Los Empresarios y la huelga entre la estabilización y la democracia, 1958 - 1978González Fernández, Ángeles Historia y Política. (Madrid. Núm 27 (2012) p. 281-307)
En les aproximacions històriques al franquisme, la vaga apareix com un instrument central de l'oposició a la dictadura i de combat per la Democràcia. Aquest punt de vista para poc esment als antagonistes necessaris d'aquest fenomen: els empresaris. De fet, les aproximacions a aquest sector són insuficients o esbiaixades. Parcialment tolerada per les autoritats arran de l'aprovació de la Ley de Convenios Colectivos Sindicales (1958), la vaga va haver de ser acceptada pels empresaris com a mal menor, contrapartida obligada per tal d'augmentar la productivitat dels seus negocis i afrontar amb èxit els reptes de la modernització econòmica. L'actitud pragmàtica va permetre als empresaris reclamar la regulació del dret de vaga mentre negociaven la resolució dels conflictes en les seues empreses al marge de les vies oficials. Superats per les vagues dels seixanta i, segons ells, abandonats per les autoritats, els empresaris van procedir, amb acusat tarannà reactiu, a la creació d'un sistema associatiu i apostaren per la signatura d'un pacte social com a mecanisme per tal de, entre d'altres objectius, contenir i canalitzar la conflictivitat dintre de l'àmbit estrictament laboral.
