L'Organització d'Esquerra Comunista en el moviment obrer : les Plataformes i Comissions Obreres Anticapitalistes (1971 - 1977)
Sans Molas, Joel

En: VIII Encuentro de Investigadores del Franquismo (CD-ROM). Barcelona : Centre d'Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica : Fundació Cipriano García, 2013.
ISBN 9788469586549

En els moments del canvi de dècada dels anys 60 als 70 es va viure l'aparició de diferents projectes polítics a l'esquerra del PSUC que plantejaven una alternativa revolucionària. Respecte del moviment obrer, hom va trobar-se amb la problemàtica de com afrontar el predomini del PSUC dins de Comissions Obreres i la seva política moderada que no compartien. Les organitzacions van seguir diversos camins. Algunes organitzacions van sortir de CCOO per crear projectes propis. Aquesta comunicació s'apropa a la política envers el moviment obrer dels Círculos Obreros Comunistas (COC) i l'Organització d'Esquerra Comunista (OEC o OIC en les sigles en castellà, més conegudes), escassament estudiada. L'OIC va ser una organització de l'esquerra revolucionària formada el 1974 a partir dels COC i que va involucrar-se intensament en les lluites obreres. L'especificitat d'aquestes organitzacions és que van potenciar uns espais obrers alternatius a les CCOO, de caràcter no sindical i que unien les reivindicacions laborals i una política anticapitalista: les Plataformes o Comissions Obreres d'Empresa.

Productores disciplinados y minorías subversivas : clase obrera y conflictividad laboral en la España franquista
Molinero Ruiz, Carme

Madrid : Siglo XXI, 1998
ISBN 9788432309700

Estudi sobre la conflictivitat laboral a Espanya des del final de la guerra civil a la desaparició de la dictadura franquista. Els autors han examinat detingudament les fonts disponibles, algunes molt poc utilitzades fins al moment -com la documentació de la Organización Sindical Española i la el Ministerio de Gobernación-, fet que els ha permès quantificar i caracteritzar la conflictivitat, així com la valoració del seu impacte sociopolític i econòmic. L'accés a aquestes fonts ha fet possible, a més a més, conèixer molt millor les anàlisis que feien i les actituds que adoptaven les autoritats franquistes davant la protesta obrera. El llibre s'ocupa també, i de manera destacada, de la trajectòria de la militància obrera antifranquista i de la seva relació amb la conflictivitat laboral, especialment a partir de la dècada dels seixanta, quan la societat espanyola va viure un intens creixement econòmic i un profund canvi social. Per poder analitzar adequadament la conflictivitat i la militància obrera, l'obra dedica una notable atenció al Nou Ordre laboral imposat per la dictadura franquista en els seus inicis i als canvis introduïts a partir de finals de la dècada dels cinquanta, al paper assignat i a les funcions realitzades per la Organización Sindical, així com a les diverses polítiques governamentals dirigides a mantenir la subordinació econòmica i social dels treballadors.

"Por la democracia y el socialismo" : el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC)
Molinero Ruiz, Carme

En: "Resistencia ordinaria" : La militancia y el antifranquismo catalán ante el Tribunal de Orden Público (1963 - 1977). Valéncia : PUV, 2012 . p. 135-145
ISBN 9788437090146

Aquest capítol fa una síntesi completa de la història de l'organització que acabaria esdevenint la més important de l'antifranquisme a Catalunya durant el tardofranquisme i a la transició, el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). A diferència d'altres formacions polítiques antifranquistes, el PSUC (i el seu homòleg estatal PCE) va realitzar un esforç constant per assegurar i estendre l'organització clandestina i per impulsar i participar en qualsevol manifestació de protesta i reivindicació de caràcter social.

Nuevas formas de sindicalismo en un tiempo de contestación : CGIL i CC.OO, 1966 - 1976
Molinero Ruiz, Carme

Historia Social. (Alzira ; València. Núm 72 (2012) p. 133-153)

L'objectiu d'aquest article és abordar l'acció sindical observant l'emergència d'un nou tipus de sindicalisme a Espanya i a Itàlia en la dècada dels seixanta que va tenir molts punts de contacte. Ambdós països tenien situacions polítiques tan diferents com les que comporten la dictadura i la Democràcia; però aquesta diferència radical no va impedir que des de la dècada dels seixanta s'establissin relacions sindicals cada vegada més estretes, essent possible adoptar una perspectiva comparada. En benefici de la síntesi pot afirmar-se que, si bé el marc polític era molt diferent, existien, per una banda, unes bases per al conflicte amb molts punts en comú i, per l'altra, referents culturals i polítics que van afavorir l'impuls d'un nou tipus de sindicalisme que no es troba en altres països tan propers a ambdós com França.

Mujer represión y antifranquismo
Molinero Ruiz, Carme

Historia del Presente. (Madrid. Núm 4 (2004) p. 9-12)

El subjecte femení emergeix lentament en els estudis sobre l'època franquista. La prolongada absència bé podria deure's a l'exitosa política de gènere desenvolupada per la dictadura, dirigida a reduir a les dones a les seves labors en l'àmbit domèstic, tot negant-los qualsevol protagonisme en l'espai públic. Tot i que en les memòries dels dirigents polítics apareixen com a "imprescindibles" les tasques desenvolupades per dones durant l'activitat clandestina, quasi mai apareixen en els estudis sobre els nuclis militants. Si bé el discurs igualitarista no va desaparèixer després de 1939, en les organitzacions antifranquistes, les dones van quedar apartades dels nuclis dirigents, tot reservant per a elles tasques logístiques i de solidaritat que fins ara les ha arraconat d'un lloc d'honor en la història.

Movimientos sociales y actitudes políticas en la crisis del franquismo
Molinero Ruiz, Carme

Historia Contemporánea. (Bilbao. Núm 8 (1992) p. 269 - 280)

La interpretació que la historiografia dels anys 1980 ha consolidat sobre la transició democràtica ha estat la d'un Joan Carles I que hauria exercit de "motor del canvi" en aliança amb alguns sectors aperturistes del règim franquista. Aquest paradigma, que no té en compte els canvis econòmics i la crisi viscuda a Espanya a partir de 1973, té també com a punts febles l'escassa atenció que para a l'augment de la conflictivitat social i laboral i a les reivindicacions nacionals que es manifestaren a Catalunya i al País Basc. Aquest article contribueix, doncs, a una perspectiva més àmplia que no ignora que el règim era impossible de conjugar amb les noves realitats socials i internacionals, de tal manera que el canvi arribà a esdevenir l'única manera de preservar la monarquia.

Movilización social y cambio político : De la crisis del franquismo a la consolidación de la democracia
Molinero Ruiz, Carme

En: Mundos de ayer. Murcia : Ediciones de la Universidad de Murcia, 2009. p. 363-386
ISBN 9788483718872

Des de la meitat de la dècada dels anys seixanta i fins l'inici dels vuitanta, la societat espanyola va viure una intensa experiència de mobilització social i política que contrasta, encara que per motius ben diferents, amb l'experimentada prèvia i posteriorment a aquells anys. La consolidació dels moviments socials en la dècada que va de mitjan anys seixanta a la mort del dictador va ser resultat del canvi i de la revitalització de la societat espanyola i, al mateix temps, agent fonamental de la crisi de la dictadura. En els últims anys de la dècada dels setanta la mobilització social, contra el que amb freqüència s'afirma, va ser igualment important: la crisi econòmica, la necessitat de conformar un nou model sindical per a la Democràcia, així com la voluntat d'exercir els drets de Ciutadania, va impulsar la mobilització encara que, en molts casos, aquesta mobilització tingués un caràcter defensiu en contrast amb allò succeït en els anys anteriors. La investigació sobre els moviments socials a Espanya està clarament inclinada cap a la primera meitat dels anys setanta, ja que el canvi d'escenari intern i internacional, com a resultat en bona mesura de les conseqüències de la crisi econòmica, va provocar que els esmentats moviments modifiquessin de forma notable les seves característiques a la segona meitat de la dècada i deixéssin de tenir el protagonisme aconseguit en els anys anteriors.

La Política de reconciliación nacional : su contenido durante el franquismo, su lectura en la Transición
Molinero Ruiz, Carme

Ayer. (Madrid. Núm 66 (2007) p. 201-225)

La Constitució de 1978 ha estat denominada com la constitució de la reconciliació. Des de fa alguns anys, però, amb certa freqüència s'ha tergiversat el sentit del concepte. En aquestes pàgines s'analitzaran els pressupostos i objectius de la política de "reconciliació nacional" en la trajectòria del PCE, tractant de mostrar a través de la documentació interna per què la direcció comunista buscaba abolir la fractura originada per la Guerra Civil. Es tractava de concentrar totes les energies en l'objectiu d'acabar amb la dictadura, de cap manera reconciliar-s'hi. A la part final de l'article es fa referència a la Llei d'Amnistia de 1977 i el seu vincle amb les posicions polítiques de l'antifranquisme.

La Izquierda en los años setenta
Molinero Ruiz, Carme

Historia y Política. (Madrid. Núm 20 (2008) p. 21-42)

Al llarg de la primera meitat de la dècada dels setanta es va desenvolupar una intensa mobilització social i el PCE va consolidar el seu lideratge. En el pla polític, la "Ruptura democràtica" va ser la proposta de canvi de l'esquerra, una "Ruptura" que, no obstant, no es va materialitzar de la manera com s'havia previst. Tot i això, les eleccions del 15 de juny de 1977 van obrir un procés constituent en el que, novament, el paper de l'esquerra va ser fonamental. Per altra banda, el 15-J va definir una nova relació de forces en el sí de les esquerres, amb el PSOE com a força majoritària que, després de la crisis del XXVIII Congrés i la eliminació de la retòrica revolucionària, es va dirigir decididament a la conquesta del govern. Contràriament, al PCE, després de comprovar com la presència social i la capacitat de mobilització no es traduïa en una important representació institucional, van créixer les tensions internes que van derivar al 1981 en un espectacular procés d'autodestrucció.

La Historia social de la época franquista : una aproximación
Molinero Ruiz, Carme

Historia Social. (Alzira ; València. Núm 30 (1998) p. 133-154)

El present article realitza un estat de la qüestió de la historiografia sobre la dictadura, i en general sobre l'època franquista, a finals dels anys noranta del segle passat; aquesta havia experimentat un desenvolupament notable, especialment en l'àmbit de la història política. El balanç de la història social d'aquest període era, en canvi, més pobre, malgrat que s'apreciava un impuls notable que es traduí ja en aportacions rellevants. L'article s'ocupa de tres aspectes que han merescut una atenció especial: en primer lloc, les actituds polítiques predominants en la societat espanyola abans i durant la dictadura franquista; en segon lloc, l'evolució dels nivells i condicions de vida, especialment dels treballadors, tant en els anys de la dura postguerra com en els del desarrollismo dels seixanta; en tercer lloc, de la conflictivitat i els moviments socials, sobretot en el marc de les transformacions socio-econòmiques dels anys seixanta i setanta.

La Cuestión catalana : Cataluña en la transición española
Molinero Ruiz, Carme

Barcelona : Editorial Crítica, 2014
ISBN 9788498927283

Per entendre la naturalesa de la "qüestió catalana" és necessari conèixer el rerefons històric immediat que Carme Molinero i Pere Ysàs ens revelen en aquest llibre. Un rerefons que arrenca a mitjan anys seixanta, quan els informes reservats assenyalaven que "la sociedad catalana se está organizando a todos los niveles", cosa que va conduir a la creació d'una oposició unificada i a una mobilització social que va suscitar que, com diria Sánchez Terán, "la batalla de la transició" es produís al carrer. Fins que la victòria de les esquerres catalanes en les eleccions de 1977 va fer que el govern d'Adolfo Suárez prengués mesures i iniciés la llarga etapa de negociacions que es va obrir amb la operació Tarradellas i que va concloure amb l'aprovació de l'Estatut d'autonomia de 1979. Molinero i Ysàs ens ofereixen una documentada investigació sobre el rerefons d'aquesta història, amb especial atenció als debats i contrastos que es van produir durant les discussions dels projectes de la Constitució i de l'Estatut.

Els Anys del PSUC : el partit de l'antifranquisme, 1956 - 1981
Molinero Ruiz, Carme

Barcelona : LïAvenç : RBA, 2010
ISBN 9788488839466

El PSUC va tenir un paper determinant en la història de Catalunya sota el franquisme. El llibre explica la trajectòria d'aquest partit des del seu primer congrés, l'any 1956, fins al cinquè, celebrat l'any 1981; o, dit d'una altra manera, des de l'adopció d'una nova política de reconciliació en ple franquisme fins la crisi i la Ruptura de l'organització al final del procés de transició a la Democràcia. De fet, s'estudien els factors que permeten comprendre el paper que va conquistar el partit dels comunistes de Catalunya -amb la seva singular relació amb el PCE- en la societat catalana durant els anys 1960 i 1970, quan es va convertir en la principal formació política antifranquista, i com el va exercir. En els 25 anys que van de 1956 a 1981 no és possible explicar la història de la societat catalana sense considerar el paper d'un partit que va agrupar milers d'homes i dones decidides a fer possible la Democràcia a Espanya i l'autonomia a Catalunya. Però si els objectius del "partit de l'antifranquisme" van ser bàsicament aconseguits, els del partit comunista, que eren també el PSUC, es van esfumar amb l'autodestrucció del partit.

Derechas y izquierdas en la España postfranquista
Molinero Ruiz, Carme

En: Historia de las culturas políticas en España y América Latina : Del franquismo a la democracia, 1936 - 2013. Zaragoza : Marcial Pons, 2015. p. 361-394
ISBN 9788415963769

En aquest capítol els autors analitzen les cultures polítiques d'esquerres i dretes en l'Espanya postfranquista, tot prioritzant la relació entre cultures i idees polítiques. Així, les cultures polítiques majoritàries de les esquerres s'haurien compromès ja sota el franquisme amb l'objectiu de l'establiment d'un règim democràtic que assegurés la sobirania popular, el lliure exercici de les llibertats i drets fonamentals i una forta sensibilitat per la dimensió social. En aquest sentit, en constitueixen un exemple paradigmàtic les formulacions del PCE d'un socialisme pluripartidista i democràtic. Així mateix, el PSOE hauria virat d'una hàbil combinació entre radicalisme discursiu -que li permetia obtenir un espai propi a l'esquerra antifranquista- i moderació pràctica al programa de "modernització", més reformista que socialdemòcrata.

La Transición, treinta años después. De la dictadura a la instauración y consolidación de la democracia


Barcelona : Península, 2006
ISBN 9788483077481

Recopilació de les ponències del congrés "La transició de la dictadura franquista a la Democràcia", organitzat pel Centre d'Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica (CEFID) a Barcelona entre els dies 20 i 22 d'octubre del 2005. L'obra pretenia revisitar aquell procés des de distintes perspectives tot incorporant els darrers avenços en la investigació. Hi trobem les aportacions de Rafael Chirbes sobre la memòria associada al procés; Santos Julià hi analitza el procés de canvi polític, assenyalant el seu caràcter obert i contingent; José-Carlos Mainer tracta allò que s'ha anomenat "cultura de la transició"; José M. Marín, en canvi, se centra en els condicionants socio-econòmics del procés i a l'acció dels Sindicats en aquest context; Pere Ysàs analitza el procés d'erosió que comportà la impossibilitat de la continuïtat del règim i en què l'oposició va tenir un paper cabdal; Joaquim Molas s'aproxima a la cultura catalana durant el procés de canvi polític; Manuel Pérez Ledesma reflexiona sobre el paper dels moviments socials; Javier Ugarte, en canvi, se centra en les continuïtats i ruptures amb el règim anterior i Carme Molinero realitza una reflexió general sobre el procés de Transició des d'una perspectiva històrica.