¿Una Sociedad pasiva? Actitudes, activismo y conflictividad social en el franquismo tardío
Ysàs i Solanes, Pere

Ayer. (Madrid. Núm 68 (2007) p. 31-57)

Determinades visions i interpretacions del tardofranquisme han establert que la societat espanyola va acceptar passivament el règim dictatorial, fins al punt que això ha esdevingut un toposrecurrent. D'acord amb aquesta tesi, el franquisme ?definitivament consolidat i admès internacionalment al llarg de la primera meitat de la dècada de 1950? persistí en una societat que gaudia dels beneficis del desenvolupament econòmic i que assistia com a mera espectadora al canvi polític que es materialitzà a la segona meitat dels anys setanta. Sens dubte, un estudi més minuciós de la societat espanyola des de l'inici de la dècada de 1960 fins a la segona meitat dels setanta troba que aquesta passivitat política coexistí amb una notable Conflictivitat social ?en especial obrera i estudiantil i, de manera una mica més tardana, també ciutadana i veïnal? i amb freqüents manifestacions crítiques amb la dictadura, en un marc de creixent suport opositor malgrat la pressió dissuasiva del formidable aparell repressiu franquista. Aquest article explica els fonaments, les característiques i els efectes d'un conjunt de fenòmens que no solament desmenten la imatge d'una societat passiva, sinó que tingueren un paper molt rellevant en la vida sociopolítica dels tres darrers lustres de la dictadura.

Treball, treballadors i sindicalisme en l'administració pública a Catalunya
Ysàs i Solanes, Pere

Barcelona : CCOO : Columna, 1998
ISBN 8483005964

En el discurs historiogràfic i també en el discurs sindical els treballadors públics han estat caracteritzats per la seva manca de dinamisme reivindicatiu i la baixa conflictivitat dels seus moviments laborals. Sovint això ha estat argumentat apel·lant a les dependències i submissions dels empleats públics respecte de les conjuntures polítiques que han travessat les Administracions públiques a cada moment des del passat segle XIX. Ara bé, la confirmació que les coses hagin anat de tal forma no contradiu la constatació que tant el discurs historiogràfic -acadèmic o extraacadèmic- com el mateix discurs sindical han mostrat febleses i insuficiències per aconseguir integrar aquest sector de treballadors dins el marc interpretatiu de la història del moviment obrer, amb les seves particularitats i els aspectes que hagin pogut compartir amb el conjunt assalariat. Es podria fins i tot pensar que aquesta situació hagi pogut ser el producte d'una certa obsessió per part d'alguns historiadors pel món de les "granotes blaves", del qual habitualment s'ha ressaltat -de vegades amb més motius que d'altres- el seu caràcter combatiu i d'avantguarda. El cert és que han existit diferències visuals, i més que visuals, entre la classe obrera industrial i el món dels administratius, dels treballadors de serveis i dels funcionaris, situats en l'univers dels "colls blancs". Aquesta ha estat una realitat que, des dels moviments sindicals, no es va saber o no es va voler abordar en el seu moment, i que els faria tenir una responsabilitat en la tardana voluntat d'organitzar i impulsar l'activitat sindical entre un sector de treballadors (cada vegada més ampli) que, a priori, es considerava poc dinàmic. El cert és que en les històries del moviment obrer, el sector dels empleats públics és una parcel·la desatesa, marginal entre els protagonistes institucionals o individuals dels esdeveniments històrics més rellevants del moviment sindical català en particular i espanyol en general. Això, avui, pot ser que es manifesti de forma més evident, quan en el darrer mig segle la contractació a l'Administració pública ha crescut de forma extraordinària esperonada pel desenvolupament de l'Estat del Benestar. A partir de l'impuls donat per la Fundació Cipriano García -Arxiu Històric de la CONC, en col·laboració amb la Federació Social d'Administració Pública de CCOO de Catalunya-, un grup d'historiadors i científics socials han contribuït a pal·liar aquest gran desconeixement. I, tal vegada, s'hagi pogut donat un estímul en cercar l'espai on puguin encaixar, amb veu pròpia, la història i les experiències viscudes per aquest segment del conjunt assalariat que constitueixen els treballadors de l'Administració pública.

La Imposible "paz social" el movimiento obrero y la dictadura
Ysàs i Solanes, Pere

Historia del presente. (Madrid. Núm 9 (2007) p. 7-26)

La dictadura franquista es va proposar crear un "nou ordre" radicalment incompatible amb les organitzacions obreres independents, amb la Conflictivitat social i amb qualsevol forma d'oposició política. La sagnant Repressió desencadenada des de l'inici de la insurrecció antirepublicana primer, i el formidable aparell coercitiu desplegat després, van permetre que el franquisme proclamés la desaparició a Espanya de la lluita de classes. Tot i això, l'objectiu màxim plantejat es va revelar inabastable; protestes i organitzacions obreres, tot i que limitades les primeres i dèbils les segones, van reaparèixer a mitjan dècada de 1940, quan la derrota dels feixismes va estimular les expectatives d'un possible final de la dictadura espanyola. Accions obreres col·lectives de protesta i de reivindicació reaparegueren de nou des de 1951, amb alguns episodis de notable impacte i, des d'inicis dels seixanta, la conflictivitat esperonada per un activisme articulat fonamentalment per Comissions Obreres va créixer i es va diversificar, tot trencant continuadament la "pau social" franquista. Els successius intents realitzats des de les institucions dictatorials tant per "canalitzar" el conflicte obrer dins l'ordenament legal com per revitalitzar l'OSE van acabar fracassant, fet que no deixava altre remei que la Repressió, cada cop més incapaç, del franquisme, en un intent infructuós d'assegurar l'ordre. La conflictivitat obrera dels anys 60 i 70 va provocar una profunda erosió al règim i va contribuir decisivament a configurar l'escenari que va fer possible la transició a la democràcia.

La Configuració de la Democràcia a Espanya
Ysàs i Solanes, Pere

Eumo : Vic, 2009
ISBN 9788497663120

Aquest llibre s'ocupa d'un procés essencial de la història contemporània espanyola, i ho fa a través dels treballs de nou reconeguts especialistes que, des de diverses perspectives disciplinàries, analitzen el paper que van tenir els principals actors polítics i socials en la configuració de la Democràcia a Espanya. A l'obra s'estudien les eleccions generals de juny de 1977 i el sistema de partits sorgit d'aquests comicis. S'hi analitzen els condicionants del procés d'elaboració i la Constitució de 1978, les similituds amb la de 1931, i l'ambigüitat en la redacció del model d'organització territorial de l'Estat. S'hi explica el paper que van jugar les organitzacions sindicals, disposades a subordinar els seus objectius més específics en benefici de la consecució i consolidació de la Democràcia, i les patronals, ben allunyades d'aquesta actitud. S'hi tracta el paper dels mitjans de comunicació i l'absència dels intel·lectuals en les estratègies de la transició. El llibre es clou amb dos articles que analitzen el paper -ben diferent, fins i tot contradictori- de dues institucions amb una influència essencial en la societat espanyola: l'Església Catòlica i les Forces Armades.

L'Antifranquisme i la crisi de la dictadura
Ysàs i Solanes, Pere

En: La transició democràtica als Països Catalans. València, Publicacions de la Universitat de València, 2005, p. 31-48
ISBN 8437062934

En la historiografia sobre la transició es troba ben assentada una línia interpretativa que considera que va ser un procés complex, iniciat precisament amb la crisi de la dictadura. Un procés ple d'incerteses i amb tres opcions inicials que comptaven amb suports polítics i socials remarcables: l'opció continuista, és a dir, la defensada per aquells que pretenien el manteniment gairebé intacte de l'ordenament franquista; l'opció reformista, amb versions diverses i variables amb el pas del temps i l'evolució del procés, sostinguda per aquells que consideraven necessàries reformes d'aquest ordenament però no la seva substitució; i l'opció rupturista, propugnada per l'oposició antifranquista, que pretenia la destrucció de la legalitat franquista, la formació d'un Govern provisional i l'obertura d'un procés constituent. Les fortaleses i febleses d'aquestes opcions acabarien condicionant els acords mínims que farien possible la convocatòria d'eleccions a Corts i, en funció dels resultats, l'elaboració posterior d'una constitució democràtica i la derogació de la legalitat franquista. La crisi de la dictadura constitueix, doncs, la primera qüestió que cal analitzar acuradament per a estudiar el procés de transició. I, en els orígens i la materialització de la crisi del règim franquista, cal dedicar una especial atenció a l'antifranquisme.

Huelga laboral y huelga política. España, 1939 - 1975
Ysàs i Solanes, Pere

Ayer. (Madrid. Núm 4 (1991) p. 193-212)

L'article analitza la qüestió de la vaga general durant el franquisme, quan fou un instrument no utilitzat però sí plantejat al dedins del moviment obrer com a element que podia conduir al derrocament definitiu de la dictadura. En aquest sentit, el document realitza un recorregut per la visió i activitat de l'obrerisme al llarg del període franquista: des de la destrucció que significà 1939 fins al renaixement de les Vagues experimentat a partir de 1962 i exacerbat pel naixement de CCOO, passant per l'aposta aliadòfila durant els anys de la II Guerra Mundial i les agitacions laborals basques i catalanes de 1945-1947. L'autor centra en tot moment el text en l'assumpte de la vaga general i les repercussions que tingué posar-lo damunt la taula, tant en sentit positiu ?estimulà els moviments de masses antifranquistes? com negatiu ?dificultà i distorsionà els actes reivindicatius?, i manifesta la importància que adquirí entre l'opinió pública amb la descripció del desconcert i malcontentament que experimentà l'administració de Felipe González quan es convocà, el 14 de desembre de 1988, la primera vaga general de la democràcia.

Disidencia y subversión : la lucha del régimen franquista por su supervivencia, 1960 - 1975
Ysàs i Solanes, Pere

Barcelona : Crítica, 2004
ISBN 8484325563

"Franco murió en la cama" o "el régimen no estaba entonces seriamente amenazado" són expressions habituals. El cert és que, per contra, la dictadura estava minada per l'oposició que, des dels anys seixanta, protagonitzaven obrers i estudiants, i per les actituds crítiques d'intel·lectuals i d'amplis sectors de l'església. La importància d'aquesta oposició fou silenciada pel règim i ha estat ignorada pels que després s'atribueixen el protagonisme de la transició. El que aquest llibre ens ofereix, a partir d'una documentació interna fins ara desconeguda, és la visió que el mateix règim tenia del problema i els seus esforços per fer-hi front. Hom coneix gràcies a aquest document les llistes negres d'escriptors, actors o eclesiàstics; les temptatives per neutralitzar la creixent Conflictivitat social i el dissentiment polític, les tensions internes de la dictadura; les propostes per subornar dissidents i molts altres aspectes, massa ignorats, que aporten noves llums a la història del franquisme i permeten entendre millor el seu esgotament final.

Romper el consenso : la izquierda radical en la transición (1975 - 1982)
Wilhelmi Casanova, Gonzalo

Madrid : Siglo XXI, 2016
ISBN 9788432317989

Malgrat que Franco morí al llit el 20 de novembre de 1975, el franquisme va morir al carrer: la mobilització a fàbriques, barris, universitats i carrers, impulsada pel Partit Comunista d'Espanya i per l'esquerra revolucionària; els diferents corrents marxistes, llibertaris, defensors de l'autonomia obrera i cristians anticapitalistes foren els que posaren la làpida damunt del dictador. Les organitzacions anticapitalistes van desenvolupar un paper decisiu en l'evolució dels moviments socials, des dels més forts com l'obrer, el veïnal, l'estudiantil, el feminista i el pacifista; fins als més petits com el d'alliberament homosexual, el de minusvàlids, l'ecologista o el dels presos comuns. En llur constitució defensaren diferents projectes polítics amb elements comuns, com la defensa d'una Ruptura amb la dictadura, la reducció de la pobresa i de les desigualtats, el final de la subordinació de les dones als homes, una sortida a la crisi que alleugés l'atur per mitjà de la creació d'ocupació i l'establiment d'una estructura territorial respectuosa amb les diferents identitats nacionals presents a Espanya. L'obra exposa la història dels milers d'homes i de dones que s'enfrontaren a la tortura, la presó o àdhuc la mort per a acabar amb la dictadura. Milers de militants que van intentar una altra transició diferent a la que finalment s'imposà i desembocà en una Democràcia similar a la dels països de l'entorn.

La "Otra" izquierda radical : el movimiento libertario en la Transición. Madrid, 1975 - 1982
Wilhelmi Casanova, Gonzalo

Ayer. (Madrid. Núm 92 (2013) p. 73-97)

En aquest text s'analitza la reorganització del moviment llibertari durant la Transició espanyola, amb una especial atenció a l'activitat desenvolupada a Madrid. A l'entorn del nucli central que era el sindicat CNT, l'univers llibertari estava format per petits grups variats i per iniciatives que van influir en la dinamització de diferents moviments socials i culturals. L'article repassa l'aportació llibertària en els diferents àmbits com el moviment obrer, la lluita dels presos comuns i la recerca de formes de vida alternatives.

Prácticas políticas y movimiento feminista en el País Valenciano (1976 - 1982)
Verdugo Martí, Vicenta

En: Feminismos y antifeminismos : culturas políticas e identidades de género en la España del siglo XX. València : Universitat de València ; Granada : Universidad de Granada, 2011. p. 333-358
ISBN 9788437078922

El capítol aborda el moment de major protagonisme del Moviment feminista al País Valencià, assolit a la dècada dels setanta i més notablement durant la transició atès que el desballestament de la dictadura i el context polític i social transicional representaren una oportunitat per a la reivindicació dels drets de les dones. En aquest sentit, el Moviment feminista va intervenir, conjuntament amb d'altres moviments socials, aportant les seues pròpies reivindicacions i denunciant la subordinació femenina, i va portar així a l'esfera pública qüestions que fins aleshores havien estat relegades a l'àmbit privat. L'autora, a través d'un estudi d'un àmbit geogràfic acotat, tracta des de les primeres plataformes feministes valencianes fins a l'Assemblea de Dones, passant per la Coordinadora de Grups de Dones del País Valencià. Així mateix, analitza els espais del Moviment feminista valencià i les principals campanyes per concloure que sense l'aportació d'aquest moviment social segurament la Democràcia espanyola hauria tingut un caire més conservador.

­Compañera! ­Trabajadora! : las mujeres en las CCOO del País Valenciano de la dictadura franquista a la transición democrática
Verdugo Martí, Vicenta

Historia, Trabajo y Sociedad. (Madrid. Núm 3 (2012) p. 11-34)

L'article manté com a fil argumental la interrelació entre història del gènere i fonts orals amb els testimonis de dones de les Comissions Obreres valencianes. Es fa un recorregut per les polítiques de gènere que el franquisme va imposar al col·lectiu femení. Posteriorment s'analitza el procés de la transició democràtica espanyola i alguns dels conflictes laborals en sectors feminitzats esdevinguts a València. S'estudia el paper de les treballadores en el si de CCOO, els problemes i conflictes, així com els canvis que es van impulsar en el si del sindicat i la col·laboració de les sindicalistes i del feminisme valencià.

Historia de la UGT : la reconstrucción del sindicalismo en democracia, 1976 - 1994
Vega, Rubén

Madrid : Siglo XXI, 2011 (Volumen VI de la història de la UGT)
ISBN 9788432313844

La UGT recobrà en la Transició el paper de central majoritària que havia desenvolupat en el passat. Per tal de reconquerir aquesta centralitat hagué d'afirmar-se davant de noves opcions sorgides en el moviment obrer antifranquista, especialment CC.OO. Les seves sòlides arrels històriques, els seus vincles internacionals, l'estreta relació amb el PSOE i la defensa d'una proposta sindical moderada li permeteren obrir-se pas amb èxit des de la seva dèbil situació de partida. L'accés del PSOE al govern generà, paradoxalment, una nova situació de conflicte, fins al punt de desembocar en el trencament del model històric de relacions entre partit i sindicat propi de la Socialdemocràcia. El traumàtic camí d'afirmació de l'autonomia sindical trobarà la seva fita fonamental en la vaga general del 14 de desembre de 1988. Acabat aquest recorregut, la UGT ha mantingut la seva condició de central majoritària i la seva definició socialista. Caracteritzar els canvis que això ha exigit i les bases en què tot plegat s'assenta constitueix un dels propòsits d'aquest volum#.

Comisiones Obreras de Asturias en la transición y la democracia
Vega, Rubén

Oviedo : Unión Regional de CC.OO. de Asturias, 1995
ISBN 9788492616916

El present treball s'ocupa preferentment de la trajectòria seguida per CCOO d'Astúries des de mitjan dècada dels setanta fins ben entrada la dels noranta. Els capítols inicials, referits a la dictadura franquista, tenen, per tant, un caràcter introductori, sense formar part del nucli de la investigació, i es recolzen fonamentalment en una sèrie d'entrevistes a militants. L'aparell crític, amb fonts documentals de l'organització, es completa amb la part referida a la transició en la qual l'autor recorre pels episodis experimentats per les CC.OO a Astúries, on havia estat la principal força d'oposició a la dictadura. Aviat la central va haver de fer front al dur procés de crisi (amb especial incidència a Astúries), quelcom que generà importants conflictes interns i, fins i tot, l'escissió d'alguns corrents més radicals.

¿Conflicto o cohesión social? : Apuntes sobre historia y memoria de la Revolución de los Claveles (1974 - 1975)
Varela, Raquel

Historia del Presente. (Madrid. Núm 16 (2011) p. 63-76)

Aquest assaig cerca una reflexió a l'entorn de la memòria de la Revolució dels Clavells. Més que un article que estudia exhaustivament totes les dimensions d'aquesta qüestió, es tracta d'una reflexió sobre tres elements essencials, però que no esgoten la temàtica. En primer lloc, el paper de les teories de la transitologia formulades per la ciència política sobre la història de la revolució i el règim democràtic, puix que fer una història teleològica invita a construir una narrativa de la revolució anacrònica que parteix de la Democràcia liberal com a suposat valor clau d'avui dia, tot transportant el mateix raciocini per a la disputa social que es va produir a Portugal durant el bienni 1974-1975. En segon lloc, es repensa el paper de les revolucions anticolonialistes africanes, no únicament com a factor que va precipitar la caiguda del règim de Salazar, sinó com a part intrínseca d'aquest procés. Finalment, es conclou acollint un retorn metodològic a la història social perquè la història de la revolució resisteixi millor les pressions polítiques de l'actualitat.

La Restitución de bienes incautados a organizaciones sindicales y partidos políticos durante el franquismo : un análisis jurídico
Vallés Muría, Daniel

Historia, Trabajo y Sociedad. (Madrid. Núm 6 (2015) p. 51-80)

En aquest article s'examina una determinada manera de reparació dels danys derivats de la Guerra Civil Espanyola: la restitució de béns incautats per part del règim franquista als Sindicats i partits polítics il·legalitzats. L'Assemblea de les Nacions Unides entén que una de les formes de reparació de les víctimes de violacions de drets humans és el dret a obtenir la restitució de drets i béns. Evidentment, com es mostra a l'article, de l'anàlisi de la normativa hom pot concloure que l'abast d'aquesta restitució és un tema estrictament polític.

Un Partido en busca de identidad : la difícil trayectoria del eurocomunismo español (1975 - 1982)
Treglia, Emanuele

Historia del Presente. (Madrid. Núm 18 (2011) p. 25-42)

Aquest article analitza el projecte eurocomunista desenvolupat pel PCE durant els anys setanta. La direcció del PCE tractà de desenvolupar un model de comunisme compatible amb els valors del pluralisme i la llibertat, però es trobà amb moltes dificultats. Durant els anys de clandestinitat i Exili, al PCE s'havien adoptat models ideològics i organitzatius heterogenis que es basaven en cultures polítiques antagòniques; el fracàs per aconseguir una síntesi es féu evident després de la legalització, i més encara després del tancament de l'etapa de "consens", que determinà el declivi de l'eurocomunisme espanyol.

La Elección de la vía nacional : la Primavera de Praga y la evolución política del PCE
Treglia, Emanuele

Historia del Presente. (Madrid. Núm 16 (2011) p. 83-96)

Aquest article analitza l'actitud del PCE fins a la Primavera de Praga, i la seva reacció davant la invasió de Txecoslovàquia per part de les tropes del Pacte de Varsòvia. La crítica a l'actuació de la Unió Soviètica realitzada en aquella ocasió s'inseria en una determinada trajectòria política dirigida a la legitimació del partit a Espanya. De fet, des de 1956 la política interna i exterior del PCE havia començat a seguir camins divergents. Els esdeveniments de Praga, per tant, van posar al PCE davant la necessitat de fer una elecció immediata entre les exigències dictades per la seva estratègia nacional i les obligacions imposades per la disciplina del moviment comunista internacional.

Izquierda comunista y cambio político : el caso de la ORT
Treglia, Emanuele

Ayer. (Madrid. Núm 92 (2013) p. 47-71)

L'article examina l'experiència de la maoista ORT durant la Transició espanyola, prenent-la com a cas d'estudi per a poder comprendre millor les dinàmiques que han caracteritzat l'esquerra comunista en tal fase històrica. Es pren en consideració no només la política, sinó també l'actuació en el moviment obrer. El text es proposa així explorar els límits i les raons d'unes alternatives que van sortir vençudes del procés de canvi democràtic, com la recerca a ultrança de la Ruptura, la lluita contra el pacte social o la reivindicació d'un model constitucional diferent.

Fuera de las catacumbas : la política del PCE y el movimiento obrero
Treglia, Emanuele

Madrid : Eneida, 2012.
ISBN 9788415458036

L'obra present analitza la història del PCE des de la fi de la Guerra Civil fins la seua legalització, el "Dissabte Sant roig" de 1977. L'estudi cobreix, per tant, els decisius anys de la dictadura i arriba fins als primers de la transició. L'activitat de les forces d'oposició, i en particular del PCE, el "partit de l'antifranquisme" per antonomàsia, anà erosionant les bases socials, econòmiques i polítiques del Règim, i a partir dels anys cinquanta obrí nous espais de llibertat que contribuïren de manera decisiva a l'evolució de les actituds de la població espanyola fins a fer-les incompatibles amb l'estat autoritari. El PCE i CCOO, aquestes des de la seua constitució en la dècada dels seixanta, representaren les dues vessants fonamentals -la política i la sindical- de la lluita contra la dictadura, autèntics subjectes de la ruptura, una lluita que va permetre al Partit Comunista sortir de les catacumbes i configurar-se com un actor clau de la transició a la democràcia a Espanya.

Trabajo y ciudadanía en la Europa contemporánea : el sindicalismo y la construcción de los derechos


Madrid : Fundación 1§ de Mayo, 2014 (Revista de Estudios)
ISBN 9788487527388

Al llarg de segle i mig, els principals avenços democràtics a Europa han vingut de la mà del moviment obrer en general i del sindicalisme en particular. Òbviament això ha estat així pel que fa als drets de ciutadania social, com és el cas de la universalització de l'educació o la sanitat. Però no només. En primer lloc, el combat pel reconeixement legal del sindicat i per la universalització del sufragi -inicialment masculí- va permetre que els treballadors accedissin a la condició de ciutadania política; és a dir, que poguessin participar de la presa de decisions relatives als assumptes públics i formessin part del sistema polític. Perquè cal recordar que, en origen, els règims liberals no van ser en absolut sistemes democràtics. De la mateixa manera, com posen de manifest els casos de Portugal, Espanya, Itàlia o França, en la lluita contra el feixisme i les dictadures, que no és sinó la lluita pels drets i llibertats ciutadanes, les organitzacions sindicals van ocupar un espai central. Lògicament això va molt més enllà dels drets del treball, de manera que l'acció sindical ha resultat fonamental en la construcció de la ciutadania que, al seu torn, és una categoria que fa referència a un àmbit més ampli que l'estrictament laboral. Per descomptat, quan diem que el sindicalisme ha jugat un paper essencial en la construcció de la ciutadania ens referim a un determinat tipus de sindicalisme. Un sindicalisme certament divers però que respon a una lògica de tipus general; és a dir, el sindicalisme de classe o confederal, davant els sindicats de categoria o corporatius, l'acció es constreny a l'interior de l'empresa. És en aquest sentit que des dels seus orígens les Comissions Obreres han apel·lat al sindicalisme sociopolític, en referència a una pràctica sindical de clara dimensió política. D'aquestes qüestions tracten les pàgines d'aquest llibre, que inclou amplis passatges de la història del sindicalisme europeu. Però no és exactament una història del sindicalisme, sinó més aviat com aquest ha construït Europa a través de la conquesta dels drets de ciutadania.