Huelga laboral y huelga política. España, 1939 - 1975Ysàs i Solanes, Pere Ayer. (Madrid. Núm 4 (1991) p. 193-212)
L'article analitza la qüestió de la vaga general durant el franquisme, quan fou un instrument no utilitzat però sí plantejat al dedins del moviment obrer com a element que podia conduir al derrocament definitiu de la dictadura. En aquest sentit, el document realitza un recorregut per la visió i activitat de l'obrerisme al llarg del període franquista: des de la destrucció que significà 1939 fins al renaixement de les Vagues experimentat a partir de 1962 i exacerbat pel naixement de CCOO, passant per l'aposta aliadòfila durant els anys de la II Guerra Mundial i les agitacions laborals basques i catalanes de 1945-1947. L'autor centra en tot moment el text en l'assumpte de la vaga general i les repercussions que tingué posar-lo damunt la taula, tant en sentit positiu ?estimulà els moviments de masses antifranquistes? com negatiu ?dificultà i distorsionà els actes reivindicatius?, i manifesta la importància que adquirí entre l'opinió pública amb la descripció del desconcert i malcontentament que experimentà l'administració de Felipe González quan es convocà, el 14 de desembre de 1988, la primera vaga general de la democràcia.
