Romper el consenso : la izquierda radical en la transición (1975 - 1982)
Wilhelmi Casanova, Gonzalo

Madrid : Siglo XXI, 2016
ISBN 9788432317989

Malgrat que Franco morí al llit el 20 de novembre de 1975, el franquisme va morir al carrer: la mobilització a fàbriques, barris, universitats i carrers, impulsada pel Partit Comunista d'Espanya i per l'esquerra revolucionària; els diferents corrents marxistes, llibertaris, defensors de l'autonomia obrera i cristians anticapitalistes foren els que posaren la làpida damunt del dictador. Les organitzacions anticapitalistes van desenvolupar un paper decisiu en l'evolució dels moviments socials, des dels més forts com l'obrer, el veïnal, l'estudiantil, el feminista i el pacifista; fins als més petits com el d'alliberament homosexual, el de minusvàlids, l'ecologista o el dels presos comuns. En llur constitució defensaren diferents projectes polítics amb elements comuns, com la defensa d'una Ruptura amb la dictadura, la reducció de la pobresa i de les desigualtats, el final de la subordinació de les dones als homes, una sortida a la crisi que alleugés l'atur per mitjà de la creació d'ocupació i l'establiment d'una estructura territorial respectuosa amb les diferents identitats nacionals presents a Espanya. L'obra exposa la història dels milers d'homes i de dones que s'enfrontaren a la tortura, la presó o àdhuc la mort per a acabar amb la dictadura. Milers de militants que van intentar una altra transició diferent a la que finalment s'imposà i desembocà en una Democràcia similar a la dels països de l'entorn.

La Izquierda radical española y los modelos del Este el referente albanés en la lucha antifranquista : El caso del PCE (m-l)
Torres, Jordi

Ayer. (Madrid. Núm 67 (2007) p. 159-176)

L'article analitza la trajectòria de l'esquerra revolucionària espanyola sorgida a la dècada dels anys seixanta i setanta a través del recorregut del Partit Comunista d'Espanya (marxista-leninista). Aquesta escissió maoista del PCE trobà el seu referent revolucionari en la República Popular Socialista d'Albània. La fraterna relació és un reflex de la mútua dependència entre un partit occidental que precisava d'un model alternatiu al "revisionisme" soviètic, així com d'un Estat que necessitava presentar suports revolucionaris externs per justificar el seu aïllament a la població. Així mateix, les estretes relacions patiren els canvis polítics dels vuitanta, tant a nivell internacional com espanyol.

El Proyecto radical : auge y declive de la izquierda revolucionaria en España (1964 - 1992)
Roca, José Manuel

Madrid: Los Libros de la Catarata, 1994
ISBN 8487567630

En aquest llibre s'hi analitzen, des de diverses perspectives, la gènesi, evolució i declivi de les organitzacions que van enfrontar-se al règim franquista defensant diversos programes revolucionaris. En l'estudi s'hi aborden gairebé totes les organitzacions de l'esquerra radical, així com la relació que aquestes establiren amb el sindicalisme i el moviment estudiantil. Aquesta és, no obstant, una primera aproximació a un assumpte complex. El lector hi podrà trobar, a més d'una visió històrica, algunes reflexions sobre els canvis succeïts en la realitat social i en l'univers de les representacions simbòliques i polítiques, així com la repressió a la que van ser objecte el projecte radical per a transformar la societat.

Orto y ocaso de la izquierda revolucionaria en España (1959 - 1994)
Pérez Serrano, Julio

En: Los partidos en la Transición : Las organizaciones políticas en la construcción de la democracia española. Madrid : Biblioteca Nueva, 2013, p. 249-289
ISBN 9788499406299

Aquest capítol incorpora una aproximació de conjunt força completa a la trajectòria de l'esquerra revolucionària espanyola durant bona part de la segona meitat del segle XX. L'autor agrupa els diferents partits per corrents ideològics, establint una divisió principal d'aquests en dos blocs. El primer bloc comprèn els partits que vénen del PCE: el primer maoisme amb el PCE (m-l) i el PCE (r), el segon maoïsme amb el PTE, l'OCE (BR), l'ORT i l'MCE, i la dissidència leninista i prosoviètica amb el PCE (VIII-IX Congrés), el PCOE, el PCT, les Cèl·lules Comunistes i el PCPE. El segon bloc comprèn els partits que vénen del Marxisme revolucionari: els corrents d'inspiració consellista amb l'AC, el POUM i l'OICE, les tendències trotskistes amb la LCR, el PORE, el POSI i el PST, i altres grups trostkistes. L'autor relaciona l'auge de l'esquerra revolucionària amb el procés de l'agudització de la lluita de classes a Espanya, entre l'inici de la liberalització econòmica i la culminació de la transició. El treball distingeix diverses etapes. La primera s'emmarca entre el procés de formació dels partits radicals des de finals dels anys cinquanta fins el 1973. A partir de llavors, una part d'aquests partits assumeix l'estratègia de Ruptura democràtica i difumina el discurs revolucionari, mentre que l'altra opta per una lluita armada sense recorregut. L'any 1977, des de la il·legalitat, la majoria d'organitzacions de la primera via participaren en les eleccions, tot reconeixent el triomf del reformisme; s'inicià llavors un declivi que el 1980 s'expressà en la dissolució dels dos principals partits maoistes. L'última batalla de l'Esquerra radical acabarà en derrota el 1986, amb la incorporació d'Espanya a la OTAN, condemnant les organitzacions supervivents, ja als noranta, a la desaparició.

La Izquierda revolucionaria de ámbito estatal, de los sesenta a los ochenta : una brevísima historia
Martínez i Muntada, Ricard

Viento Sur. (Madrid. Núm 126 (2013) p. 108-118)

Aquest article és una breu i documentada síntesi sobre la història de l'esquerra revolucionària durant el franquisme i la transició a l'Estat espanyol. Situant els contextos polítics internacional i nacional que la determinen, descriu les trajectòries de les principals organitzacions que en van formar part. Així, hi són presents el PCE(m-l), el PCE(i) (que després esdevindrà el PTE), BR, la ORT, la LCR, l'MCE i l'OICE. Compta amb algunes propostes interpretatives a mode de conclusió.

A la izquierda de lo posible : las organizaciones revolucionarias durante el tardofranquismo y más allá
Martínez i Muntada, Ricard

En: Resistencia ordinaria : La militancia y el antifranquismo catalán ante el Tribunal de Orden Público (1963 - 1977). València : PUV, 2012

Aquest capítol és una breu i documentada síntesi sobre la història de l'esquerra revolucionària durant el franquisme i la transició a l'Estat espanyol. Situant els contextos polítics internacional i nacional que la determinen, així com la seva persecució per part del Tribunal de Orden Público franquista, descriu les trajectòries de les principals organitzacions que en van formar part. Així, hi són presents el PCE(m-l), el PCE(i) (que després esdevindrà el PTE), BR, la ORT, la LCR, l'MCE i l'OICE. Compta amb algunes propostes interpretatives a mode de conclusió.

La Lucha final : Los partidos de la izquierda radical durante la transición española
Laíz Castro, Consuelo

Madrid: Los Libros de Catarata, 1995
ISBN 8481980641

Aquesta obra és la primer en oferir una visió de conjunt d'algunes de les principals organitzacions polítiques que van constituir l'Esquerra radical espanyola durant els darrers anys del franquisme i la transició. S'hi descriuen els orígens, ideologia i història de grups tant diversos entre ells com el l'independentista armat ETA, o el PCE (m-l) i el PCE (r), coneguts especialment pels seus braços armats (FRAP i GRAPO, respectivament). També s'hi aborda el desenvolupament d'organitzacions marxistes com el PTE, l'ORT, l'MC i la LCR que, a diferència dels anteriors, aconseguiren una certa base social. A l'estudi, però, li manca una perspectiva global sobre el fenomen de l'extrema esquerra, doncs l'autora l'assumeix com a una especificitat espanyola atès el període d'excepció que va suposar la dictadura franquista, excloent-hi de la seva anàlisi experiències de països propers com l'Alemanya Federal, França, la Gran Bretanya i, especialment, Itàlia. Així doncs, Laíz assumeix que l'esquerra revolucionària fou el producte específic de la lluita antifranquista que hauria deixat de tenir sentit en la nova democràcia. Aquest fet explicaria la crisi d'unes organitzacions que, tot i haver aconseguir vora mig milió de vots en les eleccions legislatives de 1979, haurien quedat sense representació parlamentària i, per tant, "allunyades de la realitat" en el si d'una "societat modernitzada", en paraules de l'autora.