Mis manos, mi capital : els treballadors de la construcció, les CCOO i l'organització de la protesta a la Gran Barcelona (1964 - 1978)
Mota Muñoz, José Fernando

Alzira : Germania, 2010
ISBN 9788492587322

La construcció fou un sector travessat tant per la recepció dels corrents migratoris que desfermà l'èxode rural a Espanya com pels efectes del boom immobiliari i especulatiu que es produí durant els anys del "desarrollismo" franquista, a la dècada dels seixanta. L'autor proposa un recorregut temporal des de llavors fins als anys centrals de la transició política a la Democràcia en el nostre país, anys durant els quals de forma paral·lela es produí la construcció de CCOO com sindicat. Són moltes les pistes i els suggeriments que es formulen en el text, un treball on el detall i minuciositat sobre els esdeveniments està sempre acompanyat de la voluntat expressa de l'autor de recuperar la presència de les persones -al llarg del seu relat n'apareixen més d'un centenar- per tal d'analitzar la dinàmica entre els uns i les altres.

El Nacionalismo vasco radical ante la transición española
Fernández Soldevilla , Gaizka

Historia del Presente. (Bilbao. Núm 35 (2007) p. 817-844)

L'objecte d'estudi d'aquest article és l'evolució del nacionalisme basc radical durant el final de la dictadura franquista i la fase inicial de la Transició. És a dir, des de l'any 1974 fins a les primeres eleccions generals del juny de 1977. Es pretenen explicar els motius que portaren a la divisió d'ETA en dues faccions el 1974 i les conseqüències que això comportà. També donar una visió general dels principals partits i organitzacions abertzales a l'esquerra del PNB, els seus orígens i ideologia. Es tracta d'exposar les diferents estratègies que aquests grups van adoptar davant del repte del canvi polític a Espanya i les iniciatives que uns i altres van intentar dur a terme. En aquest sentit, es pretén explicar la importància que les eleccions de 1977 van tenir per a les forces nacionalistes, quin va ser el seu punt de vista sobre la convocatòria i sobre les diferents alternatives que es van presentar. S'aprofundeix especialment en el cas de les dues organitzacions més importants en aquell moment: EIA i ETAm. Finalment, s'intenta aclarir com la decisió de participar o no, i els resultats electorals de cada força, provocaren que el nacionalisme basc patís un procés de crisi i divisió, com es va desenvolupar tal procés, i quina importància va tenir en la creació de dos projectes polítics oposats i irreconciliables, com serien Herri Batasuna (HB) i Euskadiko Ezkerra (EE).

A Lomos de un tigre : ETA, la "izquierda abertzale" y el proceso de democratización
Fernández Soldevilla , Gaizka

Historia del Presente. (Madrid, Núm 19 (2012) p. 23-38)

El 1974 ETA es va dividir en dues organitzacions rivals. ETA(m) va pretendre inhibir-se de la política i centrar-se en el Terrorisme. ETA(pm) va optar per formar un nou partit polític, EIA. Les eleccions de 1977 va ser una repte per al nacionalisme radical basc, que va adoptar estratègies divergents. ANV, ESB, ESEI i EIA van decidir participar, aquest darrer en el si de la candidatura d'Euskadiko Ezkerra; ETA(m), EHAS y LAIA van apostar pel boicot. EE va obtenir dos parlamentaris i va apostar per la via institucional. L'alta participació va obligar ETA(m) a canviar de plans. Es va quedar amb la major part de l'herència d'ETA i, quan HASI, LAIA, ANV i ESB van formar Herri Batasuna, ETA(m) va prendre'n el control.

Entre partido y sindicato : Eusko Langileen Alkartasuna-Solidaridad de Trabajadores Vascos (Movimiento Socialista de Euskadi, 1969 - 1976)
Estornés Zubizarreta, Idoia

Historia Contemporánea. (Bilbao. Núm 41 (2010) p. 509-542)

Enfront de la Unió General de Treballadors formada majoritàriament per immigrants d'altres indrets d'Espanya, el Partit Nacionalista Basc creà el 1911 el seu propi sindicat. Durant el franquisme, l'ELA-STV deixa de fer distincions basades en l'origen; trenca amb la direcció exterior i s'autodenomina Moviment Socialista d'Euskadi. Amb el restabliment de la Democràcia, emergeix com el principal sindicat basc, malgrat que fracassa com a organitzador d'un partit polític propi.

"Abandonando la casa del padre : Eusko Langileen Alkartasuna-Solidaridad de Trabajadores Vascos (movimiento socialista de Euskadi, 1964 - 1969)
Estornés Zubizarreta, Idoia

Historia Contemporánea. (Bilbao. Núm 40 (2010) p. 127-159)

1911: el Partit Nacionalista Basc crea el seu propi sindicat enfront de la Unió General de Treballadors formada principalment per immigrants d'altres indrets d'Espanya. Durant el franquisme, l'ELA-STV ja no realitza distincions basades en l'origen; trenca amb la direcció exterior, adopta el Marxisme i s'autodenomina, amb la perspectiva de formar un partit polític propi, Moviment Socialista d'Euskadi.

De súbdites a ciutadanes : dones a Tarragona, 1939 - 1982
Duch Plana, Montserrat

Tarragona : Centre d'Estudis Històrics i Socials "Guillem Oliver" del Camp de Tarragona, 2009
ISBN 9788493510831

Els grups subalterns sempre han hagut d'afrontar la vertebració del poder en les seves múltiples manifestacions, des del poder discriminatori de l'Estat, de les institucions o de les elits socials fins a la capil·laritat dels petits poders de coacció diària. Al llarg de la història, les dones han empès camins molt diversos de resistència, afirmació i apoderament enfront del poder de la jerarquia patriarcal i de les discriminacions. Com a col·lectiu històricament allunyat de l'exercici del poder formal, sovint la seva lluita i la seva capacitat han quedat silenciades. Sovint , també, les seves manifestacions de resistència i de respostes individuals i col·lectives no han encaixat en les formes que la historiografia clàssica havia establert com a cànons d'actuació. Per tant les dones quedaren relegades als espais marginals de la història o a la invisibilitat -pel que fa a la seva empremta històrica- que anul·laven el seu reconeixement com a subjectes històrics. Nascut amb la voluntat de recollir testimonis orals de dones que van viure entre 1939 i 1982, el llibre parteix de les entrevistes realitzades a trenta-dues dones de diferents generacions, orígens socials i procedències, moltes de les quals tarragonines, i altres de nouvingudes. El text visibilitza l'experiència viscuda sota la dictadura franquista i la transició democràtica i ens aproxima a les condicions de vida i les relacions de gènere i de poder, en un procés que acaba afirmant la legitimació de les pràctiques i la cultura històrica de les dones a Tarragona. En una aposta suggeridora, les historiadores han organitzat els resultats de la investigació en capítols que duen per títol noms que s'inspiren en obres literàries o filosòfiques de referència.

Quan el carrer va deixar de ser seu : moviment obrer, societat civil i canvi polític. Sabadell (1966 - 1976)
Domènech Sampere, Xavier

Barcelona : Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2002
ISBN 9788484153948

El llibre s'inscriu en els corrents historiogràfics que han procurat retornar el protagonisme del que es coneix com a transició espanyola als seus principals impulsors: les persones, els moviments socials i els teixits civils que a partir dels anys seixanta inauguraren unes renovades pràctiques democràtiques, i aconseguiren obrir nous espais de llibertat sota el franquisme i portar-nos finalment la Democràcia. Intenta anar més enllà de les històries corrents sobre aquest període, tot ampliant l'àmbit cronològic del canvi polític, centrat gairebé sempre en la segona meitat dels setanta, i introduint els subjectes socials "oblidats" en el procés. En aquest llibre no es parla solament dels grans grups dirigents polítics, sinó que se centra en els milers de persones anònimes que en el seu dia a dia lluitaren per aconseguir petits grans canvis, sense els quals difícilment entendríem com arribà la Democràcia al nostre país. Així, és un llibre que pretén incorporar a les perspectives tradicionals del canvi polític una perspectiva des de sota i des de Catalunya. L'estudi de cas, el de la ciutat de Sabadell, permet passar de l'anàlisi microhistòrica, un àmbit privilegiat per a observar aquests petits grans canvis, al context general català i espanyol i introduir noves claus explicatives que ens permeten entendre el procés històric d'una manera integral.

Cambio político y movimiento obrero bajo el franquismo : Lucha de clases, dictadura y democracia (1939 - 1977)
Domènech Sampere, Xavier

Barcelona : Icaria, 2012
ISBN 9788498883954

En aquest llibre s'aborda des de un punt de vista multifocal la història del moviment obrer sota el franquisme i la transició. Les identitats forjades en el seu si, i el paper que van jugar en la seva eclosió com a subjecte social, la naturalesa de la conflictivitat sota la dictadura, la relació entre canvi econòmic i l'emergència d'una nova morfologia de la conflictivitat i el paper essencial que va desenvolupar el moviment obrer en el procés de canvi polític, són les seves temàtiques. El llibre tracta, en aquest sentit, no tan sols d'historiar un subjecte social, sinó també d'interpretar globalment les seves causes, raons i rols. El tramat de fons són les circumstàncies extraordinàries que van viure els homes i les dones que, pertanyent a la classe treballadora, van sofrir una de les dictadures més longeves del segle XX europeu. Homes i dones que van mantenir i construir identitats des de les quals poder resistir, formes de lluita des de les quals poder transformar la vida de la majoria i un model de conflictivitat que va estar en la base del principal desafiament que va sofrir la dictadura fins fer-la inviable. Un procés on guanyaren i també perderen, un procés que, més enllà de la lectura política, econòmica i social, va estar travessat per la lluita de classes que impregnà tot el seu desenvolupament.

La Fundación del sindicato de construcción de CCOO PV y José Luis de Borbolla
Álamo, Manuel del

València : Setimig, 2002
ISBN 8495779072

Aquesta obra abasta la creació del sindicat de construcció de CCOO-PV i el paper que hi jugà el dirigent José Luis Borbolla. L'autor realitza un perfil biogràfic de Borbolla i la seua contribució a la construcció del sindicalisme que representa CCOO. Borbolla presidí l'assemblea fundacional el 27 de febrer de 1977 d'aquesta federació. De pare polidor de pedres i de mare modista, Borbolla començà a treballar en la construcció als 17 anys, per després emigrar el 1949. El gruix del seu exili el passà a París, on va contactar amb el sindicalisme europeu, experiència que, unida a la d'altres milers de treballadors que retornaren posteriorment a Espanya resultà fonamental per tal de reconstruir el "nou" moviment obrer sota el franquisme. A França, milità al PCE i a la CGT. En aquesta darrera organització fou l'encarregat d'organitzar durant 1959 i 1960 els treballadors espanyols de la construcció. Borbolla s'instal·là a València el 1963, als inicis del boom urbanístic i del procés d'urbanització. El sector de la construcció experimentava un marcat creixement i, per tant, grans tensions. L'aposta de Borbolla, entre d'altres, fou la d'organitzar aquest sector dispers, que patia una elevada temporalitat i una sinistralitat notable. El llibre recupera, així mateix, la història de la repressió i la conflictivitat obrera a la capital del País Valencià.