¿Una Sociedad pasiva? Actitudes, activismo y conflictividad social en el franquismo tardío
Ysàs i Solanes, Pere

Ayer. (Madrid. Núm 68 (2007) p. 31-57)

Determinades visions i interpretacions del tardofranquisme han establert que la societat espanyola va acceptar passivament el règim dictatorial, fins al punt que això ha esdevingut un toposrecurrent. D'acord amb aquesta tesi, el franquisme ?definitivament consolidat i admès internacionalment al llarg de la primera meitat de la dècada de 1950? persistí en una societat que gaudia dels beneficis del desenvolupament econòmic i que assistia com a mera espectadora al canvi polític que es materialitzà a la segona meitat dels anys setanta. Sens dubte, un estudi més minuciós de la societat espanyola des de l'inici de la dècada de 1960 fins a la segona meitat dels setanta troba que aquesta passivitat política coexistí amb una notable Conflictivitat social ?en especial obrera i estudiantil i, de manera una mica més tardana, també ciutadana i veïnal? i amb freqüents manifestacions crítiques amb la dictadura, en un marc de creixent suport opositor malgrat la pressió dissuasiva del formidable aparell repressiu franquista. Aquest article explica els fonaments, les característiques i els efectes d'un conjunt de fenòmens que no solament desmenten la imatge d'una societat passiva, sinó que tingueren un paper molt rellevant en la vida sociopolítica dels tres darrers lustres de la dictadura.

La Configuració de la Democràcia a Espanya
Ysàs i Solanes, Pere

Eumo : Vic, 2009
ISBN 9788497663120

Aquest llibre s'ocupa d'un procés essencial de la història contemporània espanyola, i ho fa a través dels treballs de nou reconeguts especialistes que, des de diverses perspectives disciplinàries, analitzen el paper que van tenir els principals actors polítics i socials en la configuració de la Democràcia a Espanya. A l'obra s'estudien les eleccions generals de juny de 1977 i el sistema de partits sorgit d'aquests comicis. S'hi analitzen els condicionants del procés d'elaboració i la Constitució de 1978, les similituds amb la de 1931, i l'ambigüitat en la redacció del model d'organització territorial de l'Estat. S'hi explica el paper que van jugar les organitzacions sindicals, disposades a subordinar els seus objectius més específics en benefici de la consecució i consolidació de la Democràcia, i les patronals, ben allunyades d'aquesta actitud. S'hi tracta el paper dels mitjans de comunicació i l'absència dels intel·lectuals en les estratègies de la transició. El llibre es clou amb dos articles que analitzen el paper -ben diferent, fins i tot contradictori- de dues institucions amb una influència essencial en la societat espanyola: l'Església Catòlica i les Forces Armades.

L'Antifranquisme i la crisi de la dictadura
Ysàs i Solanes, Pere

En: La transició democràtica als Països Catalans. València, Publicacions de la Universitat de València, 2005, p. 31-48
ISBN 8437062934

En la historiografia sobre la transició es troba ben assentada una línia interpretativa que considera que va ser un procés complex, iniciat precisament amb la crisi de la dictadura. Un procés ple d'incerteses i amb tres opcions inicials que comptaven amb suports polítics i socials remarcables: l'opció continuista, és a dir, la defensada per aquells que pretenien el manteniment gairebé intacte de l'ordenament franquista; l'opció reformista, amb versions diverses i variables amb el pas del temps i l'evolució del procés, sostinguda per aquells que consideraven necessàries reformes d'aquest ordenament però no la seva substitució; i l'opció rupturista, propugnada per l'oposició antifranquista, que pretenia la destrucció de la legalitat franquista, la formació d'un Govern provisional i l'obertura d'un procés constituent. Les fortaleses i febleses d'aquestes opcions acabarien condicionant els acords mínims que farien possible la convocatòria d'eleccions a Corts i, en funció dels resultats, l'elaboració posterior d'una constitució democràtica i la derogació de la legalitat franquista. La crisi de la dictadura constitueix, doncs, la primera qüestió que cal analitzar acuradament per a estudiar el procés de transició. I, en els orígens i la materialització de la crisi del règim franquista, cal dedicar una especial atenció a l'antifranquisme.

Romper el consenso : la izquierda radical en la transición (1975 - 1982)
Wilhelmi Casanova, Gonzalo

Madrid : Siglo XXI, 2016
ISBN 9788432317989

Malgrat que Franco morí al llit el 20 de novembre de 1975, el franquisme va morir al carrer: la mobilització a fàbriques, barris, universitats i carrers, impulsada pel Partit Comunista d'Espanya i per l'esquerra revolucionària; els diferents corrents marxistes, llibertaris, defensors de l'autonomia obrera i cristians anticapitalistes foren els que posaren la làpida damunt del dictador. Les organitzacions anticapitalistes van desenvolupar un paper decisiu en l'evolució dels moviments socials, des dels més forts com l'obrer, el veïnal, l'estudiantil, el feminista i el pacifista; fins als més petits com el d'alliberament homosexual, el de minusvàlids, l'ecologista o el dels presos comuns. En llur constitució defensaren diferents projectes polítics amb elements comuns, com la defensa d'una Ruptura amb la dictadura, la reducció de la pobresa i de les desigualtats, el final de la subordinació de les dones als homes, una sortida a la crisi que alleugés l'atur per mitjà de la creació d'ocupació i l'establiment d'una estructura territorial respectuosa amb les diferents identitats nacionals presents a Espanya. L'obra exposa la història dels milers d'homes i de dones que s'enfrontaren a la tortura, la presó o àdhuc la mort per a acabar amb la dictadura. Milers de militants que van intentar una altra transició diferent a la que finalment s'imposà i desembocà en una Democràcia similar a la dels països de l'entorn.

Historia de la UGT : la reconstrucción del sindicalismo en democracia, 1976 - 1994
Vega, Rubén

Madrid : Siglo XXI, 2011 (Volumen VI de la història de la UGT)
ISBN 9788432313844

La UGT recobrà en la Transició el paper de central majoritària que havia desenvolupat en el passat. Per tal de reconquerir aquesta centralitat hagué d'afirmar-se davant de noves opcions sorgides en el moviment obrer antifranquista, especialment CC.OO. Les seves sòlides arrels històriques, els seus vincles internacionals, l'estreta relació amb el PSOE i la defensa d'una proposta sindical moderada li permeteren obrir-se pas amb èxit des de la seva dèbil situació de partida. L'accés del PSOE al govern generà, paradoxalment, una nova situació de conflicte, fins al punt de desembocar en el trencament del model històric de relacions entre partit i sindicat propi de la Socialdemocràcia. El traumàtic camí d'afirmació de l'autonomia sindical trobarà la seva fita fonamental en la vaga general del 14 de desembre de 1988. Acabat aquest recorregut, la UGT ha mantingut la seva condició de central majoritària i la seva definició socialista. Caracteritzar els canvis que això ha exigit i les bases en què tot plegat s'assenta constitueix un dels propòsits d'aquest volum#.

De las Cortes orgánicas a las Cortes democráticas
Soto Carmona, Álvaro

Ayer. (Madrid. Núm 15 (1994) p. 109-134)

L'article "De las Cortes orgánicas a las Cortes democráticas" d'Álvaro Soto Carmona estudia el pas de la dictadura a la Democràcia que s'experimentà a Espanya durant la dècada de 1970 a partir del sistema parlamentari. Així, admetent que les Corts són òrgans col·lectius amb funcions legislatives però sense implicar necessàriament l'existència d'una realitat democràtica, l'article analitza la participació, les lleis i el procés polític a partir de l'observació de tres fenòmens, a saber: 1) La universalització de la participació. 2) L'acceptació de les demandes ciutadanes. 3) La divisió de poders efectiva que convertí el poder legislatiu en dipositari de la sobirania nacional i desplaçà el monopoli executiu del franquisme. El document se centra en el període de transformació esdevingut entre 1976 i 1979, malgrat que de manera marginal es fan també al·lusions al funcionament franquista previ i al transcurs de la I Legislatura (1979-1982).

Crisis económica y transición política
Serrano Sanz, José María

Ayer. (Madrid. Núm 15 (1994) p. 135-164)

L'article exposa la conjunció a Espanya d'aquestes dues realitats durant la dècada de 1970, com a conseqüència de la crisi mundial del petroli i la seva particular afectació a l'economia espanyola, i a la debilitat del sistema franquista, en aquell moment ja desbordat per la pressió popular i la mala salut del dictador. Igualment, el document detalla també la relativa estabilització econòmica que emprèn el govern de Suárez després de la victòria electoral de 1977 i el recrudiment de la crisi a partir de 1979, amb la seva traducció política en el clima d'erosió que s'apoderà de la UCD a partir d'aquell moment. Finalment, l'autor estudia la victòria electoral socialista de 1982 i l'estabilització de la situació que conduí, quatre anys més tard, a la integració d'Espanya al dedins de la CEE. Metodològicament, tot plegat es manifesta a través de dos apartats cronològics (1973-1977 i 1977-1985) i un balanç comparatiu final.

El Moviment obrer durant la transició democràtica al País Valencià
Santacreu Soler, Josep Maria

En: La transició democràtica als Països Catalans. València : Publicacions de la Universitat de València, 2005, p. 295-314
ISBN 9788437086804

Aquest capítol de llibre exposa i defensa tres tesis sobre el moviment obrer al País Valencià durant la transició. La primera, que el sindicalisme no va tenir exclusivament una línia d'acció centrada en les reivindicacions obreres durant la transició democràtica al País Valencià, sinó que també va assumir responsabilitats polítiques i socials. La segona, que les responsabilitats polítiques, laborals i socials assumides pels sindicats, la repressió que van patir els dirigents i militants dels Sindicats i la dinàmica negociadora oberta per la legalitat del règim van facilitar que s'hi desenvolupessin polítics destacats de l'esquerra, sobretot advocats laboralistes. Molts d'ells van aconseguir ser dirigents de partits polítics d'esquerres i diputats. I la tercera, que els Sindicats d'esquerra no van plantejar un projecte d'organització social alternativa al capitalisme liberal durant la transició com ho havien fet els sindicats d'abans de l'arribada de la dictadura de Franco el 1939 al País Valencià.

Teoría y práctica democrática en el PCE (1956 - 1982)
Sánchez Rodríguez, Jesús

Madrid : Fundación de Investigaciones Marxistas, 2004
ISBN 8487098428

L'obra analitza la trajectòria del Partido Comunista de España entre els anys 1956 i 1982 prenent com a eix de referència la relació que sosté amb la Democràcia en un triple pla: el del paper jugat en la lluita contra la dictadura franquista i per la conquesta d'un règim de llibertats, en segon lloc en l'articulació d'una via democràtica al socialisme, i per últim en la pràctica democràtica en la vida interna del partit. A aquest efecte, el llibre presta atenció a una doble seqüència d'esdeveniments, els que es desenvolupen en el pla nacional, és a dir, la lluita contra la dictadura i la transició democràtica, i els que tenen lloc en el si del moviment comunista internacional, considerant alguns esdeveniments clau en l'escena internacional com són l'experiència de la Unidad Popular a Xile, la revolució dels clavells a Portugal, etc. Tot i la seva articulació cronològica, tanmateix, l'obra té una clara naturalesa politològica més que historiogràfica, centrant-se en la investigació de la trajectòria política i ideològica del Partido Comunista de España, raó per la qual es dedica una atenció especial al fenomen de l'eurocomunisme com a condensació última de les transformacions ocorregudes, i culminació teòrica de la via democràtica al socialisme proposada pel PCE, junt amb altres partits comunistes (especialment el francès i l'italià). Com a conseqüència de dita orientació, el llibre conté, en la seva primera part, una anàlisi de tres aspectes importants per a la seva comprensió: la naturalesa dels partits comunistes, la relació teòrica i pràctica del comunisme com a doctrina i com a sistema polític amb la Democràcia, i la evolució i naturalesa del franquisme. Iniciada el 1956 amb l'adopció de la Política de Reconciliación Nacional, la trajectòria seguida pel PCE la va a portar a un canvi profund de la seva línia política i d'alguns dels valors que la sostenen.

La Revolución portuguesa y su influencia en la transición española, 1961 - 1976
Sánchez Cervelló, Josep

Madrid : Nerea, 1995
ISBN 8486763843

Els esdeveniments i transformacions que va viure Portugal entre 1960 i 1976 constitueixen una fita important en la història del país veí i de la península Ibèrica, i també en el context europeu -en derrocar-se per un cop militar però sense vessament de sang la penúltima dictadura d'Europa Occidental- i mundial, per tal com es posà fi a l'imperi colonial portuguès a l'Àfrica i a l'Àsia. A l'Espanya franquista es va deixar sentir amb força la influència d'aquests esdeveniments, no tan sols per la proximitat geogràfica i les relacions de tota mena entre els dos països, sinó també per les similituds entre els dos règims (que no exclouen al mateix temps l'existència de diferències). La revolució portuguesa es va viure a Espanya amb una enorme expectació, com una estimulant referència per a una societat impacient per posar fi al llarg període de règim franquista. I el fet que el canvi de règim s'efectués a Espanya d'una manera molt diferent de la portuguesa no impedí que es desenvolupés un complex joc d'interaccions entre els dos processos. Tals són els esdeveniments i influències que estudia Josep Sánchez Cervelló, qui, després de consultar una ingent quantitat de fonts escrites i realitzar nombroses entrevistes als protagonistes d'aquells fets, aporta amb aquest llibre el primer estudi documentat i complet sobre el tema.

El Triunfo de la democracia en España
Preston, Paul

Barcelona : Plaza&Janés, 1986
ISBN 8401333121

En aquesta obra, Preston recorre el camí del final del franquisme: la mort de Carrero Blanco, l'etapa de govern d'Arias Navarro, l'arribada d'Adolfo Suárez i la reforma política empresa. També el de l'etapa de transició amb certes reminiscències del règim superat, els intents de cop d'Estat i la intervenció del rei, tot concloent en el resultat final de restabliment i consolidació de la democràcia a Espanya. Compta amb una apreciable visió de conjunt, basada en una gran quantitat d'informació, en bona part procedent de diaris i revistes de l'època. Encara que afirma el paper clau del moviment obrer, l'estudiantil, els moviments nacionalistes i l'oposició política a l'hora de forçar el canvi molt més enllà del que pretenien els "reformadors" del règim, la major part de l'obra se centra, com el mateix autor reconeix, en les dinàmiques i afers dels dirigents polítics, en la temàtica militar i el colpisme i en l'acció terrorista. Tanmateix, és igualment un dels valors més remarcables de l'obra, donada la gran quantitat d'informació que proporciona sobre el paper dels militars. També és remarcable el tractament realista dels anomenats "artífexs" de la transició, en especial de Suárez i la UCD, que defuig les apologies convencionals.

Los Socialistas europeos y la Transición española
Ortuño, Pilar

Madrid : Marcial Pons, 2005
ISBN 8495379880

La principal aportació del llibre radica en la seva anàlisi de la importància que van tenir les organitzacions sindicals i els partits socialistes europeus en el procés cap a la Democràcia d'Espanya. Així doncs, tracta d'aprofundir en qüestions de primer nivell com les dimensions internacionals de la transició espanyola cap a la Democràcia o quins suports va tenir aquesta i com els va rebre. L'autora contextualitza el procés històric com un fenomen menys aïllat del que sovint s'ha plantejat.

El Moviment feminista durant la transició
Nash, Mary

En: La transició democràtica als Països Catalans. València : Publicacions de la Universitat de València, 2005, p. 355-365
ISBN 9788437062938

Als Països Catalans el Feminisme com a moviment plural té unes característiques diferents del moviment de molts països europeus ja que constitueix un moviment de signe polític inserit de ple en el moviment d'oposició a la dictadura franquista. A diferència d'altres països, la transició d'una dictadura a la Democràcia marcà lògicament una forta orientació política inicial del moviment, que es desenvolupà en el marc de les dinàmiques socials d'oposició a la dictadura franquista i de conquesta de la Ciutadania i de la Democràcia. El Feminisme català representà una clara resposta democràtica a la Repressió política franquista, però també dirigida de forma específica contra les dones.

La Transición de los intelectuales antifranquistas (1975 - 1982)
Muñoz, Javier

Ayer. (Madrid. Núm 81 (2011) p. 25-55)

La contribució dels intel·lectuals d'esquerres en la transició a la Democràcia ha estat objecte d'interpretacions discordants. El prestigi guanyat en la lluita contra la dictadura els atorgava una posició destacada en el procés de canvi social, però fenòmens com el qüestionament de l'intel·lectual universal, el desenvolupament del mercat cultural o la "crisi de les ideologies" van determinar la seva pròpia evolució durant aquests anys. Aquesta transició dels intel·lectuals dins de la Transició va estar marcada per una paradoxa: la Democràcia exigia el sacrifici de l'antifranquisme en nom de la reconciliació i d'una alternativa de poder de l'esquerra.

Comisiones Obreras en la dictadura
Moreno, Juan

Madrid : Fundación 1§ de mayo, 2012
ISBN 9788487527272

Aquest llibre narra les lluites de les inicials Comissions Obreres més o menys espontànies fins a la legalització, l'abril de l'any 1977, de la Confederació Sindical de CCOO, recorrent les seves mobilitzacions i l'actuació dels seus militants i dirigents. Comissions Obreres en la dictadura és un estudi centrat en la dimensió general de CCOO, però explica també l'expansió de les Comissions Obreres per tot l'Estat, basant-se en els testimonis i aportacions d'històrics militants, així com dels investigadors vinculats als arxius i fundacions de CCOO. Al llarg de més de 600 pàgines es posa de relleu que Comissions Obreres, com demostren els arxius del Tribunal de Orden Público, va ser l'organització social més destacada i colpejada durant bona part de la dictadura franquista. Les nombroses Vagues en els diversos sectors: metall, construcció, mineria, tèxtil, etc., en diverses províncies i els continus processos, com el "1001" o el de "els 23 de Ferrol", foren decisius en el combat per la llibertat sindical, per l'amnistia i per la democràcia.

Revolución, democracia y feminismo : las mujeres de la extrema izquierda en la transición
Moreno Seco, Mónica

En: Caminos de democracia : Ciudadanías y culturas democráticas en el siglo XX. Granada : Comares, 2014. p. 133-148
ISBN 9788490451885

En el si de l'oposició a la dictadura franquista a Espanya - i en el marc de protesta en tot el món occidental, el bloc comunista i dels processos de descolonització-, van sorgir agrupacions d'esquerra revolucionària o radical crítiques amb els partits comunistes. En territori espanyol, la lluita antifranquista va marcar profundament aquestes formacions polítiques, que es van gestar sota la repressió i la clandestinitat, i van haver d'afrontar el debat entre la revolució i el suport a la democràcia durant el procés de transició. Eren partits amb una elevada representació de dones en la seva militància, que van deixar una petjada notable en el moviment feminista del moment i que estaven interessades en les experiències de dones d'altres llocs del planeta. El present capítol aborda l'experiència d'aquestes dones militants a l'esquerra radical. En aquest sentit, analitza el paper de les militants feministes i el seu posicionament respecte al binomi democràcia-revolució. En un segon apartat reflexiona sobre l'interès creixent de les dones de l'extrema esquerra pel feminisme i com aquest es plasmà en la relació amb organitzacions d'altres països. Finalment, conclou que l'aportació d'aquestes organitzacions i de les dones que hi militaven en l'extensió d'una cultura democràtica resultà important. Així mateix, destaca la centralitat del compromís polític i feminista en la trajectòria de moltes d'aquestes militants. Pel que fa a les relacions internacionals, l'impuls internacionalista generà una creixent atenció a les situacions de les dones del Tercer Món, davant l'oblit per part d'altres organitzacions. Més endavant, ja a la dècada dels vuitanta i davant del desdibuixament de qualsevol perspectiva revolucionària, moltes d'aquestes dones de l'extrema esquerra van abocar els seus esforços als moviments socials, especialment el feminista.

Cristianas por el feminismo y la democracia : catolicismo femenino y movilización en los años setenta
Moreno Seco, Mónica

Historia Social. (Alzira ; València. Núm 53 (2005) p. 137-154)

La presència de dones catòliques en el feminisme dels anys setanta i en l'oposició política a la dictadura franquista no sol ésser destacada. En el feminisme, van crear llurs pròpies associacions i s'incorporaren a mobilitzacions comunes; en el terreny polític intervingueren en el debat sobre la transició i participaren en partits com Izquierda Democrática o el PSOE. De la mateixa manera que en el feminisme històric, les catòliques de la transició dugueren a terme un paper notable en els orígens del moviment de dones i es decantaren per la defensa de l'educació femenina, en un context en què resultava molt difícil reivindicar una Ciutadania política completa per a les dones.

"Por la democracia y el socialismo" : el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC)
Molinero Ruiz, Carme

En: "Resistencia ordinaria" : La militancia y el antifranquismo catalán ante el Tribunal de Orden Público (1963 - 1977). Valéncia : PUV, 2012 . p. 135-145
ISBN 9788437090146

Aquest capítol fa una síntesi completa de la història de l'organització que acabaria esdevenint la més important de l'antifranquisme a Catalunya durant el tardofranquisme i a la transició, el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). A diferència d'altres formacions polítiques antifranquistes, el PSUC (i el seu homòleg estatal PCE) va realitzar un esforç constant per assegurar i estendre l'organització clandestina i per impulsar i participar en qualsevol manifestació de protesta i reivindicació de caràcter social.

Movilización social y cambio político : De la crisis del franquismo a la consolidación de la democracia
Molinero Ruiz, Carme

En: Mundos de ayer. Murcia : Ediciones de la Universidad de Murcia, 2009. p. 363-386
ISBN 9788483718872

Des de la meitat de la dècada dels anys seixanta i fins l'inici dels vuitanta, la societat espanyola va viure una intensa experiència de mobilització social i política que contrasta, encara que per motius ben diferents, amb l'experimentada prèvia i posteriorment a aquells anys. La consolidació dels moviments socials en la dècada que va de mitjan anys seixanta a la mort del dictador va ser resultat del canvi i de la revitalització de la societat espanyola i, al mateix temps, agent fonamental de la crisi de la dictadura. En els últims anys de la dècada dels setanta la mobilització social, contra el que amb freqüència s'afirma, va ser igualment important: la crisi econòmica, la necessitat de conformar un nou model sindical per a la Democràcia, així com la voluntat d'exercir els drets de Ciutadania, va impulsar la mobilització encara que, en molts casos, aquesta mobilització tingués un caràcter defensiu en contrast amb allò succeït en els anys anteriors. La investigació sobre els moviments socials a Espanya està clarament inclinada cap a la primera meitat dels anys setanta, ja que el canvi d'escenari intern i internacional, com a resultat en bona mesura de les conseqüències de la crisi econòmica, va provocar que els esmentats moviments modifiquessin de forma notable les seves característiques a la segona meitat de la dècada i deixéssin de tenir el protagonisme aconseguit en els anys anteriors.

La Política de reconciliación nacional : su contenido durante el franquismo, su lectura en la Transición
Molinero Ruiz, Carme

Ayer. (Madrid. Núm 66 (2007) p. 201-225)

La Constitució de 1978 ha estat denominada com la constitució de la reconciliació. Des de fa alguns anys, però, amb certa freqüència s'ha tergiversat el sentit del concepte. En aquestes pàgines s'analitzaran els pressupostos i objectius de la política de "reconciliació nacional" en la trajectòria del PCE, tractant de mostrar a través de la documentació interna per què la direcció comunista buscaba abolir la fractura originada per la Guerra Civil. Es tractava de concentrar totes les energies en l'objectiu d'acabar amb la dictadura, de cap manera reconciliar-s'hi. A la part final de l'article es fa referència a la Llei d'Amnistia de 1977 i el seu vincle amb les posicions polítiques de l'antifranquisme.