Romper el consenso : la izquierda radical en la transición (1975 - 1982)
Wilhelmi Casanova, Gonzalo

Madrid : Siglo XXI, 2016
ISBN 9788432317989

Malgrat que Franco morí al llit el 20 de novembre de 1975, el franquisme va morir al carrer: la mobilització a fàbriques, barris, universitats i carrers, impulsada pel Partit Comunista d'Espanya i per l'esquerra revolucionària; els diferents corrents marxistes, llibertaris, defensors de l'autonomia obrera i cristians anticapitalistes foren els que posaren la làpida damunt del dictador. Les organitzacions anticapitalistes van desenvolupar un paper decisiu en l'evolució dels moviments socials, des dels més forts com l'obrer, el veïnal, l'estudiantil, el feminista i el pacifista; fins als més petits com el d'alliberament homosexual, el de minusvàlids, l'ecologista o el dels presos comuns. En llur constitució defensaren diferents projectes polítics amb elements comuns, com la defensa d'una Ruptura amb la dictadura, la reducció de la pobresa i de les desigualtats, el final de la subordinació de les dones als homes, una sortida a la crisi que alleugés l'atur per mitjà de la creació d'ocupació i l'establiment d'una estructura territorial respectuosa amb les diferents identitats nacionals presents a Espanya. L'obra exposa la història dels milers d'homes i de dones que s'enfrontaren a la tortura, la presó o àdhuc la mort per a acabar amb la dictadura. Milers de militants que van intentar una altra transició diferent a la que finalment s'imposà i desembocà en una Democràcia similar a la dels països de l'entorn.

El Papel del Partido del Trabajo de España en la lucha por la autonomía de Andalucía
Santos Silva, Alejandro

Historia del Presente. (Madrid. Núm 24 (2014) p. 113-126)

En la segona meitat dels anys seixanta van sorgir a Andalusia potents reivindicacions en defensa de l'autonomia en igualtat de condicions amb les anomenades "nacionalitats històriques", amb la pretensió de donar cabuda a la seva greu situació socioeconòmica. L'article examina el paper exercit pel PTE en el procés autonòmic andalús, en relació amb les mobilitzacions impulsades gràcies als seus vincles estrets amb el moviment jornaler, així com amb les modificacions que la pròpia organització va experimentar en la seva caracterització d'Andalusia com a realitat política.

L'Últim esclat : Esquerra revolucionària, moviment obrer i canvi polític a Catalunya (1975 - 1979)
Sans Molas, Joel

Bellaterra : Universitat Autònoma de Barcelona, 2012

El present treball analitza les organitzacions de l'esquerra revolucionària en el context de la transició a Catalunya, entre la mort del dictador el 1975 i les primeres eleccions municipals de 1979. Emmarcat com un fenomen europeu, l'autor tracta la gènesi, consolidació i relació amb el moviment obrer d'organitzacions com ara el PCE(i) (més endavant PTE), l'MCE, la LCR o la OICE. En un segon apartat, analitza la praxi d'aquestes organitzacions en la conjuntura política d'ofensiva per part de l'oposició antifranquista que tingué lloc entre finals de 1975 i 1976, abastant així el seu paper en esdeveniments cabdals com ara la vaga del Baix Llobregat o la de Sabadell. Seguidament, també inscriu l'acció d'aquests grups en la nova conjuntura oberta el 1977, en què els sectors reformistes del règim semblen prendre la iniciativa en el procés de canvi polític. Finalment, analitza la posició d'aquesta constel·lació d'opcions polítiques enfront del nou marc democràtic i l'era dels pactes socials, que comportà la seva crisi.

L'Esquerra revolucionària i el seu paper en la mobilització social i el canvi polític dels anys 70 : estat de la qüestió i alguns apunts per al seu estudi
Sans Molas, Joel

En: "Otras voces, otros ámbitos" : los sujetos y su entorno : Nuevas perspectivas de la historia sociocultural. València : Publicacions de la Universitat de València, 2015
ISBN 978-84-606-5875-7

Tot i ser, en el seu conjunt, la segona força política de l'antifranquisme després del PCE i del PSUC, les organitzacions de l'esquerra revolucionària han estat poc reconegudes en el relat històric sobre els anys 70 i la transició. En aquesta categoria, l'autor hi aplega les organitzacions marxistes que hi havia a l'esquerra del PCE i del PSUC; entre les més importants en el seu arrelament social el PTE, l'ORT, l'MC, la LCR, l'OIC i l'OCE-BR. En aquesta comunicació Joel Sans realitza un estat de la qüestió elaborat i crític de les visions que ha presentat la historiografia respecte aquestes organitzacions, reivindicant en la seva interpretació els seus papers i la importància que varen tenir.

Entre las instituciones y la movilización: la crisis de la izquierda radical durante la transición
Sans Molas, Joel

En: V Congreso Internacional de Historia de la Transición en España : Las organizaciones políticas. Almería : Universidad de Almería, (CD.), 2011, p. 649-665
ISBN 9788469490761

A l'hora d'analitzar el procés polític de la transició és d'utilitat considerar l'evolució de les organitzacions de l'esquerra radical i la relació d'aquestes amb la construcció del nou marc institucional. El conjunt divers de les organitzacions a l'esquerra del PCE i del PSUC s'havia situat com la segona força de l'oposició a la dictadura durant els anys setanta. Des de l'inici de la dècada s'havia produït un creixement sostingut de l'esquerra radical vinculat a l'increment de les lluites i a la radicalització política. El socialisme revolucionari estava guanyant una influència que no havia tingut des de feia dècades. Les principals organitzacions de l'esquerra radical (PTE, ORT, MC, LCR i OIC) van arribar a sumar conjuntament una afiliació significativa, d'unes 25 000-30 000 persones. Tanmateix, malgrat el seu arrelament, aquestes organitzacions no van ser capaces d'afrontar amb èxit els canvis polítics de la transició. Entre 1977 i 1981 moltes d'elles van desaparèixer. Les organitzacions que van sobreviure van haver d'afrontar una crisi d'orientació i de militància. Aquesta comunicació, a partir d'una mirada global documentada i una interpretació rica i complexa, tracta de dotar d'un marc interpretatiu a la crisi de l'esquerra revolucionària, tot proposant diversos factors explicatius i relacionant-la amb el canvi de context polític i econòmic, així com amb la baixada de la mobilització social.

El Proyecto radical : auge y declive de la izquierda revolucionaria en España (1964 - 1992)
Roca, José Manuel

Madrid: Los Libros de la Catarata, 1994
ISBN 8487567630

En aquest llibre s'hi analitzen, des de diverses perspectives, la gènesi, evolució i declivi de les organitzacions que van enfrontar-se al règim franquista defensant diversos programes revolucionaris. En l'estudi s'hi aborden gairebé totes les organitzacions de l'esquerra radical, així com la relació que aquestes establiren amb el sindicalisme i el moviment estudiantil. Aquesta és, no obstant, una primera aproximació a un assumpte complex. El lector hi podrà trobar, a més d'una visió històrica, algunes reflexions sobre els canvis succeïts en la realitat social i en l'univers de les representacions simbòliques i polítiques, així com la repressió a la que van ser objecte el projecte radical per a transformar la societat.

Orto y ocaso de la izquierda revolucionaria en España (1959 - 1994)
Pérez Serrano, Julio

En: Los partidos en la Transición : Las organizaciones políticas en la construcción de la democracia española. Madrid : Biblioteca Nueva, 2013, p. 249-289
ISBN 9788499406299

Aquest capítol incorpora una aproximació de conjunt força completa a la trajectòria de l'esquerra revolucionària espanyola durant bona part de la segona meitat del segle XX. L'autor agrupa els diferents partits per corrents ideològics, establint una divisió principal d'aquests en dos blocs. El primer bloc comprèn els partits que vénen del PCE: el primer maoisme amb el PCE (m-l) i el PCE (r), el segon maoïsme amb el PTE, l'OCE (BR), l'ORT i l'MCE, i la dissidència leninista i prosoviètica amb el PCE (VIII-IX Congrés), el PCOE, el PCT, les Cèl·lules Comunistes i el PCPE. El segon bloc comprèn els partits que vénen del Marxisme revolucionari: els corrents d'inspiració consellista amb l'AC, el POUM i l'OICE, les tendències trotskistes amb la LCR, el PORE, el POSI i el PST, i altres grups trostkistes. L'autor relaciona l'auge de l'esquerra revolucionària amb el procés de l'agudització de la lluita de classes a Espanya, entre l'inici de la liberalització econòmica i la culminació de la transició. El treball distingeix diverses etapes. La primera s'emmarca entre el procés de formació dels partits radicals des de finals dels anys cinquanta fins el 1973. A partir de llavors, una part d'aquests partits assumeix l'estratègia de Ruptura democràtica i difumina el discurs revolucionari, mentre que l'altra opta per una lluita armada sense recorregut. L'any 1977, des de la il·legalitat, la majoria d'organitzacions de la primera via participaren en les eleccions, tot reconeixent el triomf del reformisme; s'inicià llavors un declivi que el 1980 s'expressà en la dissolució dels dos principals partits maoistes. L'última batalla de l'Esquerra radical acabarà en derrota el 1986, amb la incorporació d'Espanya a la OTAN, condemnant les organitzacions supervivents, ja als noranta, a la desaparició.

Nosotros los comunistas : Memoria, identidad e historia social


Madrid ; Sevilla : Fundación de Investigaciones Marxistas : Atrapasueños, 2009
ISBN 9788487098529

L'obra té l'objectiu de narrar la història del PCE centrant-se en les posicions i experiències dels militants. La publicació recull les ponències del II Congrés d'Història del PCE (22-24 de novembre de 2007) organitzat per la Fundació d'Investigacions Marxistes, dedicades a aspectes fins al moment poc atesos de l'organització comunista. En aquest sentit, l'estudi de la doctrina i de la identitat del partit és treballada per David Ginard, Xavier Domènech, Francisco Erice i Francisco Sevillano, mentre que la "qüestió femenina" és analitzada per Claudia Cabrero i Irene Abad. Carme Molinero, Sergio Rodríguez Tejada i Rubén Vega analitzen l'oposició comunista a la dictadura -el PCE ha estat fonamentalment reconegut per la seva visualització particular com a plataforma aglutinadora de bona part de l'antifranquisme-, i el projecte cultural dels comunistes espanyols és estudiat per Manuel Aznar Soler. Finalment, el llibre planteja també una reflexió sobre el model de democràcia a què aspirava el PCE (Francisco Fernández Buey) i algunes conclusions sobre la situació amb què el partit arribà als transcendentals moments de la transició democràtica (Josep Fontana).

La Izquierda revolucionaria de ámbito estatal, de los sesenta a los ochenta : una brevísima historia
Martínez i Muntada, Ricard

Viento Sur. (Madrid. Núm 126 (2013) p. 108-118)

Aquest article és una breu i documentada síntesi sobre la història de l'esquerra revolucionària durant el franquisme i la transició a l'Estat espanyol. Situant els contextos polítics internacional i nacional que la determinen, descriu les trajectòries de les principals organitzacions que en van formar part. Així, hi són presents el PCE(m-l), el PCE(i) (que després esdevindrà el PTE), BR, la ORT, la LCR, l'MCE i l'OICE. Compta amb algunes propostes interpretatives a mode de conclusió.

A la izquierda de lo posible : las organizaciones revolucionarias durante el tardofranquismo y más allá
Martínez i Muntada, Ricard

En: Resistencia ordinaria : La militancia y el antifranquismo catalán ante el Tribunal de Orden Público (1963 - 1977). València : PUV, 2012

Aquest capítol és una breu i documentada síntesi sobre la història de l'esquerra revolucionària durant el franquisme i la transició a l'Estat espanyol. Situant els contextos polítics internacional i nacional que la determinen, així com la seva persecució per part del Tribunal de Orden Público franquista, descriu les trajectòries de les principals organitzacions que en van formar part. Així, hi són presents el PCE(m-l), el PCE(i) (que després esdevindrà el PTE), BR, la ORT, la LCR, l'MCE i l'OICE. Compta amb algunes propostes interpretatives a mode de conclusió.

Pan, trabajo y libertad : historia del Partido del Trabajo de España
Martín Ramos, José Luis

Barcelona : El Viejo Topo, 2011
ISBN 9788415216957

El Partido del Trabajo de España, com en general les organitzacions de l'esquerra revolucionària que no van aconseguir tenir representació parlamentària, han estat objecte d'escassos treballs historiogràfics; especialment de molt poques publicacions, però també de poques investigacions acadèmiques, encara que aquest últim aspecte s'està reactivant recentment com una línia més en el marc de l'expansió de les investigacions sobre la dictadura franquista i la Transició. Per això agafa especial rellevància aquest llibre, que pretén narrar la història d'un partit que va ser importat i va tenir influència en els anys setanta, encara que després els resultats electorals no coincidissin amb les expectatives que havia aixecat el partit dins i fora de si mateix. D'aquesta manera, José Luis Martín Ramos tracta sobre els seus inicis; Manuel Gracia analitza la recuperació i la transició d'un grup tancat, amb vocació minoritària, a un partit clandestí que buscava desenvolupar una política de masses; Marta Campoy s'ocupa de l'aplicació d'aquesta política de masses en la fase final del franquisme i Ramón Franquesa dels esdeveniments en la Transició i el període final. A cavall entre la investigació i els records de militància, aquest és un llibre peculiar, en el qual cada un dels autors aporta els seus propis matisos mantenint en línies generals la unitat en la perspectiva i la interpretació. Peculiar, però d'imprescindible lectura per tots aquells que, anant més enllà de la historia "oficial" del final de la dictadura i la Transició, vulguin conèixer el que realment va succeir durant aquells dies, sovint tràgics però plens d'esperança.

La Lucha final : Los partidos de la izquierda radical durante la transición española
Laíz Castro, Consuelo

Madrid: Los Libros de Catarata, 1995
ISBN 8481980641

Aquesta obra és la primer en oferir una visió de conjunt d'algunes de les principals organitzacions polítiques que van constituir l'Esquerra radical espanyola durant els darrers anys del franquisme i la transició. S'hi descriuen els orígens, ideologia i història de grups tant diversos entre ells com el l'independentista armat ETA, o el PCE (m-l) i el PCE (r), coneguts especialment pels seus braços armats (FRAP i GRAPO, respectivament). També s'hi aborda el desenvolupament d'organitzacions marxistes com el PTE, l'ORT, l'MC i la LCR que, a diferència dels anteriors, aconseguiren una certa base social. A l'estudi, però, li manca una perspectiva global sobre el fenomen de l'extrema esquerra, doncs l'autora l'assumeix com a una especificitat espanyola atès el període d'excepció que va suposar la dictadura franquista, excloent-hi de la seva anàlisi experiències de països propers com l'Alemanya Federal, França, la Gran Bretanya i, especialment, Itàlia. Així doncs, Laíz assumeix que l'esquerra revolucionària fou el producte específic de la lluita antifranquista que hauria deixat de tenir sentit en la nova democràcia. Aquest fet explicaria la crisi d'unes organitzacions que, tot i haver aconseguir vora mig milió de vots en les eleccions legislatives de 1979, haurien quedat sense representació parlamentària i, per tant, "allunyades de la realitat" en el si d'una "societat modernitzada", en paraules de l'autora.

La Izquierda revolucionaria en Asturias : Los diferentes intentos de construcción de un proyecto alternativo al PCE
Brugos Salas, Valentín

En: Los Comunistas en Asturias (1920 - 1982) / Erice, Francisco (Coord.). Gijón : Trea, 1996. p.459-502

Aquest capítol de llibre, centrat en Astúries, té igualment una validesa més general com a visió de conjunt de l'esquerra revolucionària en l'esfera estatal durant el tardofranquisme i la transició. Es tracta d'un treball relativament primerenc, però reflecteix un bon coneixement de l'objecte d'estudi. Aborda els orígens, les causes i les característiques de l'esquerra revolucionària que, a Astúries, intentà construir un projecte alternatiu al del PCE, les seves organitzacions matrius - FLP i CRAS (Comunas Revolucionarias de Acción Socialista) -, l'herència d'aquestes - MC, PCE(i), LCR, OCE (BR) i OIC -, les conseqüències de la invasió de Txecoslovàquia per part de les forces militars de l'URSS en el PCE, la fase final del franquisme, la participació en les consultes electorals i la crisi d'adaptació al sistema democràtic.