, com el "1001" o el de "els 23 de Ferrol", foren decisius en el combat per la llibertat sindical, per l'amnistia i per la democràcia.

La Conquista de la libertad : historia de las Comisiones Obreras de Andalucía, 1962 - 2000
Martínez Forondona, Alfonso

Sevilla : Fundación de Estudios Sindicales, 2006
ISBN 8468937347

Aquest llibre col·lectiu és el resultat d'una investigació desenvolupada durant tres anys sota la coordinació d'Alfonso Martínez Foronda, en la qual van participar els professors Antonio Barragán Moriana (Universitat de Córdova), Encarnación Lemus López (Universitat de Huelva) i Ángeles González Fernández (Universitat de Sevilla), realitzant el pròleg el catedràtic Antonio Miguel Bernal (Universitat de Sevilla). La primera edició és de 2005 i la segona de l'any següent. Les quatre parts en les que està dividit el llibre recorren l'origen de les CCOO i la seva evolució en el territori andalús, des dels conflictes laborals, la Repressió franquista sobre les CCOO o el treball dels despatxos laboralistes abans de la mort de Franco. En els últims capítols s'analitza la consolidació dels Sindicats després de la legalització, la concertació social, les eleccions sindicals i el paper del sindicat en la societat andalusa actual.

Entre la política, la economía y el discurso : la protesta contra la dictadura franquista en la provincia de Albacete, 1970 - 1976
Martín García, Óscar José

Historia Contemporánea. (Bilbao. Núm 36 (2008) p. 193-208)

Els anys finals del franquisme van ser testimoni de l'extensió d'una conflictivitat social ascendent que, sense aconseguir derrocar al règim, va contribuir a erosionar les bases de la dictadura i a crear les condicions polítiques en les quals va tenir lloc la transició a la democràcia. Aquest creixent cicle de protestes va ser alimentat i potenciat pel desenvolupament econòmic, els canvis socials i les reformes polítiques que van millorar el marc d'oportunitats i expectatives per a la mobilització sociopolítica. Però el creixement de la contestació durant els anys setanta, que es va estendre també a zones abans passives com la província d'Albacete, no va ser únicament el resultat automàtic de les noves oportunitats per a la lluita despreses del devenir social i polític del període. A partir de l'estudi del cas albacetenc, s'observa com, juntament a les condicions estructurals i organitzatives que van facilitar l'augment de la protesta, van interactuar les definicions col·lectives, construides socialment en la quotidianitat de la societat civil, que van justificar i dotar de significació a l'acció contra el règim autoritari. Sota aquesta perspectiva, encara que la historiografia del període s'ha centrat en la mobilització dels col·lectius obrers dels centres industrials i en els seus repertoris d'organització,el cas d'Albacete és interessant per a acostar-se als silenciosos processos de micromobilització en els què va adquirir sentit i es va ventilar la legitimació de la protesta antifranquista.

Por surcos y calles : movilización social e identidades en Galicia y País Vasco (1968 - 1980)
Lanero Táboas, Daniel

Madrid : Los Libros de Catarata, 2013
ISBN 9788483198445

Fa ja cert temps que la investigació històrica ha demostrat que, finalitzat el franquisme, la implantació d'un règim democràtic a Espanya va ser quelcom més que un pacte entre elits polítiques. Diversos sectors de la societat espanyola, amb la seva pressió 'des de baix', van tenir un paper determinant en l'obertura del sistema polític. Aquests col·lectius socials (dones, treballadors, estudiants i veïns) no van actuar sols en l'àmbit urbà. Aquest llibre estudia el Món rural del final del franquisme i la transició atenent a la intensa politització i les diverses manifestacions de Conflictivitat social que aquest va experimentar. Actors, moviments socials, discursos i pràctiques polítiques (noves i velles) interactuaren entre sí i es van relacionar al seu torn amb el procés de canvi estructural de l'Espanya rural de 1960 en endavant. L'obra s'endinsa també en la transformació de les imatges i els discrusos sobre el camperolat i la ruralitat durant aquest mateix període, en la seva capacitat per a sostenir identitats nacionals reinventades o en la seva funcionalitat política, i posa de manifest la necessitat d'estudiar (sota nous enfocaments) la relació entre món urbà i rural durant aquesta etapa.