Treball, treballadors i sindicalisme en l'administració pública a Catalunya
Ysàs i Solanes, Pere

Barcelona : CCOO : Columna, 1998
ISBN 8483005964

En el discurs historiogràfic i també en el discurs sindical els treballadors públics han estat caracteritzats per la seva manca de dinamisme reivindicatiu i la baixa conflictivitat dels seus moviments laborals. Sovint això ha estat argumentat apel·lant a les dependències i submissions dels empleats públics respecte de les conjuntures polítiques que han travessat les Administracions públiques a cada moment des del passat segle XIX. Ara bé, la confirmació que les coses hagin anat de tal forma no contradiu la constatació que tant el discurs historiogràfic -acadèmic o extraacadèmic- com el mateix discurs sindical han mostrat febleses i insuficiències per aconseguir integrar aquest sector de treballadors dins el marc interpretatiu de la història del moviment obrer, amb les seves particularitats i els aspectes que hagin pogut compartir amb el conjunt assalariat. Es podria fins i tot pensar que aquesta situació hagi pogut ser el producte d'una certa obsessió per part d'alguns historiadors pel món de les "granotes blaves", del qual habitualment s'ha ressaltat -de vegades amb més motius que d'altres- el seu caràcter combatiu i d'avantguarda. El cert és que han existit diferències visuals, i més que visuals, entre la classe obrera industrial i el món dels administratius, dels treballadors de serveis i dels funcionaris, situats en l'univers dels "colls blancs". Aquesta ha estat una realitat que, des dels moviments sindicals, no es va saber o no es va voler abordar en el seu moment, i que els faria tenir una responsabilitat en la tardana voluntat d'organitzar i impulsar l'activitat sindical entre un sector de treballadors (cada vegada més ampli) que, a priori, es considerava poc dinàmic. El cert és que en les històries del moviment obrer, el sector dels empleats públics és una parcel·la desatesa, marginal entre els protagonistes institucionals o individuals dels esdeveniments històrics més rellevants del moviment sindical català en particular i espanyol en general. Això, avui, pot ser que es manifesti de forma més evident, quan en el darrer mig segle la contractació a l'Administració pública ha crescut de forma extraordinària esperonada pel desenvolupament de l'Estat del Benestar. A partir de l'impuls donat per la Fundació Cipriano García -Arxiu Històric de la CONC, en col·laboració amb la Federació Social d'Administració Pública de CCOO de Catalunya-, un grup d'historiadors i científics socials han contribuït a pal·liar aquest gran desconeixement. I, tal vegada, s'hagi pogut donat un estímul en cercar l'espai on puguin encaixar, amb veu pròpia, la història i les experiències viscudes per aquest segment del conjunt assalariat que constitueixen els treballadors de l'Administració pública.

La Imposible "paz social" el movimiento obrero y la dictadura
Ysàs i Solanes, Pere

Historia del presente. (Madrid. Núm 9 (2007) p. 7-26)

La dictadura franquista es va proposar crear un "nou ordre" radicalment incompatible amb les organitzacions obreres independents, amb la Conflictivitat social i amb qualsevol forma d'oposició política. La sagnant Repressió desencadenada des de l'inici de la insurrecció antirepublicana primer, i el formidable aparell coercitiu desplegat després, van permetre que el franquisme proclamés la desaparició a Espanya de la lluita de classes. Tot i això, l'objectiu màxim plantejat es va revelar inabastable; protestes i organitzacions obreres, tot i que limitades les primeres i dèbils les segones, van reaparèixer a mitjan dècada de 1940, quan la derrota dels feixismes va estimular les expectatives d'un possible final de la dictadura espanyola. Accions obreres col·lectives de protesta i de reivindicació reaparegueren de nou des de 1951, amb alguns episodis de notable impacte i, des d'inicis dels seixanta, la conflictivitat esperonada per un activisme articulat fonamentalment per Comissions Obreres va créixer i es va diversificar, tot trencant continuadament la "pau social" franquista. Els successius intents realitzats des de les institucions dictatorials tant per "canalitzar" el conflicte obrer dins l'ordenament legal com per revitalitzar l'OSE van acabar fracassant, fet que no deixava altre remei que la Repressió, cada cop més incapaç, del franquisme, en un intent infructuós d'assegurar l'ordre. La conflictivitat obrera dels anys 60 i 70 va provocar una profunda erosió al règim i va contribuir decisivament a configurar l'escenari que va fer possible la transició a la democràcia.

­Compañera! ­Trabajadora! : las mujeres en las CCOO del País Valenciano de la dictadura franquista a la transición democrática
Verdugo Martí, Vicenta

Historia, Trabajo y Sociedad. (Madrid. Núm 3 (2012) p. 11-34)

L'article manté com a fil argumental la interrelació entre història del gènere i fonts orals amb els testimonis de dones de les Comissions Obreres valencianes. Es fa un recorregut per les polítiques de gènere que el franquisme va imposar al col·lectiu femení. Posteriorment s'analitza el procés de la transició democràtica espanyola i alguns dels conflictes laborals en sectors feminitzats esdevinguts a València. S'estudia el paper de les treballadores en el si de CCOO, els problemes i conflictes, així com els canvis que es van impulsar en el si del sindicat i la col·laboració de les sindicalistes i del feminisme valencià.

Comisiones Obreras de Asturias en la transición y la democracia
Vega, Rubén

Oviedo : Unión Regional de CC.OO. de Asturias, 1995
ISBN 9788492616916

El present treball s'ocupa preferentment de la trajectòria seguida per CCOO d'Astúries des de mitjan dècada dels setanta fins ben entrada la dels noranta. Els capítols inicials, referits a la dictadura franquista, tenen, per tant, un caràcter introductori, sense formar part del nucli de la investigació, i es recolzen fonamentalment en una sèrie d'entrevistes a militants. L'aparell crític, amb fonts documentals de l'organització, es completa amb la part referida a la transició en la qual l'autor recorre pels episodis experimentats per les CC.OO a Astúries, on havia estat la principal força d'oposició a la dictadura. Aviat la central va haver de fer front al dur procés de crisi (amb especial incidència a Astúries), quelcom que generà importants conflictes interns i, fins i tot, l'escissió d'alguns corrents més radicals.

Fuera de las catacumbas : la política del PCE y el movimiento obrero
Treglia, Emanuele

Madrid : Eneida, 2012.
ISBN 9788415458036

L'obra present analitza la història del PCE des de la fi de la Guerra Civil fins la seua legalització, el "Dissabte Sant roig" de 1977. L'estudi cobreix, per tant, els decisius anys de la dictadura i arriba fins als primers de la transició. L'activitat de les forces d'oposició, i en particular del PCE, el "partit de l'antifranquisme" per antonomàsia, anà erosionant les bases socials, econòmiques i polítiques del Règim, i a partir dels anys cinquanta obrí nous espais de llibertat que contribuïren de manera decisiva a l'evolució de les actituds de la població espanyola fins a fer-les incompatibles amb l'estat autoritari. El PCE i CCOO, aquestes des de la seua constitució en la dècada dels seixanta, representaren les dues vessants fonamentals -la política i la sindical- de la lluita contra la dictadura, autèntics subjectes de la ruptura, una lluita que va permetre al Partit Comunista sortir de les catacumbes i configurar-se com un actor clau de la transició a la democràcia a Espanya.

Trabajo y ciudadanía en la Europa contemporánea : el sindicalismo y la construcción de los derechos


Madrid : Fundación 1§ de Mayo, 2014 (Revista de Estudios)
ISBN 9788487527388

Al llarg de segle i mig, els principals avenços democràtics a Europa han vingut de la mà del moviment obrer en general i del sindicalisme en particular. Òbviament això ha estat així pel que fa als drets de ciutadania social, com és el cas de la universalització de l'educació o la sanitat. Però no només. En primer lloc, el combat pel reconeixement legal del sindicat i per la universalització del sufragi -inicialment masculí- va permetre que els treballadors accedissin a la condició de ciutadania política; és a dir, que poguessin participar de la presa de decisions relatives als assumptes públics i formessin part del sistema polític. Perquè cal recordar que, en origen, els règims liberals no van ser en absolut sistemes democràtics. De la mateixa manera, com posen de manifest els casos de Portugal, Espanya, Itàlia o França, en la lluita contra el feixisme i les dictadures, que no és sinó la lluita pels drets i llibertats ciutadanes, les organitzacions sindicals van ocupar un espai central. Lògicament això va molt més enllà dels drets del treball, de manera que l'acció sindical ha resultat fonamental en la construcció de la ciutadania que, al seu torn, és una categoria que fa referència a un àmbit més ampli que l'estrictament laboral. Per descomptat, quan diem que el sindicalisme ha jugat un paper essencial en la construcció de la ciutadania ens referim a un determinat tipus de sindicalisme. Un sindicalisme certament divers però que respon a una lògica de tipus general; és a dir, el sindicalisme de classe o confederal, davant els sindicats de categoria o corporatius, l'acció es constreny a l'interior de l'empresa. És en aquest sentit que des dels seus orígens les Comissions Obreres han apel·lat al sindicalisme sociopolític, en referència a una pràctica sindical de clara dimensió política. D'aquestes qüestions tracten les pàgines d'aquest llibre, que inclou amplis passatges de la història del sindicalisme europeu. Però no és exactament una història del sindicalisme, sinó més aviat com aquest ha construït Europa a través de la conquesta dels drets de ciutadania.

El Movimiento de las comisiones obreras : el desafío obrero a la dictadura
Tébar Hurtado, Javier

En: "Resistencia ordinaria" : La militancia y el antifranquismo catalán ante el Tribunal de Orden Público (1963 - 1977). València : Publicacions de la Universitat de València, 2012, p. 107-122
ISBN 9788437090146

Els orígens de la seva aparició en diferents indrets, la projecció del seu abast més enllà de l'àmbit local, així com el caràcter flexible de la forma de protesta impulsada pel moviment de les Comissions Obreres, constituïren una novetat en el desafiament polític al règim franquista. Que això fos així depengué tant del tipus de reivindicacions que defensaren, a partir de la combinació de peticions laborals concretes i explícites demandes polítiques, com de les pròpies característiques del repertori de l'acció col·lectiva que adoptarien ben aviat, actuant tant en l'àmbit legal com en el terreny de la il·legalitat franquista. La persecució de les activitats identificades com un moviment social com el de les Comissions, sorgides i consolidades des de principis dels anys seixanta en diferents regions espanyoles, va acabar constituint per a les autoritats de la Dictadura un dels seus principals objectius per mantenir allò que conceptuaven com a "ordre públic". No en va, al llarg d'aquella etapa del seu recorregut històric, les Comissions Obreres van tenir un destacat protagonisme en l'ampliació i l'enfortiment de la resistència opositora a què va haver d'enfrontar-se la Dictadura durant els últims lustres de la seva existència.

Estructura social : Relaciones laborales y huelgas
Soto Carmona, Álvaro

En: Historia de la España actual: 1939 - 2000 : autoritarismo y democracia. Madrid ; Barcelona : Marcial Pons, 2001. p. 193-225
ISBN 8472488993

El capítol explica els importants canvis que s'experimentaren en l'estructura social com a conseqüència del pas de l'agricultura a la indústria. Així, l'urbanització, l'educació i el consum van implicar una Ruptura amb les formes de vida tradicionals, quelcom que anà naturalment seguit del sorgiment de nous conflictes socials. Així, les associacions de veïns van esdevenir, juntament amb els estudiants un instrument actiu de lluita social, en un marc de secularització i de puixança del moviment obrer. Es detalla igualment al document la millora del nivell de vida (sense redistribució de la renda) i el debat sobre el moment en què es creà a Espanya l'Estat de Benestar, que a parer de l'autor se situaria a finals de la dècada de 1970.

El Resurgir del movimiento obrero
Sartorius, Nicolás

Barcelona : Laia, 1976.
ISBN 8472229513

En aquest llibre l'autor analitza el dur i difícil procés de "ressorgiment" del moviment obrer sota el franquisme. Ressorgiment que d'alguna manera eclosionà ja a la dècada dels setanta, com es féu palès per la conflictivitat social i laboral elevada. De la mà d'un dels protagonistes d'aquest procés, el llibre analitza la rearticulació del moviment obrer sota el franquisme, els principis d'aquest "nou" moviment obrer, la seua relació amb els grups polítics, la posició respecte del Mercat Comú europeu, la relació amb el desenvolupament econòmic, algunes reflexions a l'entorn dels convenis col·lectius i, finalment, realitza també una aproximació a les experiències dels consells de delegats i del moviment obrer a Itàlia, elements en els quals d'alguna manera, pretén emmirallar-se.

PSOE, PCE, UGT y CCOO durante la transición en Galicia (1975 - 1981)
Santidrián Arias, Víctor Manuel

Historia del Presente. (Madrid. Núm 25 (2015) p. 63-80)

Quan el 20 de novembre de 1975 morí Franco, les forces de l'oposició antifranquista d'àmbit estatal mostraven un desenvolupament molt diferent entre elles. La implantació i institucionalització d'aquestes organitzacions polítiques i sindicals es produí en el marc d'una estructura d'oportunitats polítiques en transformació. L'existència de cultures polítiques diferents al si de les forces "estatals" (generació de la guerra i nova militància nascuda als seixanta; militància de l'Exili enfront de la militància de l'interior, etc.) i, sobretot, la competència amb organitzacions nacionalistes serveixen per a explicar el panorama polític i sindical nascut amb l'aprovació de l'Estat d'Autonomia i les primeres eleccions gallegues de 1981.

El Moviment obrer durant la transició democràtica al País Valencià
Santacreu Soler, Josep Maria

En: La transició democràtica als Països Catalans. València : Publicacions de la Universitat de València, 2005, p. 295-314
ISBN 9788437086804

Aquest capítol de llibre exposa i defensa tres tesis sobre el moviment obrer al País Valencià durant la transició. La primera, que el sindicalisme no va tenir exclusivament una línia d'acció centrada en les reivindicacions obreres durant la transició democràtica al País Valencià, sinó que també va assumir responsabilitats polítiques i socials. La segona, que les responsabilitats polítiques, laborals i socials assumides pels sindicats, la repressió que van patir els dirigents i militants dels Sindicats i la dinàmica negociadora oberta per la legalitat del règim van facilitar que s'hi desenvolupessin polítics destacats de l'esquerra, sobretot advocats laboralistes. Molts d'ells van aconseguir ser dirigents de partits polítics d'esquerres i diputats. I la tercera, que els Sindicats d'esquerra no van plantejar un projecte d'organització social alternativa al capitalisme liberal durant la transició com ho havien fet els sindicats d'abans de l'arribada de la dictadura de Franco el 1939 al País Valencià.

L'Organització d'Esquerra Comunista en el moviment obrer : les Plataformes i Comissions Obreres Anticapitalistes (1971 - 1977)
Sans Molas, Joel

En: VIII Encuentro de Investigadores del Franquismo (CD-ROM). Barcelona : Centre d'Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica : Fundació Cipriano García, 2013.
ISBN 9788469586549

En els moments del canvi de dècada dels anys 60 als 70 es va viure l'aparició de diferents projectes polítics a l'esquerra del PSUC que plantejaven una alternativa revolucionària. Respecte del moviment obrer, hom va trobar-se amb la problemàtica de com afrontar el predomini del PSUC dins de Comissions Obreres i la seva política moderada que no compartien. Les organitzacions van seguir diversos camins. Algunes organitzacions van sortir de CCOO per crear projectes propis. Aquesta comunicació s'apropa a la política envers el moviment obrer dels Círculos Obreros Comunistas (COC) i l'Organització d'Esquerra Comunista (OEC o OIC en les sigles en castellà, més conegudes), escassament estudiada. L'OIC va ser una organització de l'esquerra revolucionària formada el 1974 a partir dels COC i que va involucrar-se intensament en les lluites obreres. L'especificitat d'aquestes organitzacions és que van potenciar uns espais obrers alternatius a les CCOO, de caràcter no sindical i que unien les reivindicacions laborals i una política anticapitalista: les Plataformes o Comissions Obreres d'Empresa.

La Memoria incómoda : los abogados de Atocha
Ruiz-Huerta Carbonell, Alejandro

Burgos : Dossoles, 2002
ISBN 8487528392

El present llibre és un testimoni personal d'un dels advocats que va sobreviure a aquella matança atribuïda a l'extrema dreta i que va tenir lloc a Madrid el gener de 1977, en un despatx d'advocats propers a les Comissions Obreres. Cinc persones -quatre advocades i una administrativa- van resultar mortes i unes altres quatre ferides de gravetat. El llibre, escrit amb la pulsió de l'instant i la serenor del record, conta aquells fets i d'altres -com ara la gènesi d'aquest grup de laboralistes- conseqüència d'aquells temps de canvi polític. Constitueix, en definitiva, un interessant testimoni del procés de transició així com de les seues ombres, alhora que realitza un homenatge a les persones assassinades.

Historia de Comisiones Obreras (1958 - 1988)
Ruíz González, David

Madrid : Siglo XXI, 1994.
ISBN 843230817X

Els autors que han desenvolupat la tasca d'escriure aquesta història de les Comissions Obreres han acotat dues dates per tal d'emmarcar la trajectòria seguida per l'organització: la decisiva, com a punt de partida, de la promulgació de la Ley de Convenios Colectivos d'abril de 1958 i la no menys significativa de la vaga general de 1988. Els investigadors s'han enfrontat a considerables dificultats en la seua tasca de recerca de les fonts escrites i orals dintre del propi sindicat, dificultats que s'han accentuat a l'hora de dirigir la investigació cap els inaccessibles documents de procedència governamental L'obra arrenca amb les obligades referències al Sindicato Vertical i l'evolució laboral experimentada des de la Guerra Civil fins 1958, per continuar amb l'estudi de les Comissions en les diverses regions: Catalunya, Euskadi, Astúries, en primer lloc, per continuar amb Madrid, el País Valencià, Andalusia, Aragó i Galícia. Les dos Castelles i Extremadura, allà on s'erigiren alguns nuclis industrials, així com a les Illes Balears, per el significat que en aquestes va tenir la incorporació de l'hostaleria al sindicalisme de classe de les Comissions, són objecte també de pertinents estudis. L'absència de fonts documentals solvents impedeix tractar altres àrees: les Canàries, Múrcia, Cantàbria i La Rioja. Aquest és, doncs, un intent de reunir en un volum el primer relat raonat i crític sobre l'herència i l'activitat de Comissions Obreres. Aquesta contribució posseïx, per aquest motiu, un valor historiogràfic indubtable: es tracta d'una introducció històrica en la què lògicament predomina la narració, la reconstrucció dels fets, superant així les obligades etapes hagiogràfiques de les publicacions militants i commemoratives. Les autores i autors que han contribuït amb els seus treballs a donar cos a aquest volum són especialistes en la història social i política del període corresponent de l'Espanya Contemporània, i dediquen especial atenció a les regions que han estudiat.

Sindicalismo y transición política en España
Rodero San Román, Manuel

Ayer. (Madrid. Núm 15 (1994), p. 189-222)

El document analitza la tasca exercida pels Sindicats democràtics -i d'una manera especial per CCOO i la UGT- des de la fi del franquisme fins a la consolidació de la Democràcia espanyola. Igualment, també s'hi estudia l'articulació del model sindical que aparegué en aquells anys i la configuració del nou sistema de relacions laborals. Totes aquestes qüestions s'aborden, com no pot ser d'altra manera, en referència a la situació política i a les relacions establertes pels Sindicats amb l'Estat i les seves institucions, sense oblidar tampoc les forces polítiques i patronals i la conjuntura econòmica general damunt de la qual s'actua. Metodològicament, el text evita l'anàlisi exclusiva de la dinàmica generada pels mateixos Sindicats i en prioritza la integració en un context més general, en el qual es tenen en consideració les influències de factors més diversos i de vegades aliens a l'entramat estrictament sindical.

Los Sindicatos en la democracia : de la movilización a la gestión
Rodero San Román, Manuel

Historia y Política. (Madrid. Núm 20 (2008) p. 129-158)

Comissions Obreres, l'organització de major implantació social en la lluita antifranquista, va adquirir un gran protagonisme en els mesos posteriors a la mort de Franco però no va aconseguir imposar el seu projecte de construir una central sindical unitària en la que estiguéssin representats tots els treballadors. Un sindicalisme plural i bipolaritzat, a mesura que la Unió General de Treballadors recobrava força, es va anar desenvolupant, a la vegada que el model autoritari i estatalment intervingut de relacions laborals de la dictadura era substituit per un altre de caràcter democràtic. Ambdós processos van tenir lloc en una conjuntura de profunda crisi econòmica, en estreta connexió amb l'evolució de la transició política i amb una àmplia mobilització sociolaboral. Els Sindicats, en especial la UGT, van explorar des de 1979 la via de la concertació social i dels pactes neocorporatius, però el 1986 dita via va quedar abandonada. Emprengueren a partir de llavors una estratègia unitària, molt polititzada, que estava destinada a assolir importants reivindicacions socials i un canvi en la política econòmica i que va generar una gran conflictivitat. Però el pols que els Sindicats no van poder guanyar al Govern va acabar per portar-los a un terreny en el què la gestió dels interessos dels treballadors en el marc de l'Estat del Benestar va acabar per predominar sobre les qüestions de major dimensió político-ideològica.

El Proyecto radical : auge y declive de la izquierda revolucionaria en España (1964 - 1992)
Roca, José Manuel

Madrid: Los Libros de la Catarata, 1994
ISBN 8487567630

En aquest llibre s'hi analitzen, des de diverses perspectives, la gènesi, evolució i declivi de les organitzacions que van enfrontar-se al règim franquista defensant diversos programes revolucionaris. En l'estudi s'hi aborden gairebé totes les organitzacions de l'esquerra radical, així com la relació que aquestes establiren amb el sindicalisme i el moviment estudiantil. Aquesta és, no obstant, una primera aproximació a un assumpte complex. El lector hi podrà trobar, a més d'una visió històrica, algunes reflexions sobre els canvis succeïts en la realitat social i en l'univers de les representacions simbòliques i polítiques, així com la repressió a la que van ser objecte el projecte radical per a transformar la societat.

Nosotros los comunistas : Memoria, identidad e historia social


Madrid ; Sevilla : Fundación de Investigaciones Marxistas : Atrapasueños, 2009
ISBN 9788487098529

L'obra té l'objectiu de narrar la història del PCE centrant-se en les posicions i experiències dels militants. La publicació recull les ponències del II Congrés d'Història del PCE (22-24 de novembre de 2007) organitzat per la Fundació d'Investigacions Marxistes, dedicades a aspectes fins al moment poc atesos de l'organització comunista. En aquest sentit, l'estudi de la doctrina i de la identitat del partit és treballada per David Ginard, Xavier Domènech, Francisco Erice i Francisco Sevillano, mentre que la "qüestió femenina" és analitzada per Claudia Cabrero i Irene Abad. Carme Molinero, Sergio Rodríguez Tejada i Rubén Vega analitzen l'oposició comunista a la dictadura -el PCE ha estat fonamentalment reconegut per la seva visualització particular com a plataforma aglutinadora de bona part de l'antifranquisme-, i el projecte cultural dels comunistes espanyols és estudiat per Manuel Aznar Soler. Finalment, el llibre planteja també una reflexió sobre el model de democràcia a què aspirava el PCE (Francisco Fernández Buey) i algunes conclusions sobre la situació amb què el partit arribà als transcendentals moments de la transició democràtica (Josep Fontana).

La Huelga de Roca Radiadores : una experiencia de autoorganización obrera
Mulero Campoy, Marta

Historia, Trabajo y Sociedad. (Madrid. Núm 6 (2015) p. 11-29)

El conflicte a Roca, la segona empresa industrial més important de Catalunya després de SEAT el 1976, es va iniciar el 8 de novembre de 1976 amb l'acomiadament d'un treballador durant la negociació del conveni col·lectiu. Els mètodes assemblearis de Roca es van enfrontar a les directrius de les diferents centrals sindicals. L'objectiu d'aquest article és explicar en què va consistir el moviment obrer dels treballadors de Roca i analitzar la importància que tingué la vaga dins del debat sindical de les principals centrals sindicals a l'inici de la Transició democràtica.

Movimientos sociales y estado en la España contemporánea


Cuenca : Ediciones de la Universidad de Castilla-La Mancha, 2001
ISBN 8484271374

Aquest llibre del Grupo de Estudios de Asociacionismo y Sociabilidad (GEAS) - en col·laboració, aquesta volta, amb diversos professors d'universitats espanyoles- recull una sèrie d'aportacions sobre allò que s'ha anomenat "nous" moviments socials - ecologisme, feminisme, pacifisme- en contraposició als "vells" - moviment obrer- en relació a l'Estat en el darrer quart del segle XX. Per tant, poden servir com a primera aproximació de caràcter general a la gènesi o desenvolupament d'aquests a cavall entre el tardofranquisme i la transició democràtica. En aquest obra col·lectiva trobem les contribucions de José Babiano, que ens apropa al sindicalisme espanyol des del moment de canvi polític fins finals del segle passat; Juan José La Calle realitza, en canvi, una anàlisi del moviment ecologista; Manuel Ortiz ens introdueix el moviment obrer manxec en una perspectiva de llarg abast des del primer franquisme fins les acaballes del segle XX; Jaime Pastor abasta el moviment pacifista entre la transició fins els darrers anys del segle passat; finalment, David Ruiz ens aproxima al cas de les CC.OO sota el franquisme i, per tant, com a moviment socio-polític fins la seua constitució com a central sindical.