Huelga laboral y huelga política. España, 1939 - 1975
Ysàs i Solanes, Pere

Ayer. (Madrid. Núm 4 (1991) p. 193-212)

L'article analitza la qüestió de la vaga general durant el franquisme, quan fou un instrument no utilitzat però sí plantejat al dedins del moviment obrer com a element que podia conduir al derrocament definitiu de la dictadura. En aquest sentit, el document realitza un recorregut per la visió i activitat de l'obrerisme al llarg del període franquista: des de la destrucció que significà 1939 fins al renaixement de les Vagues experimentat a partir de 1962 i exacerbat pel naixement de CCOO, passant per l'aposta aliadòfila durant els anys de la II Guerra Mundial i les agitacions laborals basques i catalanes de 1945-1947. L'autor centra en tot moment el text en l'assumpte de la vaga general i les repercussions que tingué posar-lo damunt la taula, tant en sentit positiu ?estimulà els moviments de masses antifranquistes? com negatiu ?dificultà i distorsionà els actes reivindicatius?, i manifesta la importància que adquirí entre l'opinió pública amb la descripció del desconcert i malcontentament que experimentà l'administració de Felipe González quan es convocà, el 14 de desembre de 1988, la primera vaga general de la democràcia.

Huelgas en el franquismo causas laborales - consecuencias políticas
Soto Carmona, Álvaro

Historia Social. (Alzira ; València. 30 (1998) p. 39-61)

Les línies interpretatives de l'estudi són les següents: 1) No és possible analitzar el fenomen de les vagues a Espanya durant la dictadura franquista sense tenir en compte la naturalesa política del règim. 2) La tasca de l'oposició política es troba íntimament lligada a l'activitat de Vagues. 3) Les transformacions estructurals que es produeixen durant el període no expliquen per si mateixes el conflicte social, i encara menys les Vagues. 4) El canvi en la composició dels actors socials, així com llur presència en el medi és un factor decisiu per a explicar l'increment del nombre de vagues. 5) Malgrat la Repressió i la manca de preparació de les organitzacions obreres per a la derrota posterior a la Guerra Civil, mai no faltaren nuclis resistents (memòria), tot i que en els primers anys foren molt febles. 6) La formació de la "nova classe obrera", paral·lelament a l'entrada de noves generacions d'obrers sense experiència organitzativa, permeteren canvis que afavoriren l'increment de la protesta. 7) L'ús de mitjans legals, combinats amb pràctiques il·legals, reforçaren les organitzacions, incrementaren la participació i dificultaren la repressió. 8) El moviment obrer adoptà fórmules democràtiques, fet que implicà una ruptura amb el passat. 9) S'assisteix a la formació d'una nova cultura obrera més propera als ciutadans. 10) Per bé que les demandes pròpiament laborals foren quantitativament les més importants, aquestes apareixen lligades a demandes democràtiques, adquirint així una natura política de la qual n'eren conscients les autoritats i els mateixos impulsors de tals vagues.

Estructura social : Relaciones laborales y huelgas
Soto Carmona, Álvaro

En: Historia de la España actual: 1939 - 2000 : autoritarismo y democracia. Madrid ; Barcelona : Marcial Pons, 2001. p. 193-225
ISBN 8472488993

El capítol explica els importants canvis que s'experimentaren en l'estructura social com a conseqüència del pas de l'agricultura a la indústria. Així, l'urbanització, l'educació i el consum van implicar una Ruptura amb les formes de vida tradicionals, quelcom que anà naturalment seguit del sorgiment de nous conflictes socials. Així, les associacions de veïns van esdevenir, juntament amb els estudiants un instrument actiu de lluita social, en un marc de secularització i de puixança del moviment obrer. Es detalla igualment al document la millora del nivell de vida (sense redistribució de la renda) i el debat sobre el moment en què es creà a Espanya l'Estat de Benestar, que a parer de l'autor se situaria a finals de la dècada de 1970.

L'Últim esclat : Esquerra revolucionària, moviment obrer i canvi polític a Catalunya (1975 - 1979)
Sans Molas, Joel

Bellaterra : Universitat Autònoma de Barcelona, 2012

El present treball analitza les organitzacions de l'esquerra revolucionària en el context de la transició a Catalunya, entre la mort del dictador el 1975 i les primeres eleccions municipals de 1979. Emmarcat com un fenomen europeu, l'autor tracta la gènesi, consolidació i relació amb el moviment obrer d'organitzacions com ara el PCE(i) (més endavant PTE), l'MCE, la LCR o la OICE. En un segon apartat, analitza la praxi d'aquestes organitzacions en la conjuntura política d'ofensiva per part de l'oposició antifranquista que tingué lloc entre finals de 1975 i 1976, abastant així el seu paper en esdeveniments cabdals com ara la vaga del Baix Llobregat o la de Sabadell. Seguidament, també inscriu l'acció d'aquests grups en la nova conjuntura oberta el 1977, en què els sectors reformistes del règim semblen prendre la iniciativa en el procés de canvi polític. Finalment, analitza la posició d'aquesta constel·lació d'opcions polítiques enfront del nou marc democràtic i l'era dels pactes socials, que comportà la seva crisi.

Historia de Comisiones Obreras (1958 - 1988)
Ruíz González, David

Madrid : Siglo XXI, 1994.
ISBN 843230817X

Els autors que han desenvolupat la tasca d'escriure aquesta història de les Comissions Obreres han acotat dues dates per tal d'emmarcar la trajectòria seguida per l'organització: la decisiva, com a punt de partida, de la promulgació de la Ley de Convenios Colectivos d'abril de 1958 i la no menys significativa de la vaga general de 1988. Els investigadors s'han enfrontat a considerables dificultats en la seua tasca de recerca de les fonts escrites i orals dintre del propi sindicat, dificultats que s'han accentuat a l'hora de dirigir la investigació cap els inaccessibles documents de procedència governamental L'obra arrenca amb les obligades referències al Sindicato Vertical i l'evolució laboral experimentada des de la Guerra Civil fins 1958, per continuar amb l'estudi de les Comissions en les diverses regions: Catalunya, Euskadi, Astúries, en primer lloc, per continuar amb Madrid, el País Valencià, Andalusia, Aragó i Galícia. Les dos Castelles i Extremadura, allà on s'erigiren alguns nuclis industrials, així com a les Illes Balears, per el significat que en aquestes va tenir la incorporació de l'hostaleria al sindicalisme de classe de les Comissions, són objecte també de pertinents estudis. L'absència de fonts documentals solvents impedeix tractar altres àrees: les Canàries, Múrcia, Cantàbria i La Rioja. Aquest és, doncs, un intent de reunir en un volum el primer relat raonat i crític sobre l'herència i l'activitat de Comissions Obreres. Aquesta contribució posseïx, per aquest motiu, un valor historiogràfic indubtable: es tracta d'una introducció històrica en la què lògicament predomina la narració, la reconstrucció dels fets, superant així les obligades etapes hagiogràfiques de les publicacions militants i commemoratives. Les autores i autors que han contribuït amb els seus treballs a donar cos a aquest volum són especialistes en la història social i política del període corresponent de l'Espanya Contemporània, i dediquen especial atenció a les regions que han estudiat.

La Huelga de Roca Radiadores : una experiencia de autoorganización obrera
Mulero Campoy, Marta

Historia, Trabajo y Sociedad. (Madrid. Núm 6 (2015) p. 11-29)

El conflicte a Roca, la segona empresa industrial més important de Catalunya després de SEAT el 1976, es va iniciar el 8 de novembre de 1976 amb l'acomiadament d'un treballador durant la negociació del conveni col·lectiu. Els mètodes assemblearis de Roca es van enfrontar a les directrius de les diferents centrals sindicals. L'objectiu d'aquest article és explicar en què va consistir el moviment obrer dels treballadors de Roca i analitzar la importància que tingué la vaga dins del debat sindical de les principals centrals sindicals a l'inici de la Transició democràtica.

Movimientos sociales y estado en la España contemporánea


Cuenca : Ediciones de la Universidad de Castilla-La Mancha, 2001
ISBN 8484271374

Aquest llibre del Grupo de Estudios de Asociacionismo y Sociabilidad (GEAS) - en col·laboració, aquesta volta, amb diversos professors d'universitats espanyoles- recull una sèrie d'aportacions sobre allò que s'ha anomenat "nous" moviments socials - ecologisme, feminisme, pacifisme- en contraposició als "vells" - moviment obrer- en relació a l'Estat en el darrer quart del segle XX. Per tant, poden servir com a primera aproximació de caràcter general a la gènesi o desenvolupament d'aquests a cavall entre el tardofranquisme i la transició democràtica. En aquest obra col·lectiva trobem les contribucions de José Babiano, que ens apropa al sindicalisme espanyol des del moment de canvi polític fins finals del segle passat; Juan José La Calle realitza, en canvi, una anàlisi del moviment ecologista; Manuel Ortiz ens introdueix el moviment obrer manxec en una perspectiva de llarg abast des del primer franquisme fins les acaballes del segle XX; Jaime Pastor abasta el moviment pacifista entre la transició fins els darrers anys del segle passat; finalment, David Ruiz ens aproxima al cas de les CC.OO sota el franquisme i, per tant, com a moviment socio-polític fins la seua constitució com a central sindical.

La Huelga de los 21 días de 1977 : conflictividad en la construcción de Barcelona durante la transición
Mota Muñoz, José Fernando

Historia, Trabajo y Sociedad. (Madrid. Núm 1 (2010) p. 29-52)

La vaga dels 21 dies de març-abril de 1977 a la província de Barcelona va suposar el moment àlgid del procés d'organització de les Comissions Obreres en el sector de la construcció com a moviment sociopolític. D'un petit nucli de militants comunistes a finals dels seixanta es va passar a la convocatòria d'una dura i llarga vaga general del sector en els inicis de la Transició. El seu fracàs donà pas a una nova etapa en el model de protesta i en l'estructura sindical.

Comisiones Obreras en la dictadura
Moreno, Juan

Madrid : Fundación 1§ de mayo, 2012
ISBN 9788487527272

Aquest llibre narra les lluites de les inicials Comissions Obreres més o menys espontànies fins a la legalització, l'abril de l'any 1977, de la Confederació Sindical de CCOO, recorrent les seves mobilitzacions i l'actuació dels seus militants i dirigents. Comissions Obreres en la dictadura és un estudi centrat en la dimensió general de CCOO, però explica també l'expansió de les Comissions Obreres per tot l'Estat, basant-se en els testimonis i aportacions d'històrics militants, així com dels investigadors vinculats als arxius i fundacions de CCOO. Al llarg de més de 600 pàgines es posa de relleu que Comissions Obreres, com demostren els arxius del Tribunal de Orden Público, va ser l'organització social més destacada i colpejada durant bona part de la dictadura franquista. Les nombroses Vagues en els diversos sectors: metall, construcció, mineria, tèxtil, etc., en diverses províncies i els continus processos, com el "1001" o el de "els 23 de Ferrol", foren decisius en el combat per la llibertat sindical, per l'amnistia i per la democràcia.

Productores disciplinados y minorías subversivas : clase obrera y conflictividad laboral en la España franquista
Molinero Ruiz, Carme

Madrid : Siglo XXI, 1998
ISBN 9788432309700

Estudi sobre la conflictivitat laboral a Espanya des del final de la guerra civil a la desaparició de la dictadura franquista. Els autors han examinat detingudament les fonts disponibles, algunes molt poc utilitzades fins al moment -com la documentació de la Organización Sindical Española i la el Ministerio de Gobernación-, fet que els ha permès quantificar i caracteritzar la conflictivitat, així com la valoració del seu impacte sociopolític i econòmic. L'accés a aquestes fonts ha fet possible, a més a més, conèixer molt millor les anàlisis que feien i les actituds que adoptaven les autoritats franquistes davant la protesta obrera. El llibre s'ocupa també, i de manera destacada, de la trajectòria de la militància obrera antifranquista i de la seva relació amb la conflictivitat laboral, especialment a partir de la dècada dels seixanta, quan la societat espanyola va viure un intens creixement econòmic i un profund canvi social. Per poder analitzar adequadament la conflictivitat i la militància obrera, l'obra dedica una notable atenció al Nou Ordre laboral imposat per la dictadura franquista en els seus inicis i als canvis introduïts a partir de finals de la dècada dels cinquanta, al paper assignat i a les funcions realitzades per la Organización Sindical, així com a les diverses polítiques governamentals dirigides a mantenir la subordinació econòmica i social dels treballadors.

Nuevas formas de sindicalismo en un tiempo de contestación : CGIL i CC.OO, 1966 - 1976
Molinero Ruiz, Carme

Historia Social. (Alzira ; València. Núm 72 (2012) p. 133-153)

L'objectiu d'aquest article és abordar l'acció sindical observant l'emergència d'un nou tipus de sindicalisme a Espanya i a Itàlia en la dècada dels seixanta que va tenir molts punts de contacte. Ambdós països tenien situacions polítiques tan diferents com les que comporten la dictadura i la Democràcia; però aquesta diferència radical no va impedir que des de la dècada dels seixanta s'establissin relacions sindicals cada vegada més estretes, essent possible adoptar una perspectiva comparada. En benefici de la síntesi pot afirmar-se que, si bé el marc polític era molt diferent, existien, per una banda, unes bases per al conflicte amb molts punts en comú i, per l'altra, referents culturals i polítics que van afavorir l'impuls d'un nou tipus de sindicalisme que no es troba en altres països tan propers a ambdós com França.

Sindicalismo y conflicto social en la España de la transición
Miguélez Lobo, Faustino

Mientras Tanto. (Barcelona. Núm 24 (1985) p. 19-44)

El present article parteix de l'evidència que els canvis socials que han tingut lloc a Espanya des de la fi de la dictadura franquista han estat determinats per l'aparició de nous subjectes socials i polítics , per noves demandes i noves actituds socials, així com també per la persistència de determinades estructures, antics interessos organitzats formalment, velles tradicions, formes de comportament i pautes socials arrelades. Entre els "nous subjectes socials" apareguts durant la transició en trobem un que ha guanyat una especial rellevància: els Sindicats. Aquestes organitzacions van haver de fer front als estralls de la crisi, realitzant en aquest sentit propostes de distribució de la renda i de repartiment dels "sacrificis". Aquests "objectes de relació" dels Sindicats amb l'estat es trobaren fortament influïts per un factor fonamental que l'article pretén analitzar: la conflictivitat social.

A tientas con la democracia : movilización, actitudes y cambio en la provincia de Albacete, 1966 - 1977
Martín García, Óscar José

Madrid : Los Libros de Catarata, 2008
ISBN 9788483193907

La transició a la Democràcia és un clar exponent dels usos públics i polítics de la història. La necessitat de legitimar tal obra d'enginyeria política s'ha substanciat en una interpretació oficial, quasi canònica i no exempta de tòpics. Aquesta s'ha constituït al voltant de la idea d'un pla traçat des de dalt i virtuosament executat per uns pocs artífexs procedents del reformisme franquista. Tal explicació pressuposa l'existència d'una societat espanyola impassible i instal·lada en la desmobilització. Tot i això, inclús en les zones del país menys industrialitzades i urbanitzades, la indiferència i la por van coexistir amb una creixent conflictivitat sociopolítica que va debilitar la dictadura i va contribuir a crear les condicions polítiques per al canvi democràtic. Així, les negociacions entre les elits van estar precedides i influïdes per una multiforme pressió social que va introduir les seves principals demandes en l'agenda política de la transició. En aquesta línia, el present treball analitza les oportunitats polítiques, la mobilització de recursos i els marcs interpretatius que van legitimar i van animar una protesta assentada en el canvi d'actituds i en l'aprenentatge de noves pràctiques democràtiques que van facilitar el camí cap a la llibertat.

Los Sindicatos y la reconversión industrial durante la transición : 1976 - 1982
Marín Arce, José María

Madrid : Consejo Económico y Social, 1997
ISBN 8481880612

Aquest llibre analitza el difícil atzar de les organitzacions sindicals espanyoles durant el període de transició a la Democràcia. Transició que, a banda de no tenir sota cap circumstància un final preestablert, sinó que l'evolució de la qual fou contingent i en bona mesura fruit de l'acció col·lectiva i la seua relació dialèctica amb sectors del règim, estigué marcada per un dur procés de crisi que s'allargaria fins 1986. Unes central que havien acabat de conquerir la seua legalitat, que tractaven d'adaptar-se al nou marc institucional alhora que pretenien modificar-lo per estendre també la democràcia als llocs de treball, llastrats per dèficits orgànics importants i immersos en una creixent competència intersindical per consolidar-se com l'opció hegemònica al moviment obrer espanyol, van haver de fer front a tot el seguit de canvis socio-econòmics que minarien les seues bases. Especialment, el procés de reconversió industrial que, iniciat tímidament sota els governs de la UCD, assetjaria els bastions de classe ja acorralats pels efectes de la crisi industrial.

Huelgas y umbral del comportamiento colectivo en los sistemas autoritarios : El caso de Galicia (1966 - 1975)
Lago Peñas, Pedro

Historia y Política. (Madrid. 28 (2012), p. 333-356)

En aquest article s'estudia la posada en marxa de les Vagues a Galícia des de 1966 fins 1975. A partir de l'evidència empírica proporcionada per entrevistes a dirigents del moviment sindical, documentació produïda des de les CCOO de Galícia, l'OSE, el Ministerio de Trabajo y el Ministerio de Gobernación i una anàlisi estadística, s'explica l'activació del moviment vaguista mitjançant el mecanisme de llindar del comportament col·lectiu.

La Sociedad española en la Transición : los movimientos sociales en el proceso democratizador


Madrid : Biblioteca Nueva, 2011
ISBN 9788499402116

En aquesta obra participen vint-i-vuit investigadors, de diferents uninversitats espanyoles i estrangeres, que abarquen els principals aspectes que contribueixen a explicar el paper de la societat en la transició democràtica i de la seva articulació a través de diferents col·lectius. El llibre està organitzat en quatre parts que agrupen de forma equilibrada els diferents capítols que el composen. Una primera secció recull reflexions de caràcter general sobre el paper de la societat i dels moviments socials en la democratització espanyola, així com l'anàlisi d'allò succeït en altres països que experimentaren també processos de transició. En una segona part s'inclouen els estudis sobre les organitzacions de treballadors i d'empresaris, prestant atenció -en el cas del moviment obrer tant a una visió de conjunt com a cada una de les principals tendències. El tercer bloc està dedicat als denominats "nous moviments socials", amb aproximació a les associacions de veïns, els estudiants, l'Església, les dones, els pacifistes i els marginats. Finalment, el volum conclou amb una sèrie d'estudis dedicats a les característiques que defineixen la situació en comunitats autònomes com Catalunya, el País Basc, Andalusia, Astúries, Castella-La Manxa i Múrcia.

El Movimiento obrero en Vizcaya, 1967 - 1977 : ideología, organización y conflictividad
Ibarra Güell, Pedro

Bilbao : Universidad del País Vasco, 1987
ISBN 8475850820

En aquesta obra l'autor realitza un ampli repàs de la trajectòria del moviment obrer a Biscaia entre 1967, any en el qual es declara l'estat d'excepció, i 1977, quan la conflictivitat assoleix unes quotes inusitades. El llibre es troba dividit en deu capítols. El primer realitza una aproximació al marc històric i als antecedents immediats del "nou" moviment obrer a la primera meitat dels anys seixanta. Un segon abasta el període entre 1967 i 1969, moment de crisi i recomposició del moviment obrer a la província. El tercer aprofundeix en la relació entre nacionalisme i moviment obrer, amb el rerefons dels processos de Burgos de desembre de 1970. El quart analitza la representativitat del moviment obrer a través de les eleccions sindicals de 1971. El cinquè, en canvi, abasta el trienni 1971-1973. Realitza un succint repàs a les organitzacions obreres i els conflictes en allò que l'autor anomena una fase de transició. El sisè analitza el moviment obrer l'any 1974, any en el què recupera el seu protagonisme. El setè es troba consagrat a la conflictivitat el mateix any. El vuitè analitza les eleccions sindicals, així com la conflictivitat laboral, l'any 1975. El novè analitza la conjuntura crítica entre gener de 1976 i maig de 1977, tot incidint en les estratègies de les distintes organitzacions. Finalment, el darrer capítol abasta la mateix conjuntura, tanmateix des de la perspectiva i analitzant les tendències de "l'altre" moviment obrer, és a dir, l'organització assembleària directa dels treballadors i el seu declivi.

Los Empresarios y la huelga entre la estabilización y la democracia, 1958 - 1978
González Fernández, Ángeles

Historia y Política. (Madrid. Núm 27 (2012) p. 281-307)

En les aproximacions històriques al franquisme, la vaga apareix com un instrument central de l'oposició a la dictadura i de combat per la Democràcia. Aquest punt de vista para poc esment als antagonistes necessaris d'aquest fenomen: els empresaris. De fet, les aproximacions a aquest sector són insuficients o esbiaixades. Parcialment tolerada per les autoritats arran de l'aprovació de la Ley de Convenios Colectivos Sindicales (1958), la vaga va haver de ser acceptada pels empresaris com a mal menor, contrapartida obligada per tal d'augmentar la productivitat dels seus negocis i afrontar amb èxit els reptes de la modernització econòmica. L'actitud pragmàtica va permetre als empresaris reclamar la regulació del dret de vaga mentre negociaven la resolució dels conflictes en les seues empreses al marge de les vies oficials. Superats per les vagues dels seixanta i, segons ells, abandonats per les autoritats, els empresaris van procedir, amb acusat tarannà reactiu, a la creació d'un sistema associatiu i apostaren per la signatura d'un pacte social com a mecanisme per tal de, entre d'altres objectius, contenir i canalitzar la conflictivitat dintre de l'àmbit estrictament laboral.

Minería y huelga general : una década de huelgas generales en la minería del carbón. España, 1982 - 1991
García Piñeiro, Ramón

Ayer. (Madrid. Núm 4 (1991) p. 213-234)

L'article analitza l'ús de la vaga general en el sector miner com a forma de combatre la desertització industrial de la mineria que s'experimentà a partir de la dècada de 1980. En aquest sentit, l'autor fa referència a la història complexa i conflictiva de l'activitat minera, amb precedents de lluita laboral fonamentalment defensiva que es manifestaren durant bona part del franquisme. Davant la crisi progressiva a les conques mineres i l'amenaça somorta de reconversió, el 1985 se celebrà una primera vaga que demostrà el dinamisme de l'activitat sindical minera i que reuní CCOO i UGT en protesta per la incertesa del sector i la inseguretat laboral que encara s'experimentava. A partir d'aquest punt de partida, l'article narra l'evolució posterior fins a les grans agitacions de 1990 i 1991, així com les negociacions que s'esdevingueren en l'endemig i l'aparició de tendències diferents dins del mateix govern en un moment marcat per la dimissió d'Alfonso Guerra. A mode de conclusió, el document analitza finalment també la conveniència de les Vagues generals mineres, d'acord amb l'experiència històrica, tant per a conservar com per a millorar les condicions de treball.

Los Sindicatos en España : de la lucha de clases a estrategias de cooperacion
Führer, Ilse Marie

Madrid : Consejo Económico y Social, 1996
ISBN 8481880272

Publicat originalment en alemany el 1991 i traduït posteriorment al castellà, el llibre analitza l'evolució del sindicalisme espanyol, amb una atenció especial al rol de la UGT i de CCOO. Centrat en el rumb que els esdeveniments prengueren després de la mort del dictador, el document fa referència a la "política de concertació" seguida pels governs en un intent d'arranjar la qüestió sindical, que l'autora analitza des de l'òptica del neocorporativisme: un model teòric emprat en ciència política per a explicar certes formes de mediació interessada de l'Estat davant de Vagues o aldarulls que puguin posar en perill la política econòmica. D'acord amb aquest focus d'atenció, Führer estudia els Sindicats espanyols i les seves estratègies, sense oblidar les condicions de la patronal i el comerç intern del país com a elements igualment determinants.